SOCIOPOLÍTICA

Retorn al sumari de "Qui som...



Mecanismes de la francesització
Miquel Mayol

Entendre la realitat nord-catalana avui no és gens fàcil. L'ambigüitat de la situació apareix arreu a qualsevol observador una mica atent. D'una banda, per exemple, l'abús dels senyals d'identitat: el gentilici afrancesat en «catalan, catalane» en la denominació de centenars d'agrupacions econòmiques i lúdiques, la quadribarrada es posa sense cap mena de vergonya al costat de la tricolor a qualsevol avinentesa. D'altra banda, l'ús quasi confidencial del català i la traducció política només testimonial d'una identitat arreu manifestada.

És la història que dóna la clau d'aquests enigmes, sols la història permet d'entendre la pugna multisecular que hi ha hagut en aquesta terra entre la força abassegadora de l'assimilacionisme francès i una pregona, quasi irreductible, catalanitat.

La primera paradoxa és que el tros de terra catalana annexionat a França el 1659 era probablement la part més antifrancesa de la pàtria; els exèrcits francesos hi eren, amb la pesta, un dels flagells més temuts i, ben entès, el «franximan» era odiat per tothom; el fet de ser Perpinyà el baluard septentrional de Catalunya i de la Corona catalano-aragonesa donava una dimensió bèl·lica a aquest patriotisme, com a qualsevol marca; la terra era «fidelíssima». D'aquesta «fidelitat» n'és una expressió ben significativa el que s'anomena, després de mossèn Sanabre «La resistència del Rosselló a incorporar-se a França».

De la mutilació (1659) fins a la caiguda de Barcelona (1714) tots els estaments de la societat nord-catalana participen a la resistència. A excepció del partit francès d'en Segarra: un grapat de col·laboracionistes vinguts la majoria de Catalunya Sud, odiat pel poble.
Aquesta fidelitat, però, podia topar amb interessos de classe. La davallada econòmica, política i cultural del país als segles xv, xvi i principi del xvii agreuja les contradiccions entre les classes dirigents. Així és com, pocs anys abans de la mutilació, els burgesos honrats de Perpinyà es deshonraven enviant ambaixades a la cort de Madrid per demanar la separació de Catalunya; aquests prohoms argumentaven que la necessitat d'anar a pledejar a Barcelona era ruïnosa pel Rosselló. Pobres burgesos honrats! Un cop afrancesats, els calgué anar a pledejar a París tot al llarg del segle xviii, per fer reconèixer llurs privilegis nobiliaris contra la noblesa francesa i guanyaren el plet pocs mesos abans de l'abolició dels privilegis (1879).
Malgrat aquestes vacil·lacions de l'alta burgesia, el poble ha mantingut la seva fidelitat a la identitat pròpia tot al llarg del xviii i fins ben entrat el xix.

Tots els reports de la policia política francesa a Catalunya Nord en donen confirmació: és un insult per als catalans del Rosselló ser considerats com a francesos, Barcelona és llur única «brúixola». I hom sap la resposta que dóna la maçoneria rossellonesa de la «Société des Amis de la Constitution» a la pregunta de l'abbé Grégoire en la seva famosa enquesta sobre els mitjans per fer desaparèixer els «patois»: per eradicar el català caldria un cataclisme universal que destruís «el sol, la frescor de les nits, el gènere d'aliments, la qualitat de les aigües, l'home sencer».

Coneixent el que succeí, hom pot pensar que l'optimisme dels fundadors rossellonesos del nou ordre de coses francès i europeu era una mica excessiu... Per a ells l'adhesió cívica a França, la de l'abolició dels privilegis i dels drets de l'home, no significava pas deserció lingüística. Jutjaven utòpic el propòsit del bon abat.

Cap dels representants catalans al París enfebrat d'aleshores no podia estar d'acord amb el convencional Barrera, el nostre veí occità, el qual, en el comitè de Salut Pública, condemnava a la guillotina lingüística les altres llengües de l'estat com a contrarevolucionàries, i deia del català que era un dialecte espanyol, l'idioma dels enemics fanàtics de la Revolució. La llibertat només parlava una llengua: el francès. Calia sacrificar sobre l'altar de la Pàtria dels drets de l'home, de la llibertat, de la igualtat, de la fraternitat, les llengües pròpies de cada país. Aviat un petit general, renegat cors, afegiria el canó a la guillotina per a convèncer millor Europa de les excel·lències del francès, ensenyant l'autèntica cara de la llibertat a la moda de França.

És de suposar que el convencional Cassanyes, fill de Canet del Rosselló, sabia que, a principi del segle, la llibertat havia escridassat en català de manera tan forta que tota l'Europa il·lustrada, admirada, n'havia salvat la memòria.
Més que no pas amb aquestes falòrnies glotofàgiques, o amb declaracions decoratives, el nou ordre de coses se salvà perquè els esperits forts de la mitjana i petita burgesia i de la pagesia benestant es feren forts materialment amb l'adquisició dels béns immobiliaris de l'església i dels nobles emigrats. A més, el nou dret successori donà als fills esperances iguals sobre el botí revolucionari dels pares. Com que els règims que seguiren, per molt contrarevolucionaris que fossin no tingueren prou força per arrabassar aquestes conquestes materials de la Revolució, al prestigi del francès, llengua de la llibertat, i de França, pàtria dels drets de l'home, s'afegí l'interès de la propietat «dret inviolable i sagrat».
Cal recordar que al Rosselló, i a tot Catalunya Nord, el patrimoni immobiliari de l'església era considerable. El botí fou sucós i àmpliament compartit entre els estaments «revolucionaris» del poble. És aquí que cal buscar les bases materials de les noves fidelitats o, millor dit, de la deserció a la pròpia identitat.

L'autoodi ha assolit al Rosselló formes paradigmàtiques. I primerenques. Per exemple a Vilallonga, on el municipi oferí el 1793 el càrrec de mestre d'escola a un sergent francès «afin de détruire totalement l'idiome catalan que nous parlons pour le remplacer pour la langue nationale». Tanmateix seria absurd negar la influència que tingueren el que podríem anomenar els «idearis revolucionaris». Ideari, republicà fins al segon imperi, socialista fins al 1920, comunista fins al 1968, ecologista avui. Trobaren els elements més oberts i generosos del nostre poble tot al llarg dels dos segles que seguiren la presa de la Bastilla. Sense caure en les simplificacions abusives de la psicologia col·lectiva, o dels de l'etnopsiquiatria, hom pot preguntar-se si aquesta influència excepcional no és pas deguda en part a la història mateixa del nostre país, a les seves tradicions de lluita. Podria ser significativa respecte al fet que els quaderns de greuges de les comunitats veïnes de la capital rossellonesa no es queixen de cap abús feudal sinó dels privilegis excessius de la burgesia perpinyanesa.

Un altre factor potentíssim de la deserció lingüística fou el que succeí a les altres terres catalanes després del 1714. Tot al llarg del segle xviii, Barcelona, malauradament, perdrà les seves característiques de capital catalana i s'espanyolitzarà. Els seus intel·lectuals més destacats (Capmany, per exemple) consideren que, si bé la pàgina catalana de la història del país té uns paràgrafs gloriosos, d'ara endavant el llibre s'ha d'escriure en espanyol. Això culminarà en el moment de la guerra gran, tot i els esforços de Bonaparte, per seduir els catalans emprant llur llengua; la resistència al francès serà fonamentalment «espanyola». I els exèrcits napoleònics toparan amb unes guerrilles populars més afavorides per la geografia que no pas les de la Vendée contrarevolucionària d'uns anys abans.

Tots aquests factors constitueixen les causes catalanes de la francesització. Però aquesta fou possible gràcies a la política assimilacionista francesa i als mitjans que tingué aquesta política a partir del 1870.
Un dels primer actes de la nova dominació fou prohibir l'ús del català en els actes públics (judicials, notarials, municipals), amb l'edicte reial publicat a l'audiència del Conseil Souverain el 2 d'abril del 1700. El sobirà francès considera que aquest ús «repugna i és en certa manera contrari a la nostra autoritat, a l'honor de la Nació Francesa, i fins i tot a la inclinació dels habitants(...), ja que es veuen obligats d'enviar els fills a estudiar la llengua catalana a les viles de la 'dominació d'Espanya' el que els hi fa despeses importants...».

Però l'instrument més potent de la francesització fou indubtablement la política escolar de la III República a partir de final del segle xix. Amb dues o tres generacions aquest «agregat inconstituït de pobles desunits» que constituïa l'hexàgon esdevingué un estat amb una consciència nacional forta.
Aquesta política reeixí per motius fonamentals. El primer, material: l'Estat dóna els mitjans de la seva política, mestres i locals a tots els municipis. El segon, moral: l'acceptació d'aquesta política pels elements més oberts de cada poble. Els mestres eren del país i convençuts que el progrés general i la progressió individual passaven per l'adquisició del francès i per la destrucció del «patois». Allò tan repetit que es pot llegir al pati de l'escola d'Aiguatèbia, a les garrotxes del Conflent «Soyez propres, parlez français», fou sense cap mena de dubte la consigna d'un mestre català, un d'aquests «hussards» negres de la República que devia parlar un català correctíssim al cafè i potser a casa mateix; segurament que parlava francès amb un accent català molt pronunciat i les «r» li sortien de la punta de la llengua i no pas del canyó. Era radical, radical socialista, qui sap, potser socialista o comunista. Sense dubte enemic del capellà. Representava la raó contra la superstició, el progrés contra la reacció, el futur contra el passat, el francès contra el català. I, amb una abnegació digna de tots els elogis, en un poble brut i perdut dedica la seva vida ­p;tal un sacerdot republicà­p;, a portar les llums a les joves intel·ligències. Tot i que aquesta abnegada labor hagi dut la pèrdua de la nostra llengua, cal saludar el mestre garrotxí i els mestres de tot Catalunya Nord que durant tots aquells temps se sacrificaren en nom del progrés i per mor que llurs alumnes poguessin tenir una vida millor que la dels pares. Ells no foren responsables del procés d'afrancesament, però en foren els agents més eficaços.

L'economia fou també un instrument fantàstic d'assimilació. La creació de l'estat-nació afavoria l'eixamplament i la protecció dels mercats per una producció de massa, conseqüència de la revolució industrial. A la notable excepció del contraban que mantenia de manera marginal els lligams econòmics amb les altres terres catalanes (Catalunya Sud, Andorra), l'essencial de l'activitat econòmica nord-catalana es girava cap als mercats francesos i sobretot parisencs. En aquell marc artificial i protegit per una política aranzelària rigorosa, la producció agrícola rossellonesa es beneficiava d'una renda de situació a partir del moment que la revolució dels transports permetia que, en poc més d'una nit, la fruita i l'hortalissa arribessin al mercat parisenc i altres mercats de l'hexàgon. Aquesta renda fou completada pels privilegis legislatius dels vins dolços naturals. La petita i mitjana pagesia s'aprofità també d'aquesta renda de situació, tot i que patí les crisis cícliques característiques d'aquest tipus d'economia (crisis de la fil·loxera, 1907 entre altres).

