Llengua i sociolingüística
Pere Verdaguer
Escriptor
Retorn al sumari de "Qui som...
La llengua
El dialecte rossellonès, també anomenat català septentrional,
forma part del bloc del català oriental, és a dir, que posseeix
la vocal neutra, com per exemple els parlars de Girona o Barcelona; és
el que es parla a les terres annexionades per França al moment del
tractat dels Pirineus i també a la part fronterera de la «província»
de Girona. De fet, algunes de les isoglosses baixen més enllà
d'Olot, Figueres i fins i tot Girona i l'Escala. La seva diferenciació
ha estat accentuada per efectes de la separació política,
en tot cas al nord de la frontera estatal, on també s'ha accentuat
els darrers segles una influència occitana present tot al llarg de
la història. En aquest treball no es tracta, ni és possible,
de fer-ne un estudi exhaustiu, sinó d'indicar alguns dels trets dialectals
i d'assenyalar les relacions socials del català i del francès.
Retorn al sumari Llengua i Sociolingüística
Lingüística
Fonètica/fonologia
En el camp de la fonètica/fonologia, el rossellonès es caracteritza
per un cert nombre de fets específics. N'indicarem alguns. Primer,
la inexistència de l'oposició é/è (e tancada
i e oberta). Una persona del Principat serà sorpresa a Perpinyà
si sent per exemple la frase «En Pere menja una pera», on els
mots «Pere» i «pera» s'oposen justament al nivell de
la e tancada en el mot «Pere», oberta en el mot «pera».
Sentirà cada vegada una e intermitja, més oberta que la de
«Pere», més tancada que la de «pera». Per entendre'ns,
les dues vegades les dents són separades per un través de
dit quan haurien de ser més properes per pronunciar el mot «Pere».
Un segon caràcter fonètic del rossellonès és
el tancament en u de la o tònica tancada. La o es pronuncia u, en
català oriental, quan és àtona. Així, per exemple,
en el mot «rossellonès» les dues o són àtones
i el mot es pronuncia «russellunès» tant a Perpinyà
com a Barcelona. Però al Rosselló els mots «pont»,
«font» i «Rosselló» també és pronuncien
«punt», «funt» i «Russellú». Es tracta
de o tòniques tancades que es tanquen més encara per esdevenir
u. Les o tòniques obertes es conserven com a o, per exemple els mots
«això» i «allò» s'hi pronuncien com a
Barcelona. Aquest caràcter del dialecte septentrional ha suggerit
a Gerard Vassalls una grafia que pot facilitar en un primer temps la lectura
(però que té el greu inconvenient de tallar gràficament
el dialecte del català normatiu): ell escriu un accent greu sobre
les o que es conserven com a tals, tant si això coincideix amb les
normes d'accentuació de l'Institut d'Estudis Catalans com si no hi
coincideix.
Una tercera particularitat del rossellonès és el fet d'evitar
els mots esdrúixols, que no existeixen ni en francès ni en
occità. Per tal d'aconseguir-ho es val de diversos procediments.
Per exemple, del simple desplaçament de l'accent, que hom fa caure
al mateix lloc que en el mot francès corresponent: «música»
esdevé «musica»; «sèmola», «semula»;
«física», «fisica»; «època»,
«epoca»; «màximum», «maximum»; «mètode»,
«metode»; «síl·laba», «sil·laba»...
En altres mots la francesització ha estat més completa, així,
en lloc de dir «pàgina» hom diu «page», en lloc
de dir «fàbrica» hom diu «fabrica» (i també,
cada vegada més, «usina»); «pólvora» es
diu «pudre», «tómbola» es diu «tombolà»,
«tórtore» es diu «torterel·la», «fórmula»
es diu «formule», «brúixola» es diu «bussola»...
Tota una sèrie de mots que no tenien homòlegs d'origen llatí
o comú en francès han desaparegut, purament i simplement:
«òliba», «màrfega», «làmina»,
«còrpora»... «Ànima» només es diu
sota la forma diminutiva «animeta» (Esteve Caseponce).