Un quart instrument potent de la política assimilacionista fou el desenvolupament de l'Estat providència. Les feines estatals, el funcionariat i ocupacions similars (PTT, EDF, SNCF, etc.) representaren, per a la gran majoria de les famílies nord-catalanes, una possibilitat de promoció individual molt cobejada. En els cossos repressius de l'Estat (gendarmeria, serveis de presons, policies, duanes, més tard CRS, etc.) el català esdevingué una figura quasi emblemàtica i els «catalans» crearen amicals i grups de pressió que afavorien les promocions internes. L'Estat i les administracions assimilables utilitzaren la tècnica de la nominació fora del país d'origen per afavorir el «melting pot».

Altres factors no negligibles d'aquesta política assimilacionista foren, per exemple, el pacte d'Estat amb l'Església catòlica, que va fer que des de l'annexió no hi hagués mai a la seu d'Elna-Perpinyà un bisbe català! O encara el paper que han pogut jugar en aquest procés personalitats de gran relleu com poden ser els Arago, o el mariscal Joffre, el destí dels quals té quelcom de simbòlic, ja que foren persones d'una innegable catalanitat.

O també el paper que ha jugat l'imperi francès com a possibilitat de promoció individual. França ha sabut utilitzar sempre els «negres blancs» per assegurar la seva dominació. El colonitzat resignat o insconscient és un excel·lent instrument de colonització. Així és que a tot arreu del món, des de l'Àfrica fins a l'Extrem Orient, hi hagué catalans que participaren a les «feines civilitzadores» de l'explotació ferotge de les colònies. Allà també, les amicals recordaven la catalanitat del porró, de la cargolada i de Muntanyes regalades. I es podria afegir encara un llarg etcètera a aquesta llista.

Sense recordar com fou de forta la catalanitat forjada per segles d'història, hom podria pensar que sols un miracle permet explicar la pervivència malmesa de la identitat pròpia després dels dos segles de rentat de cervell col·lectiu promogut per l'Estat i ajudat pels mateixos rossellonesos.

Però el fet és que aquesta política ha fracassat i que l'Estat-nació està en crisi. Dos fets recents a Catalunya Nord manifesten el caràcter anacrònic d'aquesta forma d'organització política. En unes declaracions públiques, batlles de la Cerdanya francesa, i dels més importants, han manifestat el caràcter absurd de l'actual frontera estatal i s'acaben de constituir en dues associacions paral·leles que fusionaran el 1993; i els 26 batlles d'un costat i de l'altre de la ratlla al peu de les Alberes, formen l'associació «Albera Viva». Estem assistint a un canvi de mentalitat a mesura que la potència barcelonina i sud-catalana es desenvolupa. A més a més, França ha deixat de ser una potència mundial, si bé fa esforços desesperats per mantenir el record de les velles glòries, com aquelles famílies aristocràtiques arruïnades que gasten els últims doblers per fardar. França és una societat en descomposició tal com ho assenyala el fenomen Le Pen.

I Catalunya Nord, que tenia interessos molt forts a integrar-se a l'Estat-nació (francès), té avui interessos molt forts en sentit contrari.

Si Catalunya Sud té la capacitat de lideratge d'un procés de reconstrucció nacional no dubtem que els rossellonesos se sentiran cada cop més atrets cap a Barcelona i tindran cada cop més tendència a girar-se d'esquena a París. Aquesta perspectiva no contradiu la que és oberta avui per la construcció europea i que conduirà forçosament a una certa cessió de sobirania dels estats a favor de les institucions europees.

El futur de Catalunya Nord queda obert amb tota la seva ambigüitat.

Miquel Mayol

Retorn al sumari dels Mecanismes de la francesitzacó
Retorn al sumari de Sociopolítica



Les institucions al servei de l'Estat
Llorenç Planes

Retorn al sumari de Sociopolítica

Introdució


Qualsevol Estat necessita, per mantenir la seva presència sobre una població, un seguit d'institucions al seu servei. Quan la funció d'aquest Estat és també de fer desaparèixer una llengua, una cultura, i uns valors nacionals, les institucions han d'ésser particularment sotmeses i, en tot cas, constituïdes de tal manera que no puguin servir d'òrgan de reivindicació de la nació que l'Estat té com a objectiu destruir.
Les institucions a les quals escau el paper més important són, evidentment, les de l'Administració d'Estat que han de controlar al més possible la població local.
De les institucions de les administracions locals ­p;municipis, departament o regió­p;, se n'esperarà sobretot que no serveixin d'eina de transmissió de les reivindicacions locals de caràcter nacional.
Al costat de les institucions públiques hi ha tota una sèrie d'institucions que podem anomenar privades, de les quals l'Estat espera sobretot que reprodueixin en el seu funcionament una estructura i una ideologia idèntiques a les de les institucions estatals, cosa que els impedirà de portar una reivindicació nacional.
Una nació dominada arriba sempre, però, a constituir algunes institucions pròpies. En aquest cas, la preocupació de l'Estat serà trobar els mitjans per impedir tota actuació de caràcter nacional d'aquestes institucions.
Proposem un estudi de la natura i el comportament d'aquestes quatre categories d'institucions a casa nostra.

Retorn al sumari de les Institucions al servei de l'Estat

Les administracions públiques d'Estat


L'estructura actual de l'Administració francesa permet controlar totalment un departament amb un nombre d'homes prou reduït: els directors departamentals i el prefecte. Cada director departamental és, a la vegada, a la disposició del seu ministre respectiu i sota el control directe del prefecte. Cap funcionari d'Estat no pot prendre una iniciativa important sense l'acord del seu director departamental. Amb una designació d'aquestes persones sobre criteris polítics i prenent la precaució de canviar-los freqüentment, per evitar que estableixin relacions estables amb la població local, s'obté una màquina perfecta de trasmissió de les ordres de París a la base i de centralització a París de les informacions recollides sobre el terreny. La clau de volta del sistema és, evidentment, el prefecte, omnipotent dins el departament i totalment sotmès al govern.
Cada una d'aquestes administracions vehicula, doncs, la política i la ideologia centralistes gràcies als milers de funcionaris. El paper que ha jugat l'Educació Nacional en la desaparició de la nostra llengua i de la nostra cultura és evident. Però els altres serveis, com són els de la direcció departamental de l'agricultura o de la direcció departamental de l'equipament, per exemple, tenen també un paper importantíssim en el control del país, i no parlem de la prefectura i del seu aspecte policíac, amb un servei com el dels «Renseignements Généraux».
Les administracions de l'Estat constitueixen la infrastructura indispensable per dominar les institucions locals. El prefecte i els directors departamentals seran els encarregats de prendre les mesures per imposar lleis i reglaments, però, també, d'establir els contactes humans per persuadir els responsables locals que cal acceptar les decisions governamentals. Aquesta funció humana i relacional d'aquestes persones és possiblement més important que la seva funció purament tècnica.
No cal oblidar tampoc que una de les funcions d'un prefecte és establir unes bones relacions amb els representants del partit polític al poder i amb els seus diputats per mor d'ajudar el seu desenvolupament local.

Retorn al sumari de les Institucions al servei de l'Estat

Les institucions de l'Administració local


Si parlem de poder públic no estatal, als tres nivells evidents que són: Ajuntament, Departament, Regió... cal afegir també les cambres consulars: Cambra d'Agricultura, Cambra de Comerç i d'Indústria, i «Chambre des mètiers». Tot i que tinguin un caràcter professional, són organismes públics als quals es reconeix una representativitat i una funció públiques.
L'ajuntament és, sens dubte, el lloc més feble del sistema centralista perquè és allà on s'expressen més fàcilment les opinions i les preocupacions dels ciutadans. És l'indret on les sensibilitats minoritàries i, doncs particularment les sensibilitats nacionals, poden trobar més fàcilment una representativitat i un ressò. En els pobles petits on les llistes electorals no solen ésser polítiques, persones que no s'han sotmès ideològicament a un partit centralista poden molt bé obtenir responsabilitats de conseller o de batlle. En pobles més grans el sistema electoral dificulta, però no impedeix totalment, una representativitat d'aquestes sensibilitats.
El cas del Consell General ja és molt diferent, i es comprèn si tenim en compte que el Consell General, particularment a casa nostra, hauria d'ésser el lloc on es plantegi el problema nacional. Tothom ha observat que si es va afegir la Fenolleda a la Província del Rosselló per crear el departament dels Pirineus Orientals és amb la intenció ben evident d'evitar de fer un departament que correspongués a una realitat nacional. Això, per recordar que la funció primera del departament és de destruir les realitats nacionals que existien al moment de la Revolució Francesa.
En tot cas, tant si s'hi planteja en el seu si la qüestió nacional com si no, el Consell General hauria d'ésser un lloc de debat polític intens. De fet, no hi passa res, no hi ha mai un enfrontament entre polítiques departamentals basades en ideologies distintes, els pressupostos són generalment votats amb un gran consens i les relacions d'amistat entre consellers tenen sovint més importància que les relacions polítiques. El sistema electoral afavoreix, doncs, el «copinage» i el caciquisme.
Efectivament, amb el sistema d'escrutini uninominal amb circumscripció cantonal, els adversaris de l'elegit no són pas els consellers generals de partits contraris al seu, sinó la gent que a la seva circumscripció pot un dia presentar-se en contra. La seva preocupació, més que de demanar una política departamental coherent, serà de fer anar cap al seu cantó el màxim d'ajudes i subvencions possibles. La funció de l'assemblea és, doncs, de repartir subvencions. Assistim així fatalment a un «saupoudrage» de subvencions amb unes atribucions més o menys importants segons la personalitat del conseller. La necessitat de sostenir una determinada persona per obtenir la seva ajuda en un altre cas fa néixer una sèrie de relacions de «copinage» que no corresponen pas forçosament a realitats ideològiques o polítiques. S'estableix, doncs, un equilibri segons la força de les personalitats en presència i ens trobem així amb un Consell General que té més les característiques d'un club de la tercera edat que d'una assemblea destinada al debat polític i, en tot cas, incapaç de mobilitzar energies sobre projectes importants, o, fins i tot, d'escollir aquests projectes.
El sistema d'escrutini afavoreix que quan una persona s'ha instal·lat hi quedi per molts anys i que sigui impossible per algú d'una opció política minoritària ficar-se en aquesta assemblea; d'aquí, també, el seu immobilisme i conservadorisme i, per tant, la seva incapacitat a posar en evidència opcions progressistes, com és el fet català. Normalment, és conseller general el batlle de la ciutat més important del cantó. Aprofita la seva influència al Consell General per obtenir ajudes per a la seva ciutat, que així vota per ell a les eleccions cantonals i es pot mantenir desenes d'anys a l'assemblea departamental. Com que l'elegit cantonal es beneficia d'un poder i d'un prestigi en el seu cantó, ens trobem que els líders dels batlles són personatges perfectament conservadors i això fa disminuir el relatiu dinamisme que, com ho hem dit abans, neix naturalment en els Consells Municipals.
L'existència i la consolidació relativa d'una regió Llenguadoc-Rosselló és per a nosaltres particularment greu, malgrat que a l'Estat francès les regions són a la vegada un mite i una absurditat.
Les regions són un mite en la mesura que hi ha tendència, lògica, a creure en una suposada equivalència entre les regions a l'Estat francès, Estat espanyol, Itàlia o Alemanya, quan es tracta de realitats totalment diferents. A aquests països, les regions corresponen a realitats humanes, en canvi, a l'Estat francès són agrupaments de departaments sense raó d'ésser. Allà tenen parlaments amb poder de legislar i aquí tenen només un consell amb poder de votar un pressupost. El seu nivell de competències és tan diferent que el pressupost d'una comunitat autònoma com Catalunya és 60 vegades més important que el del Llenguadoc-Rosselló. És a dir que quan el president de la Generalitat parla d'inversions financeres amb el president del Consell Regional del Llenguadoc-Rosselló és com quan el batlle de Perpinyà en parla amb el batlle d'un poble de 2.000 habitants. El veritable mestre de la política regional a l'Estat francès continua essent l'aparell d'Estat.
Cal, doncs, ben entendre que si s'han creat regions a l'Estat francès no és pas perquè la filosofia de la política francesa hagi canviat sinó perquè, com que l'estructura regional existeix a tot Europa, també la calia realitzar a l'Estat francès. Però els francesos han arribat a fer regions que permeten continuar negant l'existència dels diversos pobles de l'hexàgon, que no tinguin cap poder i que no serveixin per a res.
La millor manera per crear regions que no servissin per a res era crear regions geogràficament absurdes. Si prenem el cas del Llenguadoc-Rosselló veurem que les problemàtiques del Llenguadoc i del Rosselló són fonamentalment diferents, no solament en l'aspecte humà i cultural sinó també en l'aspecte agrícola, el tipus de turisme o les relacions amb el sud.
Però, malgrat l'absurditat d'aquesta regió, veiem tots els nostres responsables polítics i professionals acceptar-ho sense cap reticència. Per exemple, s'engeguen campanyes publicitàries, sobre els vins del Llenguadoc-Rosselló, que són una aberració en l'aspecte del marketing, a causa de la diferència d'imatges que té el públic del Rosselló i del Llenguadoc. Això és un exemple perfecte d'aquesta incapacitat del ciutadà francès de fer una crítica de fons davant d'una decisió administrativa.
L'existència d'una regió Llenguadoc-Rosselló, evidentment, treu molt poder a Catalunya Nord i, per tant, també als responsables nord-catalans: sotmet totes les institucions catalanes a Montpeller, marginalitza Perpinyà i impedeix relacions d'igual a igual entre Catalunya Nord i Catalunya Sud, relacions que obririen perspectives exclusives per a Catalunya Nord, particularment a nivell comercial.
Si tinguéssim responsables amb una mica de personalitat, hi hauria un moviment de refús o, en tot cas, de denúncia d'aquest engany que condueix a una marginalització del nostre país. Però com que la regió és també un lloc de poder, els elegits nord-catalans han jugat a fons la carta de la consolidació de la regió, preferint un poder immediat a les seves mans que un desenvolupament a llarg termini dels seu país. El sistema electoral regional per llista permet, més que el de les eleccions al Consell General, un debat polític. Pot permetre també la presència d'opcions polítiques de moment relativament minoritàries, com les dels partits catalans. A certes regions de l'Estat francès, com Còrsega, ja és el cas. És possible, doncs, que es pugui encetar el debat nacional més aviat a nivell de la Regió que del Consell General. Però, de moment, els elegits són essencialment homes de partits polítics francesos i, per tant, tancats a tota possibilitat d'obertura sempre que no hagin rebut directives contràries de París.
Les cambres consulars, que són òrgans públics locals, no semblen pas ésser de moment, tampoc, el lloc on es pugui plantejar el problema, pel fet de la tendència a caure sota la dominació d'un cacic local.

Retorn al sumari de les Institucions al servei de l'Estat

Les institucions franceses de caràcter privat


Totes les institucions de caràcter privat que es retroben a tot el territori de l'Estat presenten un caràcter centralitzat, tant com les institucions públiques, i solen reproduir en la seva estructura les divisions administratives franceses amb un esglaó departamental, un altre de regional i, finalment, l'estatal dit nacional que té la seva seu a París. El poder és sempre un poder centralitzat que treu la seva legitimitat d'una sèrie d'eleccions a nivell de diferents esglaons. La característica d'aquest sistema és que a cada nivell electoral el contacte amb la base es va perdent més. Els que són a París al nivell central no poden, doncs, ésser directament canviats per la base. Al contrari, les seves directives baixen de la capital a la regió, de la regió al departament i del departament al nivell local amb l'eficacitat dels ordres administratius.
Un tal organisme no pot discutir l'estructura de l'Estat francès perquè seria posar en discussió la seva pròpia estructura. Si una regió de l'Estat francès vol esdevenir autònoma, això no solament posa en qüestió l'estructura i el poder de l'Administració, sinó també dels sindicats, dels partits polítics, de l'Església, de les grans associacions... Donar una autonomia a una part del territori no solament és prendre una part del poder a l'Estat sinó que també es prendre una part del poder a tots els dirigents dels organismes que hem esmentat.
Aquesta submissió a un poder allunyat i per tant, sovint, a gent amb interessos contraris als nostres és particularment greu a nivell dels partits polítics, ja que els candidats són escollits pels responsables «nacionals». Com que els partits tenen en període electoral una gran influència, per la seva presència en els mitjans de comunicació i per la seva capacitat de finançament, fins ara cap responsable polític local enfrontat amb la seva direcció parisenca no ha gosat encarar-s'hi. Sempre que ha sorgit un conflicte és el polític local qui ha reculat.
Cal que tinguem ben clar que, amb excepció dels partits catalans, quan hi ha eleccions de diputat no és pas el país qui escull els seus diputats sinó que el país escull entre unes persones proposades per les direccions parisenques. No pot haver-hi, doncs, cap rebel català que pugui assolir un poder qualsevol passant per la via dels partits francesos, a no ser que renunciï a la seva personalitat i accepti de sotmetre's als seus amos.
Aquesta manera de fer que és la dels partits polítics, es retroba també en altres tipus d'institucions, de manera menys aguda quan és menys necessari, però aquest centralisme hi és sempre present. Tota l'estructura sindical funciona segons aquest esquema centralista. Això no és una fatalitat. Per mostrar-ho farem un parèntesi explicant l'estructura de dues organitzacions sindicals agrícoles que juguen el mateix paper, l'una a l'Estat francès, l'altra a l'Estat espanyol.
A l'Estat francès, el Sindicat de Joves Agricultors està organitzat en centres cantonals que envien delegats al centre departamental els quals n'envien al centre nacional: «Centre National des Jeunes Agriculteurs». A més, amb l'aparició de les regions es constituïren els centres regionals amb delegats dels centres departamentals. Notem que l'estructura és la de l'Administració francesa i que la institució s'adapta immediatament a tot canvi administratiu decidit per l'Estat. Així doncs, el «Centre Départemental des Jeunes Agriculteurs» dels Pirineus Orientals és un element d'un sindicat francès, no és un sindicat català.
A Catalunya Sud, la Unió de Pagesos és un sindicat de pagesos organitzat als nivells local, comarcal i nacional. En aquest cas, el nivell nacional correspon a Catalunya, no a Espanya. Retrobem tres nivells, però sobre un territori més petit i amb un nivell comarcal propi de Catalunya. La Unió de Pagesos és, doncs, un sindicat català, no un sindicat espanyol. Això no vol dir que no tinguin accions a nivell de l'Estat espanyol, aquestes accions existeixen per intermediari d'una coordinadora: la C.O.A.G., constituïda entre la Unió de Pagesos i els sindicats afins de les altres zones.
És fàcil entendre que en el primer cas tenim una institució que afavoreix la desaparició de la nació catalana i en el segon cas, una institució que afavoreix el ressorgiment d'aquesta nació; això sigui quina sigui la voluntat dels homes implicats en la vida d'aquestes institucions.

Retorn al sumari de les Institucions al servei de l'Estat

Les institucions catalanes


Aquesta realitat d'unes institucions que contribueixen, per la seva natura, a fer desaparèixer la nació catalana ha estat vista de manera més o menys clara per totes les persones que sentien la necessitat de defensar el fet català. Així s'han anat creant institucions de tipus privat que, en certa manera, són el pendent de les institucions franceses. Hi ha escoles catalanes, ràdio, diari, associació de pares, sindicats, partits polítics... i associacions culturals o folklòriques en gran nombre. No totes aquestes institucions tenen un caràcter igualment català i és evident que, mitjanament, els membres d'un partit polític tindran una consciència catalana més forta que els d'un grup folklòric. Per això s'entén que, com més forta és la consciència catalana de les institucions, menys convenen a l'Administració francesa.
A l'Estat francès, tot i ser formalment un Estat democràtic, no es pot prohibir l'existència d'aquestes institucions que, sovint, s'adapten a la forma jurídica de l'associació tipus de la llei de 1901. Però l'Administració francesa pot actuar a l'interior d'aquestes institucions pel sistema de les subvencions. Donant o no donant subvencions i donant subvencions més o menys importants, les administracions poden afavorir les institucions que els desagraden menys. D'altra banda, la crítica del sistema és molt més difícil per part d'un responsable associatiu que rep subvencions importants. Rebre subvencions significa també una certa obligació a invitar els elegits i els administratius responsables de l'organisme donador quan es faci un acte important. Com que aquests invitats són totalment integrats dins l'esquema polític francès i, generalment, saben aprofitar els seus temps de paraula per fer-ho sentir, es veu que la subvenció permet una penetració de l'Administració i la ideologia francesa dintre les institucions catalanes, contribuint així a desnaturalitzar el seu caràcter nacional.
Hi ha, però, institucions catalanes on aquesta penetració per via de subvenció no és possible: els partits polítics catalans. Això no vol dir que si arriben a assolir una gran importància no hi haurà temptatives de dominar-los.