El desplaçament d'accent també afecta mots plans quan hi ha
una diferència amb l'accentuació francesa. És el cas
dels nombrosos mots acabats en «ile» o «ique» en francès,
que porten l'accent tònic sobre la i. Per exemple, «fàcil»
ha esdevingut «facil·le» (en francès «facile»);
«difícil» ha esdevingut «dificil·le»; «útil»,
«util·le»; «dèbil», «debil·le»;
«simpàtic», «simpatique»; «còmic»,
«comique»; «antisèptic», «antiseptique»;
«sintètic», «sintetique»; «dramàtic»,
«dramatique»; «hipotètic», «hipotetique»;
«científic», «cientifique»... La imitació
del francès ha transformat «àrab» en «arabe»,
«àcid» en «acide», «herbívor»
en «herbivore», «inèdit» en «inedit»,
«estómac» en «estomac».
Les terminacions ia, on les vocals pertanyen a dues síl·labes
diferents, es redueixen a i en els mots rossellonesos. Per exemple, «història»
esdevé «histori», «ràbia», «rabi»;
«bèstia», «besti», etc. Hom podria interpretar-ho
com una forma d'evitar les paraules esdrúixoles ja que els mots «història»,
«ràbia» i «bèstia» són esdrúixols
en català normatiu mentre que esdevenen plans en rossellonès
sota la forma «histori», «rabi», «besti».
Aquest tret també es troba a les Illes.
Retorn al sumari Lingüística
Morfologia
A nivell de la morfologia cal assenyalar diverses coses. Ens limitarem,
també, a uns pocs exemples.
En els verbs és coneguda la desinència i en lloc de o a la
primera persona del present de l'indicatiu de molts verbs. Per exemple,
el rossellonès diu «canti» quan el barceloní diu
«canto». I la tendència afecta fins i tot formes com «dic»
i «crec», que esdevenen «diui» i «creui».
Cal buscar l'explicació a l'època en què les desinències
del llatí s'havien perdut i els verbs de la primera persona de l'indicatiu
present no tenien vocal. Quan acabaven amb un grup de consonants de difícil
pronunciació, com per exemple «parl» o «contempl»,
hom va afegir una vocal de sosteniment, que era e i que es va tancar en
i en rosellonès i en occità, per raons de fonètica
sintàctica. Els diferents dialectes catalans han conservat rastres
d'aquesta història, ja que hom troba, per exemple, en el verb «cantar»,
les formes «cant» (Mallorca), «cante» (València)
o «canti» (Rosselló), al costat del «canto» del
Principat. Aquesta i de la primera persona del present d'indicatiu es retroba
a l'imperfet: «cantavi» o «perdiï» en lloc de «cantava»
o «perdia»; i al condicional: «cantariï» en lloc
de «cantaria».
També podem assenyalar la particularitat rossellonesa de regularitzar
la terminació de la segona persona del present en es. Per exemple,
quan al Principat hom diu «dorms», «perds», «sents»,
al Rosselló hom diu «dormes», «perdes», «sentes».
Hom imita així la segona persona dels verbs de primera conjugació:
«parles», «cantes»... Hi ha una tendència a assimilar
les primeres persones del plural a les terceres en certs temps verbals,
i així en lloc de dir «menjàvem» o «poguéssim»
hom diu «menjaven» i «poguessin».
Certs verbs tenen una conjugació anòmala, per exemple «ser»
que fa, al present d'indicatiu: «sun», «ets», «és»,
«sem», «seu», «sun». Els temps compostos utilitzen
sovint un auxiliar mixt ser/haver el paradigma del qual és ben original:
«sun menjat», «sem menjat», «seu menjat»,
«ha menjat» (només les terceres persones conserven el verb
haver). En fi, podem assenyalar l'existència d'un cert nombre d'infinitius
plans: «cúller» en lloc de «collir», «cúser»
en lloc de «cosir», «búller» en lloc de «bullir»,
«fúger» en lloc de «fugir», «sàller»
en lloc de «sortir», «retrúnyer» en lloc de «retrunyir»
i fins i tot «fícar» en lloc de «ficar».
Un cas interessant és el dels adjectius de dues terminacions, que
en rossellonès s'han generalitzat molt més que en el català
del Principat. Hom sap que en llatí hi havia dues classes d'adjectius.