Retorn al sumari de les Institucions al servei de l'Estat

Les institucions catalanes de Catalunya Sud a Catalunya Nord


Davant el dinamisme econòmic, però també cultural i polític, de Barcelona i Catalunya Sud, les institucions radicades a Catalunya Nord no poden ésser indiferents.
Les temptatives per crear relacions són nombroses, però no és sempre fàcil, ja que en general els responsables no entenen que tenen davant d'ells institucions catalanes i no espanyoles. Per a Catalunya Sud, si es tracta de crear relacions amb institucions franceses, les de Catalunya Nord no són pas les més interessants, a causa del poc dinamisme del país i la petita dimensió de Perpinyà comparada a Barcelona. Si Catalunya Nord no presenta una especificitat catalana no ens hem d'estranyar, doncs, que moltes relacions ens passin per sobre el cap.
Això explica sens dubte que un projecte econòmic com el de l'euroregió entre Catalunya, Midi-Pyrénées i Languedoc-Roussillon hagi estat possible sense que es posés en marxa una col·laboració real entre Catalunya Nord i Catalunya Sud.
El cas de les institucions catalanes de Catalunya Nord és relativament diferent de les franceses. Però és veritat que si, sentimentalment, són sempre ben rebudes al sud, pot arribar a passar que l'empenta catalana i barcelonina les ignori.
Si les institucions catalanes del sud arriben aquí amb una visió política, no poden ignorar les institucions catalanes del nord, que són la justificació de la catalanitat d'aquest país. Si, per contra, la seva preocupació és essencialment econòmica, pot ser que no vegin l'interès d'unes institucions sense poder econòmic i en part penetrades, ja ho hem dit, pels polítics i els administratius francesos.
Però en aquest nivell el problema plantejat és essencialment sud-català i polític. Cada una d'aquestes institucions sud-catalanes ha de saber si per a ella Catalunya Nord és o no és Catalunya. Segons la resposta subjectiva que en doni tindrà, evidentment, una actitud completament diferent, actitud que influirà sobre la resposta objectiva que mereixerà una tal pregunta.

Llorenç Planes

Retorn al sumari de les Institucions al servei de l'Estat
etorn al sumari de Sociopolítica



25 anys de lluites
Pere-Iu Baron

Retorn al sumari de Sociopolítica

Per la gran majoria de nosaltres, l'evolució del nivell de consciència del poble de Catalunya Nord de cara a la qüestió nacional pot semblar molt negativa. Potser perquè des de fa alguns anys ­p;més o menys des del gran èxit del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana (el 1986)­p; hom pot tenir la impressió d'una certa estagnació ­p;per no dir regressió­p; de la combativitat del moviment català i de les seves capacitats de mobilització. És com si els diferents components del microcosmos polític i cultural nord-català, tant els «vells», els històrics, com els «joves», recentment desembarcats sobre l'escenari del catalanisme, consideressin que la situació actual és molt satisfactòria!

En els fets és veritat que, si fem el balanç entre la situació actual a Catalunya Nord i la situació existent un quart de segle enrere, hi pot haver més d'un motiu de satisfacció, sobretot si l'anàlisi es limita a les perifèries, és a dir als aspectes «oficials» molt visibles i molt concrets de l'estatut del català aquí. En 25 anys, per exemple, la nostra llengua ha passat de la situació menyspreada de «llengua dels avis» a una situació de llengua quasi normal encara que de segona categoria; és, efectivament, una llengua que es pot aprendre a les escoles franceses (i que s'utilitza d'una manera normal a les escoles catalanes!); és una llengua que s'utilitza en els mitjans de comunicació: a la premsa (El Punt, Avui...), a la ràdio (Arrels...), a la televisió (TV3, Canal 33, FR3...), al cinema; és una llengua que beneficia d'un curs universitari complet, utilitzada a vegades en actes oficials; és una llengua oficial a Andorra (de sempre!) i a les tres «autonomies» catalanes (Generalitat de Catalunya, Comunitat Balear, Generalitat Valenciana); és una llengua reconeguda per les instàncies europees. Així doncs, avui dia el català és una llengua tolerada, acceptada encara que a vegades amb una certa condescendència i certes dificultats provocades per l'actitud dels defensors de reraguarda de les «grans» llengües imperialistes, el francès i el castellà: el problema és que són aquests els que sempre tenen el poder real!

Però aquesta evolució relativament positiva de la nostra situació cultural no pot amagar la realitat de l'immens grau d'alienació que patim a nivell nacional, i molt particularment aquí a Catalunya Nord. Els escassos resultats obtinguts per les dues llistes catalanes a les eleccions regionals i cantonals del març de 1992 reflecteixen aquesta alienació, encara que cal matisar la relació que hi pot haver entre uns resultats electorals i la realitat d'un sentiment nacionalista, confós potser, però malgrat tot encara viu a les nostres comarques.

Aquesta visió realista (alguns dirien pessimista!) de la situació en la qual ens trobem avui no ens ha de fer baixar els braços, i ens hauria de donar més ganes de reaccionar i actuar amb més força i determinació. Nogensmenys, sembla que sigui al contrari, com si els progressos aconseguits gràcies a la fe, la voluntat i la tossuderia de tots aquells que han lluitat d'una manera o altra al llarg d'aquest darrer quart de segle, ens deixessin creure que s'ha obtingut el màxim, o que el procés de desalienació del nostre poble és irreversible i que els objectius (però, quins?) es podien complir sense esforç! Com ho escrivia «El Segador» en el darrer editorial de la desapareguda revista La Nova falç: «Què us passa nord-catalans? Què s'ha fet de tants moviments, festivals de cançons, espectacles de teatre, promoció d'escoles, lluites en defensa de la terra, antinuclears, contra les mines d'urani, per viure en un país que sigui nostre? On és el temps en què el Nouvel Observateur, Le Matin, s'interrogaven sobre la qüestió catalana? On és l'esperança vinguda de la renaixença dels Països Catalans del sud? (...)». La relativa normalització de la qual es «beneficia» la nostra cultura ens tapa els ulls i ens enganya. Tal com si el fet de tenir a Catalunya Nord escoles catalanes, classes de català, català a la universitat, premsa en català, ràdio catalana, televisió catalana, organismes catalans, i fins i tot publicitat en català, ens donava la il·lusió de ser un poble com els altres pobles lliures del món. Que lluny en sem! Avui dia, per exemple, Lluís Llach no canta pas més per les escoles catalanes o en defensa dels oprimits, sinó que els seus recitals aquí són integrats en el circuit comercial; cosa que fa perdre a les seves actuacions tot contingut realment combatiu. Avui dia les organitzacions polítiques catalanes a Catalunya Nord limiten malauradament les seves intervencions a fer actes de presència, i encara molt limitats i molt civilitzats! No són pas més els protagonistes de l'agitació política nord-catalana com ho van ser, en altres temps, l'Esquerra Catalana dels Treballadors o l'IPC (Independentistes dels Països Catalans), o fins i tot la Unió per la Regió Catalana.

Eren a tots els combats, a totes les manifestacions en defensa de la nostra terra en els àmbits social, econòmic, cultural o de preservació del medi ambient. Ara s'esforcen de seguir (a vegades de molt lluny) els esdeveniments, a mantenir l'etiqueta. Per sort que de tant en tant hi ha eleccions que els donen l'oportunitat de fer sortir la sigla, amb resultats que són, evidentment, a la imatge de les seves activitats sobre el terreny, però no pas a la del país real. I ben segur que sense el fibló d'organitzacions polítiques radicals, les entitats culturals del nostre país es deixen anar tranquil·lament sobre les aigües enganyadores d'una pretesa normalització; normalització tolerada naturalment per les institucions estatals, regionals i departamentals que veuen en aquesta mena de dimissió col·lectiva l'acabament de les seves preocupacions de cara al problema català.

És clar que tot això no es podrà resoldre ni acabar així. Hi ha encara un llarg camí a fer. Aquí seria interessant de reviscolar un poc la memòria dels catalans recordant, breument, el que va ser aquest darrer segle de lluites. No pas amb un repàs detallat de tot el que s'ha fet a les comarques nord-catalanes, sinó simplement esmentant les accions que han tingut un caràcter públic, un impacte visual, un ressò molt fort a nivell de l'opinió pública; no es tracta d'amagar en aquest resum les feines necessàries per a la nostra col·lectivitat, fetes molt sovint en condicions difícils i de manera discreta: van ser tan útils per a tots nosaltres com les grans manifestacions i les «grans misses» catalanistes. Malauradament, avui dia, si queden les «feines discretes» els manca el que n'era ­p;d'una certa manera­p; l'expressió col·lectiva: les mobilitzacions.

1968

Primeres diades de cultura catalana a Prada, a iniciativa del GREC (Grup Rossellonès d'Estudis Catalans) i del GCJC (Grup Català de Joventut Catalana).

1969

Oposició al projecte de regionalització. Campanya per un Estatut particular del país català de França.
Primera Universitat Catalana d'Estiu a Prada.

1970

Campanya: «No a la colonització: Resistència», a iniciativa del Comitè Rossellonès d'Estudis i d'Animació.
Creació del grup d'acció poètica «Guillem de Cabestany», amb tots els cantants de Catalunya Nord.

1971

Edició del primer disc de Nova Cançó Catalana del grup Guillem de Cabestany.
Aparició de la denominació Catalunya Nord a la revista La Falç.

1972

Referèndum per la regionalització. A Catalunya Nord 61% de No.
Mobilització en contra de l'acaparament de l'abadia de Sant Martí del Canigó per un grapat de privilegiats.
Mobilització contra l'amenaça d'expulsió dels monjos de Sant Miquel de Cuixà.
Lluita contra l'ocupació militar del bosc de Barrès a prop de Montlluís.

1973

Per primera vegada hi ha dues candidatures catalanes a les eleccions legislatives.
Campanya contra l'endegament del Canigó i la ruta del Llech.
Campanya contra la militarització de les Corberes.
Onada de protesta en contra de la iniciativa imbècil del batlle de Vilafranca de Conflent que volia exposar en una gàbia de ferro el cap del patriota i resistent a l'ocupació francesa, Francesc Soler.

1974

Campanya «No al turisme, acull popular».
Obertura a Perpinyà d'una llibreria catalana: «L'As de bastos».
Mobilització antinuclear contra el projecte d'implantació d'una central entre La Nouvelle i Portvendres.
Primera festa antinuclear catalano-occitana a Sigean.

1975

Continua la mobilització contra les centrals nuclears.
Segona festa antinuclear a Sigean.
Creació del Congrés de Cultura Catalana a tots els Països Catalans, amb una secció a Catalunya Nord.
Mobilitzacions contra els projectes d'arranjament del massís del Canigó i de les Bulloses.
Aplec de protesta a les Bulloses.
A Ribesaltes, una vetllada de Nova Cançó, a la qual participa Lluís Llach, té un enorme èxit.

1976

Primer gran recital de Lluís Llach, al Palau dels Congressos de Perpinyà, massa petit per acollir la gent. El recital era en suport als refugiats sud-catalans.
Primeres 6 hores de cançó al Palau dels Reis de Mallorca.
Mobilitzacions en defensa dels treballadors de l'hospici de Tuïr.
Campanya contra la privatització de les Garrotxes al Conflent (afer Sidou).
Lluita contra la destrucció i l'arranjament del Bordigo a Torrelles.
Marxa de la Llibertat: dues columnes nord-catalanes.
Campanya i peticions contra les recerques de tungstè al Canigó.
Obertura de la primera escola catalana «La Bressola».
Classificació de les Bulloses.