La primera tenia tres formes: «bonus», «bona», «bonum»,
corresponents al masculí, al femení i al neutre; la segona,
del tipus «prudens», tenia la mateixa forma en masculí
i en femení. La primera classe ha originat els adjectius de dues
terminacions, una pel masculí i una altra pel femení: «bo/bona»
(en francès «bon/bonne»). La segona classe, en una primera
etapa, va donar adjectius d'una terminació: «prudent».
Ara bé, la tendència va ser de crear una forma femenina per
als adjectius de la segona classe, tendència que va guanyar ja al
segle xvi en francès mentre trobava grans resistències en
el domini del català. En francès hom ha fabricat un femení
«grande» al costat del masculí«grand» i un femení
«forte» al costat del masculí «fort». Però
encara resten fòssils de l'estat anterior de la llengua: hom diu
encara la «grand-rue», la «grand-mère» com Marot
parlava de «ta grand bonté»; hom coneix també els
noms de vila com Rochefort (en lloc de Rocheforte). El català, per
la seva banda, ha fabricat el femení «forta» de «fort»
però no pas el femení «granda» de «gran».
D'una manera general la tendència a fer adjectius de dues terminacions
ha estat encallada; encara avui es manifesta a vegades en mots com «intel·ligent»
al qual hom té tendència no normativa a fer un femení
«intel·ligenta».
Al Rosselló, per influència occitana i sobretot francesa,
la tendència a fer adjectius de dues terminacions ha reeixit. L'hem
estudiat històricament i podem dir que ha estat fortament afavorida
per l'annexió del país per França. Si hom observa,
en efecte, que fins al segle xvii el rossellonès es comporta com
el català del Principat (Fouché dóna exemples del segle
xii al segle xv, i trobem el mateix en els escrits d'Honorat Ciuró
del segle xvii), a partir d'aquesta data la tendència es precisa.
Al segle xviii, en què la francesització comença a
donar fruit com mostra Josep Sebastià Pons estudiant la «Regla
de vida» de Simó Salamó i les traduccions de Racine fetes
per Miquel Ribes, algunes categories de mots d'una terminació (els
acabats en ant i ent) ja comencen a tenir dues terminacions, com per exemple
«sangrent/sangrenta», «impacient/impacienta».
A nivell dels pronoms personals febles podem assenyalar una reducció
dràstica de les formes utilitzades. Sabem que en català normatiu
existeixen per la primera persona les formes em, m', 'm i me, segons que
el mot és proclític davant de consonant o de vocal, enclític
després de vocal o de consonant. Al Rosselló hom empra essencialment
la forma me i m'. Una altra particularitat és que, a l'imperatiu,
el pronom enclític s'accentua: hom diu «porta-mé el llibre»
(en aquest cas la esdevé le; «l'aigua, beu-te-lé!»
(l'accentuació del pronom enclític també s'observa
a Mallorca). No deixem els pronoms sense mencionar les formes contractades
no'n i vo'n, per nos-en i vos-en, i la substitució de «mi»
per «jo» en el grup «a mi», que ací es diu «a
ne jo».
Al país s'ha conservat l'adjectiu-pronom possessiu «llur»,
que fins i tot s'hi declina i admet l'article: «La llur casa és
la del cap del carrer», «Sé pas les llures idees sobre
això». Possiblement com a castellanismes observem les formes
dels demostratius «aquestos», «aquellos» (en lloc de
«aquests», «aquells») així com la forma «unos»
(que coexisteix amb «uns»).
Retorn al sumari Lingüística
Sintaxi
La influència francesa s'observa a la proclisi i a l'enclisi del
pronom personal. Quan, en efecte, és norma en català que els
pronoms siguin enclítics a l'infinitiu, al gerundi i a l'imperatiu,
en rossellonès, com en francès, només s'observa l'enclisi
en el darrer cas. Hom diu: «calla-té», però «vol
me cantar una cançó» (en lloc de «vol cantar-me
una cançó»). En aquest cas també la francesització
es fa notar al segle xviii; fins a aquell moment no hi havia diferència
en aquest punt entre el rossellonès i el català sud-pirinenc.
Per exemple, el modest Honorat Ciuró, al segle xvii, escrivia encara:
«Dient ho a la ventura», «per posar-la», «Feu-ho».