1977

Manifestacions contra la privatització de les terres de l'Hospici d'Illa de Tet.
Campanya contra el tancament de la fàbrica de Polilles i contra l'arranjament de l'indret.
Gran recital amb tots els cantants nord-catalans per la 8a. renovació de la flama de la llengua catalana.
Boicot del periòdic montpellerenc Sud.
Presentació d'una llista catalana a les eleccions municipals de Perpinyà.
Segona edició de les «6 hores de cançó», amb un èxit extraordinari.
Primera campanya de recatalanització dels noms dels pobles (nit de Sant Joan).
Forta mobilització contra les recerques d'urani a Illa de Tet.
Marxa antinuclear de Reglella.

1978

Al gener, recital de nova cançó amb quasi tots els cantants de Catalunya Nord. El Teatre Municipal de Perpinyà és ple.
Recital de Joan Pau Giné i de l'Agram al Palau dels Congressos.
Candidatures catalanes a les eleccions legislatives.
Tercera edició de les «6 hores de cançó».
Segona campanya de recatalanització dels noms dels pobles. Toluges i Perpinyà posen rètols en català.
Recital Raimon al Palau dels Congressos de Perpinyà.
Mobilitzacions a favor del Larzac: recital de cançó catalana, ocupació del Castellet, dejuni de solidaritat.

1979

Enorme afluència popular a un recital organitzat a Sant Miquel de Cuixà, en motiu de la creació d'IPC.
Col·locació d'una placa al castell de Rià: «Als orígens de la nació catalana, per la reunificació».
Gran campanya de recatalanització dels noms de carrers de Perpinyà.

1980

Marxa antinuclear de Banyuls de la Marenda fins a Ascó.
Organització de la Tercera trobada independentista a Vernet, al Conflent.
Gran campanya contra un projecte de telefèric a Sant Martí del Canigó.
Mobilitzacions a favor de la protecció del Canigó i contra la ruta intervalls Castell-Prats de Molló.
Creació de l'associació Arrels i de la primera classe de primari en català.
Quarta edició de les «6 hores de cançó».

1981

Ràdio Arrels comença les seves emissions en català, a la primavera.
Candidatures catalanes a les legislatives del mes de juny.
Creació de la Unió per la Regió Catalana.
Primera edició del festival «Sem una nació», que succeeix a les «6 hores de cançó».
Organització dels primers actes lligats a la commemoració i a la denúncia del Tractat dels Pirineus.

1982

Candidatures catalanes a les eleccions cantonals.
Creació del DEUG (Diploma d'Ensenyament Universitari General), a la Universitat de Perpinyà.
Campanya en defensa del massís del Canigó i del Madres.
Segona edició del Festival «Sem una nació».

1983

Llista catalana a les eleccions municipals de Perpinyà.
Tercera campanya de recatalanització dels noms dels pobles.
Segueix la campanya en defensa del Canigó i del Madres.
Organització de nombroses reunions públiques i signatura d'una petició.
S'engega una campanya en defensa de l'Albera.
Campanya contra l'esdevenidor del «Cafè de França», a la plaça de la Llotja, comprat per una cadena de Fast-Food.

1984

«Empastifades» de Vilafranca, dins el quadre de les campanyes de recatalanització dels noms dels pobles. Molt de soroll!
Creació d'una coordinadora per la defensa de l'Albera.
Primera gran manifestació de carrer amb motiu del 7 de novembre.
El grup «Resistència catalana» reivindica diverses accions contra la turistificació del país.

1985

Creació de l'organització Unitat Nacionalista.
Creació de l'editorial catalana «Llibres del Trabucaire».
Detencions de militants independentistes a Catalunya Nord després de les detencions a Puigcerdà de militants de Terra Lliure. Campanya contra l'extradició de Pere Bascompte.
El grup «Resistència catalana» duu a terme atemptats contra interessos turístics.
Presentació d'una llista anomenada «Unitat catalana» per presentar-se a les eleccions regionals del 1986.
Constitució de l'Associació «Porta dels Països Catalans».

1986

Candidatures catalanes a les eleccions regionals i legislatives.
Segon Congrés Internacional de la llengua catalana.
Creació del Partit Socialista Català, dissident del Partit Socialista Francès.
Instal·lació de la «Llibreria catalana» en uns locals comercials.
Creació de l'Associació Catalana d'Estudiants.

1987

Publicació del número 1 del setmanari «Punt Diari Catalunya Nord».
Creació a Perpinyà de l'associació Òmnium Cultural.
Celebració de les Jornades Ecològiques de Serrabona.

1988

Campanya de recolzament a les escoles catalanes Arrels i La Bressola, que es troben en situació precària i manca de reconeixement institucional. Recital de Lluís Llach a benefici de les escoles.
S'intensifiquen els agermanaments entre pobles i ciutats d'un costat i l'altre de la frontera.
Celebració de les XX Festes de Cultura popular Pompeu Fabra, a Catalunya Nord.
La Federació per la Defensa de la Llengua i la Cultura Catalanes engega una campanya per la instal·lació de relleus TV, necessaris per cobrir tot Catalunya Nord.

1989

Ocupació dels locals del Consell General per protestar contra l'actitud d'aquesta institució envers els problemes de la llengua i la cultura catalanes.
Múltiples activitats dins el marc de la celebració del Mil·lenari de Catalunya (conferències, debats, exposicions...).
Constitució dels Estats Generals de la llengua catalana.
Celebració d'una trobada amb debats i festa, el setembre, a Sant Miquel de Cuixà.
Nova campanya d'empastifament dels rètols en francès a l'entrada dels pobles.
Presentació triomfal a Vilafranca, Perpinyà, Prats de Molló i Tuïr de la creació músico-teatral «Els Angelets de la terra».

1990

Signatura d'un nou conveni entre el Ministeri de l'Educació Nacional i les escoles catalanes, en el camí de normalització de la situació dels mestres i del creixement de les escoles.
Campanya en defensa del CAPES de català (Certificat d'Aptitud pel Professorat d'Ensenyament Secundari).
L'Associació «Coll de la dona», que s'oposa a la descàrrega de deixalles en aquest indret, barra el pas dels camions, i enceta una llarga campanya.

1991

Campanya en oposició a l'organització d'un ral·li 4X4 al Canigó. Els organitzadors l'anul·len.
Creació del CAPES de català.
Marxa Verda a Marialles, per la protecció del massís del Canigó.
Celebració, amb una festa, dels 10 anys d'Arrels.

D'aquest ràpid resum, que no és exhaustiu, es pot treure la conclusió que, malgrat tot, els catalans de Catalunya Nord mai no han parat de combatre per la defensa de llur país. Combats amb alts i baixos, ben segur, amb fracassos i victòries, és clar, però combats que ens han portat a la situació d'avui. I no és perquè aquests darrers anys sembla que s'hagi perdut en capacitat ofensiva que hem de baixar els braços. El combat per aconseguir la plenitud dels nostres drets és un combat que necessita l'aportació de tots: tant dels culturals com dels polítics, dels defensors del medi ambient com dels artistes, dels intel·lectuals com dels treballadors, dels vells com dels joves... a fi de retornar al nostre país, que tots estimem, la plaça que li correspon en el concert de totes les nacions del món.

Pere-Iu Baron

Retorn al sumari de 25 anys de lluites
Retorn al sumari de Sociopolítica



Mentalitats nord-catalanes
Ramon Gual

Retorn al sumari de Sociopolítica


Introducció

Provar de comprendre les mentalitats nord-catalanes no és gens fàcil, ja que les coses de la vida han tingut aquí una evolució diferent de les de la resta dels Països Catalans. Units amb Catalunya i compartint el seu destí durant més de vuit segles, separats pel Tractat dels Pirineus i finalment seguint una història paral·lela amb constants imbricacions, malgrat tot amb els «germans del sud», els nord-catalans es forjaren una identitat pròpia, original, ambigua, a mig camí de tot, amb contradiccions, amb paradoxes, amb certes singularitats, amb les febleses d'un sistema que cal assumir a contracor, amb la força de certes resistències, amb les esperances de lluites i combats a vegades victoriosos...
Els diferents paràmetres que intervindran durant aquests tres o quatre segles de mutació seran fàcilment determinables, seran més difícilment analitzables:
­p; la realitat geogràfica,
­p; els fets històrics,
­p; el fenomen demogràfic,
­p; el pes econòmic,
i, per damunt de tot, l'acció dels estats veïns, França i Espanya que intervindran per aprofitar-se al màxim de les despulles de Catalunya, una nació voluntàriament destruïda. A Catalunya Nord, l'estat francès des de fa més de tres segles ha tingut una acció sistemàtica, radical, modèlica, perniciosa i contràriament a la repressió franquista, per exemple, «intel·ligent» amb sistema liberal, democràtic, social, altruista, generós... almenys en aparença. «Cal que tothom, pobre o ric, francès d'origen o estranger, tingui els mateixos drets i sobretot el dret major a la instrucció. Cal ajudar les intel·ligències a desvetllar-se i a fer el seu camí»... Ara bé, això sí, en francès i segons la nostra visió de la República, de la Pàtria francesa, dels Drets de l'home, de la Llibertat, de la Fraternitat i la Igualtat i sense mai descuidar que a França «estat» i «nació» són Un de la mateixa manera que la República és «una i indivisible».
És imparable, eficaç i a més s'han de donar les gràcies. A qui no li agradi que se'n vagi a casa seva (?). Sense comptar que es trobarà sempre aquí voluntaris (catalans o no) per jugar el trist joc de la col·laboració, del zel i fins i tot del proselitisme contrari. Es multiplicaran els exemples dels que afirmaran «que sort han tingut de la cultura francesa», i a més és veritat, sobretot si es compara amb l'acció de la «cultura hispànica» a Catalunya Sud, on, per sort, ha estat desastrosa.
Per provar, doncs, d'ajudar a copsar aquesta «realitat nord-catalana» i per mirar de comprendre certs comportaments i certes actituds, donarem alguns apunts que ens semblen determinants.