En canvi, al segle següent, Miquel Ribes ja empra més formes
proclítiques que enclítiques, per exemple «me conformar»,
«com vos pot contentar», «em preparar»...
Una altra particularitat de la sintaxi rossellonesa és la formació
de la negació. Una frase com: «no menjo» esdevé
«mengi pas», amb substitució de l'adverbi «no»
situat davant del verb per l'adverbi «pas» situat darrera. D'aquest
fet esdevé difícil d'introduir el matís que hi ha entre
«no menjo» i «no menjo pas». Per altra banda, hi ha
hagut una tendència a unir el mot «pas» amb «res»
en un tot, «parrès»: «Què dius? Pas res!».
Donem ara un exemple de superlatiu relatiu de superioritat: «La nina
més bonica»; al Rosselló l'expressió esdevé:
«La nina la més bonica», amb repetició de «la»
davant de l'adverbi «més». Evidentment el rossellonès
imita en aquest cas el model francès: «La filla la plus jolie».
El català antic hesitava entre la construcció «vaig a
dormir» i «vaig dormir». A l'època moderna existeix
una diferència de sentit entre l'una i l'altra. La primera pot indicar
un futur proper o conservar un sentit fort del verb anar. En aquests casos
després d'un verb de moviment i davant d'un infinitiu la preposició
a és obligatòria. La segona construcció amb el verb
anar s'ha especialitzat en el sentit d'un pretèrit perfet dit perifràstic,
i el verb anar hi ha pres el valor d'un simple auxiliar i fins i tot formes
diferents («vàrem» i «vàreu» en lloc de
«anem» i «aneu»). Al Rosselló, potser per influència
del francès, la construcció «vaig dormir» ha conservat
els sentits de la primera (que té l'equivalent francès «je
vais dormir»). Això ha provocat tot un desgavell de l'ús
dels temps verbals. Per una banda ha desaparegut l'oposició pretèrit
perfet/pretèrit indefinit, l'oposició «vaig dormir»
/ «he dormit», on la primera forma expressa que hom considera
el fet de dormir en un passat sense lligam amb el present: «ahir vaig
dormir», «aquest matí he dormit». Aleshores hom sent
frases com «ahir he dormit» (o «ahir sun dormit») que
xoquen. I, per altra banda, «vaig dormir» significa «vaig
a dormir», de manera que tot el sistema verbal se'n troba afectat.
Retorn al sumari Lingüística
Lèxic
A nivell de lèxic les particularitats del rossellonès són
nombrosíssimes. Hom observa alguns castellanismes, a vegades en mots
gramaticals i tot. En el vocabulari tenim per exemple «enterro»
en lloc d'«enterrament» o «guapo» en lloc de «bonic»,
amb la particularitat que aquest adjectiu s'aplica a les coses tant com
a les persones; per exemple hom diu «és guapa, la teva votura!»
(«és bonic el teu cotxe!»). Com a mot gramatical citem
«hasta», tan corrent a tot el domini català, que té
el sentit de «fins», «fins i tot», «àdhuc»:
«arribaré hasta el mas» (per «arribaré fins
al mas»); «hasta els mainatges poden venir» («fins i
tot els mainatges poden venir»).
Evidentment, a l'època moderna el perill dels gal·licismes és
més gran. S'introdueixen de manera més o menys discreta. El
català disposa per exemple de dos verbs: «reflectir» i
«reflexionar» per traduir el verb francès «réfléchir»;
«el mirall reflecteix la llum» i «una persona reflexiona»;
però en francès «le miroir réfléchit la
lumière» i «une personne réfléchit».
Aleshores en rossellonès reflexionar és postergat a favor
de l'ús exclusiu de reflectir, fins i tot per autors com J.S. Pons,
que escriu al Llibre de les set sivelles, p. 84: «(El boletaire) reflecteix
encara per decidir de les vessants que haurà de seguir...».
Un altre cas curiós de confusió és el de «via»/«veu»,
que vénen del llatí «via»/«vox» però
que han donat en francès mots homònims si bé no homògrafs:
«voie»/«voix». Aquesta homonímia ha fet que els
rossellonesos confonguessin els mots «via»/«veu» a benefici
del segon. Aleshores hom sent dir coses tan curioses com «la veu del
camí de ferro» per «la via del camí de ferro».
Evidentment hi ha molts casos de francesització de mots catalans
(o de catalanització de mots francesos) i fins i tot de substitució.
Per exemple «fer el mercat» és anar a comprar, els pastissos
són a tot arreu «els gatós», vuitanta és
generalment «quatre-vints», afaitar es diu sempre «rasar»,
les xinel·les són sempre les «pantufles». Ja hem vist
què passava amb l'accent tònic. I el mal afecta cada vegada
més el lèxic gramatical, de manera que hom diu «n'importa
qui» per «qualsevol», «quand memes» per «tanmateix»,
«depí» per «d'ençà de», «tampis»
per «tant se val, no hi fa res» («no podem anar al cinema?
Tampis», és a dir «tant se val»; «tampis per
a ell» és a dir «pitjor per ell», etc.), «presque»
per «gairebé», «pisque» per «ja que, de
moment que», «en efet» per «en efecte», «d'abord»
per «primerament» («les matemàtiques noves són
difícils; d'abord, els professors s'han de reciclar», és
a dir: «per començar els professors s'han de reciclar»).
Un «tansipo» amaga el francès un «tant soit peu»;
«apuprès» és l'expressió francesa «à
peu près», que vol dir «aproximadament». Hi ha casos
on el mot francès s'amaga sota un mot català ja existent però
amb un altre sentit. Per exemple, en català tenim un «talment»
ben normatiu i en francès el mot «tellement» que no vol
pas dir el mateix. Aleshores en rossellonès tindrem un «talament»
amb el sentit del francès «tellement»: «Aquest gat
és talament gros que pot pas passar pel forat gatoner» on «talament»
vol dir «tan». El mateix passa amb el francès «pourtant»
i el català «per tant», que no volen pas dir el mateix:
«pourtant» vol dir «tanmateix» mentre «per tant»
vol dir «per consegüent». El rossellonès té
un «purtant» que vol dir el mateix que el francès «pourtant»:
«és l'estiu, i purtant fa fred».
Per altra banda, el rossellonès ha integrat un nombre gens negligible
d'occitanismes. Esmentem «belleu» per «potser», «espertinar»
per «berenar», un cert nombre de mots trets del nominatiu llatí,
com «pastre» per «pastor», mots en -aire: hom prefereix
«pescaire» a «pescador», «caçaire»
a «caçador», «farsaire» a «farsant»,
«festejaire» a «festeja-dor», etc.
Afegirem finalment un cert nombre de mots antics que s'han conservat al
Rosselló, com per exemple «pus» («en resta pas pus»
per «ja no en queda» o «ja no en queda cap més»).
Aquest «pus» ve del llatí «plus» i era corrent
dins la llengua antiga. El mot «atudar» per «apagar»,
que ve de «tudar» amb una a- protètica i del llatí
«tutare» que significava protegir (com ho recorda el mot «tutor»):
«protegir el foc guardant la brasa sota la cendra per a l'endemà
al matí» es va dir doncs «tudar el foc» (i en francès
«tuer»). D'aquí ve el sentit d'apagar, observable per exemple
a la traducció catalana de la Divina Comèdia i a la versió
catalana de la Inchiesta del Sant Graal, que diu «veram le flame tudade».
De la mateixa manera «allumar», amb el sentit d'«encendre»
no és tan evidentment un gal·licisme com ho podria semblar.
També podríem parlar d'«envisar-se» en lloc d'«adonar-se»,
de «xo» en lloc de «a casa de» («xo la Maria»
per «a casa de la Maria»), de les formes verbals «ten»
i «vén» en lloc de «té» i «ve»,
etc.
Retorn al sumari Lingüística
Retorn al sumari Llengua i Sociolingüística
Sociolingüística
És tanmateix indiscutible que el procés d'hibridació
dialectal del rossellonès a causa del francès s'accelera per
causes òbvies aquest darrer segle. Si la francesització va
ser lenta a nivell de llengua parlada, ja que poca era la gent que anava
a l'escola fins al segle xix, a partir d'aquest moment les coses van canviar.