Retorn al sumari de les Mentalitats

La realitat geogràfica

Les comarques de Catalunya Nord ­p;Rosselló, Vallespir, Conflent, Cerdanya i Capcir­p; formen indiscutiblement part de Catalunya des dels orígens més llunyans. A més, al moment de la Reconquesta carolíngia sobre el món islàmic, és de Catalunya Nord que tot surt. El bressol de Catalunya se situa en el triangle màgic format per Sant Martí de Canigó, castell d'Arrià i Sant Miquel de Cuixà, al peu del Canigó. És aquí que tot va començar, és d'aquí que tot va renéixer.
Malgrat els anys i les noves fronteres, aquestes terres han guardat una unitat, un caràcter i unes formes de ser i de viure bastant diferents de les que hom pot veure a Occitània o a altres llocs del nou «estat» on han sigut integrades l'any 1659, fins i tot en la part més fronterera (Aude, Arieja, Erau...)
La comunicació és encara més fàcil entre «alta i baixa» Cerdanya (malgrat la frontera administrativa) que amb la gent de l'Hospitalet o de Foix. Les relacions són encara, avui dia, més estretes entre l'Alt Vallespir i el Ripollès (entre Prats de Molló i Camprodon per exemple) que entre Salses i Sigean...
El relatiu tancament de Catalunya Nord davant de la resta de l'Estat francès i l'isolament de certes valls (Vallespir, Cerdanya, Capcir) ha permès a la llengua i a les tradicions de mantenir-se, de resistir i, en part, de salvar-se. Són els trenta últims anys i la penetració «per l'interior», gràcies a la televisió sobretot, que han accelerat la progressiva liquidació de la nostra cultura i la desaparició constant de la nostra llengua.
Vist de París, «el Pirineu és una frontera natural que serveix de barrera entre França i Espanya». Això és el que diuen. La més petita sortida sobre el terreny demostra, al contrari:
­p; que la visió és totalment falsa.
­p; que les comunitats pastorals sempre han fet la gestió de la muntanya en comú.
­p; que el bestiar de la vall de Rotjà i el de Setcases, Molló i Camprodon passen l'estiu junts a Pla Barrat.
­p; que Llívia és un enclavament absurd en una zona plana com la mà on és «impossible» de veure una «frontera natural».
­p; que aquesta realitat de la frontera «formatge de gruyère» és a dir plena de forats de comunicació nord-sud, apareixerà amb tota la seva estupiditat a partir de l'1 de gener del 1993, quan justament se «suprimirà».
­p; que les relacions de fet no han parat mai entre Portbou-Cervera, el Pertús-la Jonquera, Banyuls de la Marenda-Espolla, les Illes-la Vajol, Sant Llorenç de Cerdans-Tàpies, la Menera-Beget, Prats de Molló-Camprodon, Mentet-Setcases, Eina-Err-Llo/Núria-Ribes, la Guingueta-Puigcerdà...

Retorn al sumari de les Mentalitats

Els fets històrics

A part de molts altres, el fet que més ha marcat la història de Catalunya Nord és, indiscutiblement, el Tractat dels Pirineus del 7 de novembre de 1659. A partir d'aquest moment i malgrat les guerres anteriors, les lluites i combats del moment i les múltiples resistències posteriors, ens hem de fer a la idea que Catalunya Nord ha viscut una altra història, una història paral·lela a la de Catalunya Sud i que, finalment, ha seguit totalment un altre camí.
Els diferents moments, tots difícils, viscuts pels nord-catalans, els forjaran una mentalitat nova, cada vegada i constantment modificada per nous esdeveniments.
La francesització, la repressió, la pèrdua de les llibertats, la descatalanització, la Revolució del 1789 i les seves falses esperances, Napoleó, els retorns successius de la monarquia francesa, alternant amb fases d'utòpiques repúbliques, aniran formant de mica en mica el caràcter nord-català.
Ni el Tractat de Corbeil (1258), rebutjat, ni el Tractat de Péronne (1641) mai respectat, ni els diferents juraments de la Constitució, ni els diferents manifestos «a favor de»... no podran impedir la destrucció lenta però progressiva i ineluctable de la nostra identitat, malgrat ajudes, de vegades involuntàries del sud com, per exemple, la vinguda dels més de 500.000 refugiats de la guerra d'Espanya, l'any 1939, molts dels quals s'instal·laren aquí.
La transformació progressiva dels antics «comtats» en una entitat administrativa purament artificial (el «Département des Pyrénées- Orientales» fou creat al mes de febrer del 1792) acabarà d'arrodonir la feina de vigilància, de recuperació, d'intoxicació i finalment d'integració total a l'interior d'una nova «pàtria», de les terres del nord.
Últimament encara ens han inclòs en una nova «nebulosa», la «Région Languedoc-Roussillon», model de falsa regió on quedem encara més negats, encara més destrossats al mig dels quatre altres departaments forans de l'Aude, l'Erau, el Gard i la Losera.
Per acabar de «matar» les poques vel·leïtats que poguessin quedar, al moment de «construir» el nou «Département des Pyrénées-Orientales» es va afegir a les terres catalanes ja prou malmeses (Cerdanya tallada en dos amb, a més, l'enclavament de Llívia) la part occitana de la Fenolleda. Dins l'esperit dels parisencs no calia donar de cap manera al nou «Département» una certa unitat, encara menys una concordança amb una antiga realitat catalana.

Retorn al sumari de les Mentalitats

El fenomen demogràfic

Les xifres brutals i dures diuen molt amb poques paraules:
­p; Els Països Catalans representen en conjunt una població de més de 10 milions d'habitants. Això és una realitat i és una força.
­p; França té uns 55 milions d'habitants i Espanya uns 35.
Doncs bé, quin pes representa Catalunya Nord davant d'aquestes xifres?
Sobretot quan sabem que, segons l'últim cens, arribàvem tot just als 350.000 habitants i, que ja ara, més de la meitat no són «catalans»: a part de no tenir cap força sem actualment minoritaris a casa nostra.
D'on vénen aquesta gent? Senzillament, d'altres llocs: de França endins o d'altres països de la CEE. Són generalment vells (tercera edat) jubilats, però també funcionaris que volen aquí una «plaça al sol» o fins i tot Catalans que tornen al país per morir-s'hi (com els elefants) després de 30 o 40 anys passats fora de casa.
Aquest canvi de població radical, joves d'aquí que se'n van, estrangers que arriben, jubilats però també parats, marginals, etc., que s'instal·len, ha generat un canvi total de mentalitats. Tothom és assistit i reclama constantment ajuda de la comunitat, però ningú no vol fer res per aquesta comunitat. Els municipis creixen amb noves urbanitzacions, sovint una mica lluny del nucli antic i es van agreujant les distorsions entre els dos grups. Apareixen nous conflictes per «no respecte» dels usos i costums locals (problemes d'aigua, de camins, d'utilització en comú de certs territoris...).
Algunes comarques de mitjana muntanya, potser més «febles», no han tingut prou força per resistir i s'han vist amb total invasió de belgues, holandesos, ara anglesos, sense parlar dels marginals, sectes estranyes i fumadors de tota classe d'herbes... El fenomen recent de la compra sistemàtica d'una part de Cerdanya per clients vinguts del sud és encara inquantificable al nivell de les conseqüències.
El canvi de població s'explica, doncs, per l'extradició forçada de la gent durant les èpoques de repressió, per l'exili econòmic dels que han de marxar per guanyar-se la vida, per la voluntat deliberada de part de l'Estat francès d'enviar els seus funcionaris d'una nació a l'altra. A Catalunya Nord ens arriba gent de Bretanya, de Còrsega o d'Alsàcia i els Catalans d'aquí van a fer la mateixa feina a casa dels altres, ajudant allà a la mateixa repressió que la que patim aquí.
Els joves se'n van, els vells arriben, la població augmenta en quantitat i, ben entès, disminueix en «catalanitat». S'està procedint a una veritable «transfusió sanguínia»!

Retorn al sumari de les Mentalitats

El pes econòmic

Amb poca gent, amb una absència total d'industrialització i una agricultura cada vegada més sacrificada als imperatius del turisme, d'autopistes, d'urbanitzacions... Catalunya Nord té molt poques possibilitats de sortir-se'n. Encara que, malgrat tots els handicaps, el poc que tenim és aprofitat al màxim per un «saber fer» intel·ligent dels pagesos, per una voluntat, per una abnegació dels nord-catalans que han forçat més d'una vegada l'admiració dels molts visitants del país. El conjunt «pesa poc», talment poc que, Europa en general i França en particular, ja ens han programat per ser un lloc de tot-turisme per a alemanys, anglesos, nòrdics, francesos, neerlandesos... Serem el bronze-cul de l'Europa moderna: platges per «torrafaves», folklore a tall (danses, cançons i vestits) i abandonament progressiu del treball de la terra, exceptuant l'entreteniment del mínim vital per a aquesta gent (parcs, golfs, platges, voltants immediats de les cases). És ben entès que aquesta manca de «pes econòmic» accelera la desertització de les comarques més pobres de Catalunya Nord i ara des de fa uns anys també de la part baixa i de la plana.
I pensar que entre altres productes tenim dos dels millors vins del món, el «Cotlliure» i el «Banyuls», i que els veiem desaparèixer de mica en mica!
La nostra petita economia s'acaba de morir i no és segur que la de Catalunya Sud ens ajudi. Des d'aquest punt de vista, més aviat acabarà d'accelerar la nostra desaparició. A l'hora de comptar els bitllets no hi ha «germans» ni «cosins» que valguin. Resistirem alguns anys encara mentre no es cansin aquesta gent del món agrícola que pels seus esforços i per la seva voluntat són sempre a la punta de totes les tècniques novadores, i es fan els capdavanters de totes les iniciatives en matèria de cultius, de regatges, de noves varietats, de comercialització...