A final del xviii la Revolució Francesa va provocar un moviment d'adhesió
de la classe política rossellonesa, que veia la possibilitat de recuperar
els drets i una certa autonomia que la monarquia havia suprimit.
L'adhesió política va continuar al segle xix amb tots els
moviments sindicals de signe progressista, i amb la radicalització
contra l'església. Al mateix temps, l'economia del país, fins
aleshores autàrquica, va esdevenir una economia de mercat: el conreu
de la vinya es va desenvolupar de tal manera que la producció de
vi va multiplicar-se per deu al curs del segle xix. Després l'economia
de mercat es va reforçar encara amb el desenvolupament de l'arboricultura
fruitera i de la producció de verdures. El mercat, naturalment, era
a París, cosa que induïa a practicar el francès. Cap
al 1885 les lleis de Jules Ferry van establir l'escola primària obligatòria
en francès. El procés d'escolarització s'ha accentuat
durant el segle present i d'ençà d'uns vint-i-cinc anys encara
més. Els seus efectes han estat multiplicats per l'aparició
de la televisió.
El resultat de tot això ha estat que actualment tothom sap el francès,
tothom sap llegir en francès, i que el nombre de nens i nenes de
menys de deu anys que tenen per llengua materna el català en un conjunt
de població de tres-cents mil habitants segur que no arriba a deu.
(A despit de la creació de les Bressoles, escoles maternes en català.)
El giravolt més greu ha estat posterior a la segona guerra mundial,
moment en què els pares van començar a parlar sistemàticament
en francès als fills. Hi ha, doncs, una situació diglòssica
molt greu, la més greu de tots els Països Catalans. L'enquesta
més reveladora de la situació actual sembla la que va ser
feta per dos metges, un treballant a Vinçà i als pobles de
la comarca, és a dir en una zona rural, i l'altre treballant a Perpinyà.
Després del Tractat dels Pirineus (1659) i l'annexió del país
per França, a despit de les promeses contràries, el rei va
aplicar una política rigorosa d'assimilació, en particular
lingüística. Per exemple desplaçà els monjos dels
convents, obligant-los a sojorns llargs en terres de llengua francesa i
substituint-los per preveres de França endins; el pes de l'autoritat
eclesiàstica era en efecte important en un temps en què la
pràctica religiosa era general i l'impacte social de l'escola poc
més que nul. Aquest aspecte ha estat molt ben estudiat per mossèn
Sanabre (Resistència del Rosselló a incorporar-se a França).
L'exponent més evident d'aquesta acció és l'edicte
del 1700 i l'obligació de redactar totes les actes públiques
en francès. La introducció de la llengua estrangera mitjançant
la pressió de l'església es comença a notar en llibres
com Regla de Vida, de Simó Salamó i Melcior Gelabert (1755),
escrit en català però on Josep Sebastià Pons remarca
la influència del classicisme francès i l'absència
de l'anterior retòrica florida peninsular. Al final del segle xviii
l'escola neoclàssica que es forma entorn de Miquel Ribes, prior de
Cuixà, i Guillem Agell, mestre d'escola a Tuïr, es dedica a
traduir Racine, Corneille i Voltaire.
La Revolució francesa provocarà una adhesió política
del poble nord-català a les idees de llibertat parisenques, en particular,
com ho demostren els Cahiers de doléances, perquè hom espera,
un poc ingènuament, que això provocarà un retorn de
les franquícies i privilegis del temps de la corona catalano-aragonesa.
Durant el segle següent els moviments socials i les idees polítiques
operen en el mateix sentit (vegeu el prestigi d'un Francesc Aragó),
però a més a més es produeix un canvi econòmic
radical, que transforma la Catalunya del Nord, la qual vivia fins aleshores
en autarquia, en un proveïdor de vi, d'hortalisses i de fruits de la
capital parisenca, gràcies sobretot a la construcció del ferrocarril
que arriba a Perpinyà el 1858. Per exemple el Rosselló produïa
300.000 hl de vi el 1800 i en produeix 3.000.000 el 1900. El 1856 hi ha
451 ha d'hortalisses, 3.000 ha el 1924, 7.120 el 1937. Es caven 400 km de
canals, es regularitza la Tet amb el pantà de les Bulloses.
Al final del segleXIX el francès ha esdevingut una llengua de relació
i de l'administració, però la massa de la població
en té una coneixença molt imperfecta. Bona prova d'això
és el fet que l'inspector J. Mattes redacta encara un llibre d'ensenyament
Leçons pratiques de grammaire dans lesquelles l'orthographe d'usage
est enseignée au moyen de la langue catalane (1866). La presentació
diu: «En un departament veí d'Espanya que formava tot sol una
de les províncies franceses, unida definitivament a França
d'ençà del 1659, solament la llengua catalana ha persistit
malgrat els útils esforços d'homes generosos i instruïts
que han procurat de propagar la llengua de la mare pàtria».
Qualitativament, com ho mostren els llibres d'Albert Saisset, el famós
Un Tal, i com es pot comprovar amb les obres escasses que produeix tot el
segle, el català local s'ha farcit de gal·licismes i d'occitanismes,
però una gran majoria de la gent el conserva com a llengua usual.
El nou atac vindrà de la banda de l'escola. Entre el 1881 i el 1886
se succeeixen les Lleis de Jules Ferry que estableixen l'escola primària
obligatòria, i, evidentment, en francès. Aquestes lleis no
restaran teòriques sinó que s'aplicaran molt generalment.
Els mestres tindran la missió, durant gairebé tres quarts
de segle, de lliurar-se a una persecució sistemàtica del català.
Encara a mitjan segle xx funcionava el sistema de la plaqueta. Quan el mestre,
al matí, sorprenia un alumne que parlava català amb un company,
a classe o al pati, li remetia una plaqueta. A partir d'aleshores era l'alumne
qui s'espavilava per descobrir un condeixeble que incorria en el mateix
pecat per tal de passar-li el senyal. L'alumne detentor de l'objecte al
final del dia quedava castigat. I hom assimilava descaradament la pràctica
del català i la brutícia de la gent: no fa gaire hom podia
llegir a la paret de l'escola d'Aiguatèbia, a les Garrotxes del Conflent,
la consigna: «Soyez propres, parlez français».
Aquesta persecució era acceptada per les famílies com un joc
dur però necessari; formava part d'allò que els castellans
diuen «la letra, con sangre entra». Perquè amb la transformació
de l'agricultura al segle xix una quantitat de persones ja no trobaven feina
al país, i per exemple l'historiador Marcel Durliat ha mostrat com
els rossellonesos emigraven a Amèrica, però sobretot a les
colònies, perquè França havia esdevingut al segle xix
una gran potència colonial. L'administració requeria personal,
i al Magrib, en particular a Algèria, s'iniciava fins i tot un procés
de substitució de població: els immigrats sumaven milions
i els primers ja hi havien arrelat. D'aquí ve el trauma del 1962
quan, després d'una guerra d'alliberació molt dura, hom va
haver de renunciar a la idea d'una Algèria francesa, és a
dir formant part del territori nacional. A vegades hom ha acusat els pares
de família nord-catalans d'haver acceptat la persecució de
la llengua catalana i fins d'haver-hi participat; cal entendre que aquests
pares es preocupaven primer de tot de donar als fills un mitjà per
guanyar-se la vida. I com que la coneixença del francès era
la base dels concursos de reclutament dels mestres i petits funcionaris
que preveien d'emigrar cap a París o a les zones deficitàries
del nord, o a les colònies, i com que la pràctica habitual
de la llengua catalana representava un obstacle a la pràctica habitual
de la llengua francesa, les famílies feien el sacrifici d'una llengua
«inútil» per tal d'adquirir-ne una d'«útil».
El 1967, segons les estadístiques oficials, només tres altres
departaments francesos són encara més desfavorits en matèria
de treball que els Pirineus Orientals. D'una classe d'un liceu tècnic
de Perpinyà del mateix any, entre 39 alumnes només un troba
treball, la meitat entren a l'exèrcit. L'alcalde de Ceret, quan l'entrevistàvem
per la Gran Enciclopèdia Catalana, ens confiava que de tota la darrera
quinta de la vila molt pocs joves s'havien pogut quedar a treballar al país.