Retorn al sumari de les Mentalitats

El G.O.L. de la victòria

L'Estat francès ha comprès des d'un bon principi que la transformació radical dels esperits passava pel treball de sapa de les escoles, per la feina laminadora dels mestres. Per tant, el primer objectiu que calia controlar, dominar i radicalitzar totalment era justament la «formació dels mestres» que havien de restituir un ensenyament totalment programat, elaborat, controlat des del ministeri, en un sistema vertical completament jerarquitzat: els rectors d'acadèmia, els inspectors d'acadèmia, els inspectors generals, els inspectors de l'ensenyament primari, els del secundari, els directors d'escola i, finalment, els mestres. Cada u vigilant l'altre i sobretot el que és immediatament a sota d'ell que terroritza amb decrets, circulars, fulls i fullets, directives, consells, inspeccions, relacions i delacions... El «pobre mestre» que és a baix de l'escala administrativa i social té interès a cordar-se les espardenyes i a saber com cal la lliçó que ha de fer passar, sense mai apartar-se del «dret camí», un ull sobre la mainada, l'altre sobre la pissarra, i l'altre sobre la porta de la classe que es pot obrir a qualsevol moment deixant pas al director que ve a controlar si tot va bé.
Per portar a terme aquest projecte, es van crear les escoles dites «Normals» suposem per eufemisme. D'aquí sortiran generacions i generacions de mestres, els «hússars» de la República, que alegrement i a garrotades van fer passar el missatge:
­p; Uns «continguts-doctrina» amb caràcter exclusivament «nacional francès» i que mai ningú no posa en dubte. Allò de «els nostres avantpassats, els gals, eren rossos, d'ulls blaus i amb bigotis penjolants» s'ho han empassat també generacions de Catalans, de Bascos, de Corsos, d'Alsacians, de Bretons, d'Algerians, de negres de l'Àfrica, de Madagascar, etc., tots «ciutadans francesos» de les antigues colònies de l'Estat. I mai ningú no ha trobat res a dir fins... al maig del 68.
­p; Uns programes talment programats que, durant els 5 anys de l'ensenyament primari (curs preparatori, curs elemental 1 i 2, curs mitjà 1 i 2) i després els 4 anys de col·legi (6è-5è-4t i 3r) i fins i tot més tard els 3 anys de Liceu (2n-1r i Terminal) ho tenen planificat de tal manera, que el ministre sap a tot moment què fan els alumnes de l'Hexàgon a tal hora, de tal dia, de tal mes. Fins i tot pot dir que el dilluns 15 de gener, de 10 a 11 del matí tots els alumnes de les classes de Curs elemental 1r any, estan fent la lliçó d'Història sobre «el gran sentit de justícia que tenia Lluís IX, perdó... Sant Lluís, rei de França» i clucant els ulls en la seva butaca del ministeri, tot fumant un cigar de luxe, sent la veu del mestre que comenta, davant els alumnes embadalits, la imatge de Sant Lluís, assegut a sota d'un roure i ajusticiant dos contrincants. Ben entès no dirà ni una paraula del Tractat de Corbeil, firmat pel mateix rei amb Jaume I de Catalunya, Aragó i altres llocs, l'any 1258!
­p; Uns mètodes de terrible eficàcia per la seva permanència, per la seva repetició constant, de generació en generació (els pares i els avis poden ajudar els fills o els néts perquè ells també ja tenen els mateixos esquemes posats dins el cap).
El sistema posat en pràctica per la Tercera República i el famós ministre Jules Ferry era, finalment, ben senzill i només podia funcionar si era estrictament aplicat. La disciplina interior, la repressió latent i la «verticalitat» de les estructures permetran d'obtenir el resultat tan desitjat.
­p; Els mestres uniformement formats com les «boles de gelat» que surten d'aquelles culleres rodones que a cada pressió de la mà destil·len un gelat: «clac»!, una altra bola... «clac»! un altre mestre.
­p; I els alumnes, futurs ciutadans, acaben amb el cap «ben hexagonal»!
Així doncs, un ensenyament Gratuït (que ningú pugui dir que només la fortuna condicionava els estudis), un ensenyament Obligatori (que ningú, francès d'origen o estranger, pugui escapar a la doctrina laminadora, obligació establerta de 5 a 14 anys, en un primer temps, i de 5 a 16 anys, actualment), un ensenyament Laic (és a dir no-confessional i separat de tota connotació política o filosòfica). Amb aquestes característiques que a més apareixen com a democràtiques, progressistes i fins i tot avantguardistes, l'Estat francès s'ha apuntat el G.O.L. de la victòria sobre les altres llengües, les altres cultures, les altres nacions sotmeses. I la darrera afirmació davant el Parlament Europeu confirma que poques esperances podem tenir ja que es manté més que mai i explícitament que «el francès és la llengua de la República»!

Retorn al sumari de les Mentalitats

Tres guerres i els monuments als morts

França ha hagut de patir moltes guerres al llarg de la seva història, però n'hi ha tres que, a part de les seves múltiples altres implicacions i conseqüències, li han servit molt, li han portat una ajuda inesperada. Per fer la famosa amalgama «nació-estat», i per portar a terme la seva determinada voluntat de trencar totes «les altres nacions» del seu territori, s'ha investit en tots els sectors. I per assimilar totalment els pobles de l'hexagon sota una mateixa bandera, la «tricolor», sota un mateix himne, la «Marsellesa», sota una mateixa noció de «pàtria», França ha comptat sobretot amb l'escola, però no ha negligit d'altres mitjans. I les «tres guerres» que ha hagut de fer contra Alemanya seran l'ajuda inesperada que la Història aportarà a la «filla major, la pubilla de l'església».
«Els Alemanys són els nostres enemics hereditaris», proclamava un mestre d'escola de Vinçà i comentava les tres famoses «guerres»:
­p; la de 1879 contra els Prussians que van arribar fins a París.
­p; la de 1914-1918, que va mobilitzar tot l'estat.
­p; la de 1939-1944/45 que va generar, a més, un esperit de «resistència».
Cada vegada els Catalans hi van haver de participar, de bon grat o per força, amb desertors i voluntaris, amb actes d'heroisme i d'abandonament, sempre amb morts, encara que el front no se situés mai a Catalunya Nord. I s'ha posat sempre endavant que la gent lluitava per la «llibertat, per la democràcia, pels drets de l'home, per la fraternitat, per la solidaritat... doncs per França», que era el país que simbolitzava tots aquests ideals. I d'aquí s'ha passat a assimilar «França a una nació», amb «límits naturals». L'Estat francès ha, ben entès, després «cultivat» aquesta manera de veure i de pensar, aquest estat d'esperit, fent construir «un monument als morts» en tots els municipis de l'Hexàgon, doncs a Catalunya Nord. En el lloc més adient (plaça, cementiri...) inscrivint en lletres d'or sobre pedra noble (marbre, granit...) els noms de tots els que han fet sacrifici de la seva vida per «la pàtria francesa».
I totes les famílies han rebut diplomes, medalles, pensions, homenatges glorificant la mort del «defensor de França» i perpetuant la idea del seu sacrifici més enllà de la primera generació. Fins i tot, 70 anys després, l'11 de novembre de 1918 els seguicis oficials dels municipis (autoritats civils, militars i religioses, ciutadans, mainada de les escoles...) van encara, com cada any, a florir els monuments amb curioses «lletanies laiques» que fan anunciar cada nom gravat en la pedra per la veu forta del batlle, amb la resposta col·lectiva dels presents que van cada vegada contestant «mort pour la France»! I això en la totalitat dels municipis de Catalunya Nord, excepció feta de la Guingueta (que ha tingut la sort de no perdre cap fill a la guerra).
La dificultat serà gran després d'aquest sistema, de dir a la gent que són «catalans» abans de ser «francesos» quan argumentaran que els seus pares, els seus avis o els seus rebesavis han donat la seva vida... per França! A més, fent el compte, veiem que hi ha poques famílies a Catalunya Nord que no tinguin «un mort» en una o en una altra d'aquestes tres guerres, quan no ha sigut en algun dels altres conflictes colonials (Indo-xina, Madagascar, Algèria, Marroc...).
Afegim que la quasi totalitat dels «monuments als morts» han sigut pagats per «subscripció pública», la qual cosa lligava encara més a la gent, i que molts d'ells, veritables obres d'art, han sigut realitzats per artistes prestigiosos (Maillol, Violet, Manolo...).
Acabarem assenyalant que els darrers monuments aixecats a Catalunya Nord en reconeixement als «patriotes catalans» o a «guerrilleros espanyols» són els de la «Resistència» (1940/44) en homenatge a tots els «estrangers» que van morir... per França!

Retorn al sumari de les Mentalitats

La frontera o les fronteres?

El Tractat de Corbeil entre Sant Lluís, rei de França, i Jaume I, rei de Catalunya-Aragó va ser firmat l'any 1258. Posava fi a una situació conflictiva que durava des de feia anys, i si el rei català renunciava a moltes terres, i a una possible expansió al nord de la nova frontera, el rei francès «renunciava per a ell i per als seus successors» a tota pretensió sobre Catalunya i particularment als drets que podia tenir com a successor dels Carolingis.
Aquesta nova frontera abandonava les antigues terres catalanes del Fenolledès, del Perapertusès, entre altres, i s'acostava al Conflent i a les Corberes rosselloneses. Seguint des del Pimorent fins al Pas de Salses i passant pels límits de Cerdanya, Capcir, col de Jau, Conflent, Estagell, Vingrau, Òpol..., aquest límit marca encara ara, 700 anys més tard, la frontera septentrional, de la llengua catalana. Més al nord s'hi parla occità, alguns dirien gavatx.
El Tractat dels Pirineus, que no va respectar res ni ningú, va establir una nova frontera. En fi, va provar d'establir una nova frontera. Les discussions, les trobades, els encontres, les conferències (de Ceret o de Llívia) van durar... més de 40 anys, per finalment posar-se d'acord... provisionalment. Per increïble que sigui, més de 300 anys més tard (l'any 1992) queden encara dubtes, errors, contestacions, conflictes sobre la situació exacta de la «ratlla». Al coll de la Manrella, per exemple, el monument a Macià, no se sap ben bé on és: a «França» o a «Espanya»? I el repetidor de les Salines? I el pas fronterer del Pertús? I el del coll d'Ares? I el Puigmal? I la frontera al llarg de la vall del Querol? o de la Rahur?
El que sembla més estrany és que Napoleó, el gran Napoleó, per «acabar-ne» i per «radicalitzar» la frontera, la va fer «clavar», hi va fer posar unes «bornes frontières», pedres mig enterrades de més de 300 kg cada una, amb un número d'ordre, tot al llarg del Pirineu, des de l'Atlàntic fins al Mediterrani, a cada 500 metres! A nosaltres ens ha tocat els números del 427 al 602, des de la Portella Blanca d'Andorra fins a Cervera, o sigui 175 fites que marquen els límits «entre els regnes de França i d'Espanya» (sic): doncs ho creureu si voleu però cada any, al mes de maig-juny els batlles dels municipis concernits, vigilats per les autoritats i la força armada (gendarmes i duaners), s'ajunten amb els alcaldes dels municipis fronterers del sud (de l'estat espanyol i ara de la Generalitat), ells mateixos vigilats per la policia i la guàrdia civil, i van a verificar si les pedres hi són sempre, en el seu lloc, i amb el número corresponent. Després de la constatació oficial, han de redactar un informe circumstanciat a París i a Madrid per confirmar que, efectivament, hi són i que tot va bé. Què passaria si un dia en faltava una o si es trobessin amb dos números intercanviats? No ho goso imaginar, com no goso imaginar la cara dels funcionaris que es trobessin davant d'un d'aquests problemes. I ja s'ha dit, últimament, que «al 1993 desapareixeran les fronteres però... les fites, no»! Ens morirem sense assistir un dia a la desaparició total d'aquestes pedres?

Retorn al sumari de les Mentalitats

Col·laboradors, col·laboracions i col·laboracionisme

Quan els alemanys es van instal·lar a França, l'any 1942, ocupant la zona lliure del sud, el país va entrar oficialment «en el camí de la col·laboració».
La majoria dels francesos va col·laborar. Quan la guerra es va acabar, a l'agost del 1944 per Catalunya Nord i pel maig del 1945 per la resta, es va «passar comptes amb els col·laboradors». Cal dir que al moment de la «depuració», molts ja havien desaparegut, s'havien canviat la camisa de color o s'havien girat l'americana. Ningú ja no era col·laborador, ningú n'havia sigut mai encara que 50 anys més tard en quedin i en corrin pel món (recordeu els noms de Touvier, Papon, Busquet..., i altres).
La mateixa cosa ha passat al sud amb Franco i els franquistes. Després de col·laborar 35 anys amb ell, els feixistes de Catalunya van desaparèixer l'any 1975 a la mort de Franco. Però en queden, ben entès, més d'uns quants disfressats de «pseudo-demòcrates» actuals.
A Catalunya Nord hem tingut també col·laboradors a totes les èpoques. Al moment del Tractat dels Pirineus, la repressió va ser molt dura gràcies a catalans del Sud (Francesc de Sagarra), però també del Nord (Conseil Souverain du Roussillon), perquè l'Estat francès sempre ha trobat aquí gent per fer el seu joc. I tot al llarg de la nostra història hem vist reproduir-se aquest fenomen.
I siguem clars... què passa ara? La mateixa cosa. Tothom pràcticament col·labora, pacta, afluixa, s'aprofita, entra en el joc... perquè, de fet, l'alternativa és molt senzilla:
­p; O bé una posició «pura i dura», que denuncia constantment, que no accepta cap compromís, que es crea tots els pal·liatius (que de totes maneres li serien refusats) i de mica en mica es troba marginat, sol i fins i tot ridiculitzat i ensenyat amb el dit pels seus propis. Aquest risc ningú el pren. Tothom sap que seria una forma de suïcidi accelerat.
­p; O bé una posició més «cooperativa» amb graus més o menys forts de col·laboracionisme, de pactisme, de compromisos... solució que permet de fer, de realitzar, de tirar endavant, de guanyar temps... Finalment és el camí que tothom segueix. Com que els estats veïns han fet de nosaltres un poble d'assistits permanents, no ens ho hem d'amagar, «sem tots uns col·laboradors» i, gràcies a això, baixen les ajudes, les subvencions, les intervencions, les assistències.
Quedarà més tard algú de prou «net» per demanar-nos comptes i per fer-nos-ho pagar?

Retorn al sumari de les Mentalitats

Les relacions nord-sud i sud-nord

El Català del nord té com a característica principal ser totalment ambigu i constantment acomplexat.
Ambigu quant a definir-se. Què és ell? Català o francès? Primer francès que català o al revés? Francès de papers i català... de cor? No és culpa seva si l'Estat francès, voluntàriament i constantment, ha fet l'amalgama entre les paraules «estat» i «nació», i al contrari la separació «neta i precisa» entre el «francès, llengua d'una nació» i el «català, dialecte, patuès i al màxim llengua regional». Ho ha reeixit talment bé, ho ha fet entrar tan profundament en els cervells que ara tothom n'està totalment convençut. Per tant no pot existir una «nació catalana» a l'interior d'un «estat» francès. França participa alegrement, per exemple, al torneig de rugbi dit «de les Cinc Nacions», amb Gal·les, Irlanda (nord i sud), Escòcia i Anglaterra, presentant allà, de fet, un equip «multinacional» (amb Catalans, Occitans, Bascos... i un o altre francès que de totes maneres serà el capità) i ningú no dubta del sistema. És així. El Català del nord es troba, doncs, davant d'un problema gairebé mai no assumit. Quan se'n va França endins (pels estudis, pel servei militar, pel treball, etc.), recupera la seva catalanitat i s'afirma català en contra dels «altres francesos». Fins i tot crea casals, amicals, centres o el que sigui. Però el mateix personatge es declara «francès» i alça la veu si ha de discutir amb un barceloní, un mallorquí o un valencià que qualifica despectivament «d'espanyols». Té a més un gran sentit de superioritat sobre «els germans del sud» perquè us explicarà que quan els ha vist arribar i passar la ratlla eren sempre en posició de feblesa econòmica: obrers agrícoles de totes les èpoques, immigrats econòmics, vençuts de la guerra civil, sense descuidar «els pobrets» que venien pels anys seixanta a veure films pornogràfics a Perpinyà.
Només ara, tot just ara, amb una clientela de turisme de luxe (esquí a Cerdanya o compradors als supermercats) se'ls comença a considerar i a mirar amb ulls diferents que els fan curiosament assemblar-se cada vegada més a... Catalans.
Si el Barça guanya, és també dels nostres i «sem tots catalans», però atenció, a una condició, que no es parli mai de política, perquè llavors «som tots francesos».
L'inventari més precís permetria de trobar altres paradoxes: els que diuen, en català ­p;jo sóc francès abans que tot­p;, els que afirmen, en francès, ­p;moi, je suis catalan avant tout­p;, els que demanen disculpes abans de prendre la paraula, en català, en algun lloc oficial (s'excusen de parlar la seva pròpia llengua a casa seva); finalment, els que parlarien en català però que no ho faran perquè com que hi ha dins l'assistència alguna autoritat, algú que no és d'aquí, que no ho entendria, doncs ho farà en francès i, finalment, els que parlarien un català «d'aquí», de Catalunya Nord, que no és «el veritable», que... i surten llavors tots els complexos de 333 anys d'ocupació francesa i de separació efectiva.

Retorn al sumari de les Mentalitats

Finalment, qui sem els Nord-Catalans?

Un militant prou conegut per la seva dedicació i la seva eficacitat al si de la Universitat de Perpinyà, convençut des de fa temps de la realitat dels Països Catalans (venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà...) ha proclamat des d'un bon principi que nosaltres els Catalans «som una Nació»! Però aquí, a Catalunya Nord, qui el segueix?
El cap de llista de l'U.R.C. defensava durant les campanyes el tema de «sem una Regió» particularment contra i per oposició a la «falsa entitat» de la regió Llenguadoc-Rosselló imposada per París.
Més cap als nostres dies, un altre candidat, predicant la Unitat, argumentava que els «Pirineus Orientals» no tenien res a fer amb els quatre altres «departaments» de l'Aude, l'Erau, el Gard i la Lozera i que podria anar pel món tot sol. Per tant es cridava ben fort «sem un Departament».
I quan han arribat les eleccions cantonals, per mor d'elegir els consellers generals, tal altre candidat defensava per Perpinyà la noció d'un «cantó» amb una vida com abans, de retrobament i de concòrdia total, fins i tot entre ètnies que en altres llocs no es podien suportar. I feia seva la divisa «sem un Cantó».
I bé... en aquest panorama què ens queda? La solució de defensar la cèl·lula de base de tota acció política: el municipi. Doncs per què no? Jo sóc de Codalet. I finalment si cada u de nosaltres «guanyava» el seu propi municipi a la nostra causa aviat seria resolt el problema. Sobretot que amb només 220 persones de bona voluntat que s'ho proposessin arreu seria enllestit. A més, 220 municipis és poc i és molt. Suficient en tot cas perquè cada u trobi el seu territori, el que ningú més li envejarà. Acabades les gelosies i visca la Unitat final! Ei, l'únic problema serà que no surtin dos «militants polítics» en un mateix municipi. Podria haver-hi perill... d'escissió!

Retorn al sumari de les Mentalitats

A manera de conclusió

Si mirem enrera i si considerem tot el que els Catalans del Nord han vist durant els tres segles llargs de l'annexió, el conjunt es bastant esgarrifós:
­p; unes guerres que els han pedrejat (1640..., Lluís XIII..., Lluís XIV..., Felip IV...);
­p; una repressió física de les més dures (presons, suplicis, execucions, deportacions...);
­p; uns exilis forçats o condicionats (cap al nord, cap a colònies, cap a altres països...);
­p; una francesització a garrotades (justícia, escoles, administracions...);
­p; un desplaçament de gent cap a l'interior de l'estat francès per motius de treball, d'estudis, de carrera, de servei militar...;
­p; una introducció sistemàtica de funcionaris francesos a Catalunya Nord...;
­p; un poder donat a gent forana o a Catalans a condició de «col·laboració»;
­p; un sistema escolar radicalitzat, almenys des de fa més de 100 anys, laminador, amb aparences democràtiques però de fet molt jacobí, molt centralitzador i molt anihilador de tota vel·leïtat altra...;
­p; un sistema vertical (París a dalt i nosaltres a baix) a nivell de partits polítics, de sindicats, d'associacions, d'administracions...;
­p; uns mitjans de comunicació totalment a les ordres i al servei de l'objectiu final: fer l'amalgama total de «nació-estat»... francès, ben entès...;
­p; una televisió i una premsa locals o «nacionals» que gràcies a la preparació psicològica de tot el sistema fan figura de «paraula oficial» (la televisió ho ha dit, o bé el jornal, sovint l'Indépendant, ho ha dit, doncs és paraula d'Evangeli...);
­p; un món polític gens crític d'aquesta situació i poc interessat pel nostre problema, totalment sotmès a París i al sistema, que s'acontenta amb unes engrunes de poder i tant li fa de ser l'últim a París si pot ser el primer a Perpinyà...;
­p; uns polítics del sud que han jugat (i juguen) un joc bastant brut, el de la «democràcia» diuen ells, el que consisteix a tenir només «contactes oficials» amb els «oficials» de Catalunya Nord, aquests mateixos que ens malmeten des de segles...;
­p; una relació de forces molt desfavorable per nosaltres. La població de Catalunya Nord és actualment de 350.000 habitants i ens podem demanar quin pes tenim davant dels 55 milions de l'Estat francès i què poden representar els nostres 4 diputats a París?;
­p; una proporció de gent catalana que va disminuint fins a tal punt que amb un màxim de 40% de catalans d'origen ja som minoritaris a casa nostra.
Doncs amb aquests paràmetres tan realment pessimistes, el que és més estrany és que encara quedi alguna cosa, que encara hi hagi gent que parli català, que encara quedin militants per defensar amb bec i ungles la nostra realitat, que encara hi hagi una ràdio catalana i unes escoles enterament en català, que encara hi hagi cantants i músics, una creació teatral, llibres, revistes, periòdics, editorials, que s'apuntin estudiants de català a la Universitat de Perpinyà amb un cursus complet de diplomes fins al final, (sempre guanyats pam a pam, bocinet per bocinet), que encara tinguem 6 cobles, 40 foments de la sardana, 50 professors de col·legi i de liceu i més de 200 mestres del primari que lluiten per fer avançar l'ensenyament de la nostra llengua... Potser que haurem doncs d'acabar per creure que, passi el que passi, hi haurà sempre algú aquí, a Catalunya Nord que no perdrà mai «la fe en la tasca ni l'esperança en un futur millor», com deia Pompeu Fabra justament, que va viure i morir en aquesta part de terra catalana on descansa per sempre més, segurament per recordar precisament el seu missatge de combat.

Ramon Gual


Retorn al sumari de les Mentalitats
Retorn al sumari de Sociopolítica


Retorn al sumari de "Qui som...