Segons el geògraf Joan Becat, del 1968 al 1975, el 12% de la població
rossellonesa va emigrar mentre arribava de França endins l'equivalent
del 18% de la població global. Marxava sobretot jovent i arribava
sobretot gent d'edat, ja jubilada.
El sector de l'economia més fort és tradicionalment l'agrícola.
Pensem que l'èxode rural observable a tot arreu del món modern
ha tingut aquí una incidència especial. Del 1954 al 1982 la
part de població activa ocupada per l'agricultura passa del 40% al
14,7%. L'emigració de la gent de les valls altes cap a la plana i
Perpinyà significa lingüísticament la pèrdua d'un
sector important de població que conserva fidelment la llengua catalana.
Per tot això, a mitjan segle xx i entorn de la segona guerra mundial,
la totalitat de les famílies que havien conservat el català
es passen al francès. Hom sap que les guerres són potents
dinamitzadors de l'esperit nacional, i amb una Catalunya peninsular aixafada
pel franquisme l'esperit nacional no pot ser aquí més que
francès. Hom fa una creu que molts, com Josep Sebastià Pons,
creuen definitiva, sobre la catalanitat. Pensem que al Principat un Salvador
Espriu escriu aleshores també una «Primera història d'Esther»,
que concep com a monument funerari de la llengua. Fins i tot molts refugiats
de la guerra civil imiten la població indígena. A partir d'aquell
moment, doncs, el català cessa de ser llengua materna per als joves
nord-catalans.
El 1951, que correspon més o menys al punt més baix del català
(fins i tot, com ho mostra un treball de Dolors Serra, la publicació
de llibres en la nostra llengua passa aleshores per un mínim absolut),
l'Assemblea Nacional vota curiosament la Llei Deixonne, que marca el final
de la persecució legal i fins i tot permet l'ensenyament de les llengües
dites regionals, és a dir el basc, el bretó, el català
i l'occità. A raó d'una hora setmanal i amb caràcter
facultatiu, però a tots els nivells, almenys en principi. De fet
els decrets d'aplicació no surten, esforços aïllats permeten
la creació d'uns cursos al Liceu Aragó de Perpinyà
i a la Universitat de Montpeller. Pel que fa a l'ensenyament primari caldrà
esperar pràcticament un quart de segle perquè la Llei Deixonne
tingui unes aplicacions serioses.
La Llei Deixonne, que corresponia a una iniciativa del Partit Comunista
Francès per ajudar els catalans sud-pirinencs aixafats pel franquisme,
era tanmateix també el resultat d'un llarg treball de presa de consciència,
en particular de l'esquerra. D'ençà de la Revolució
francesa, en efecte, es considerava que la defensa dels «patuesos»
formava part de l'esperit tradicionalista de l'oposició a la constitució
d'un estat unitari laic i republicà, i del desig de mantenir privilegis
nobiliaris sobre una població embrutida per la desconeixença
de la llengua dels filòsofs i de la raó. L'esquerra acabava
adonant-se que l'alienació dels pobles passava sovint (per exemple
amb els indis d'Amèrica) per l'anorreament de les seves llengües
pròpies. Jean Jaurès havia preconitzat el 1911 a la Revue
de l'école primaire l'ensenyament del basc i del bretó, i
a La Dépêche de Tolosa l'ensenyament de l'occità, que
per les classes desfavorides treballadores podia substituir útilment
el llatí. Aquest moviment, després de la segona guerra mundial,
donà naixença a l'Institut d'Estudis Occitans, que per la
seva ideologia s'oposava al tradicionalista Felibritge. Es creava el Moviment
Laic de les Cultures Regionals a nivell hexagonal. I també a nivell
hexagonal l'entitat que havia de prendre el nom de Defensa i Promoció
de les Llengües de França. A la Catalunya del Nord gent com
Jordi Pere Cerdà llençaven una crida per salvar la llengua
catalana, i hi responien gent com Pau Roure i, de fet, persones de totes
les tendències que creaven el 1960 el Grup Rossellonès d'Estudis
Catalans (GREC). La nova entitat s'afegeix a les seves germanes basques,
bretones i occitanes en el si de Defensa i Promoció de les Llengües
de França, provoca l'aplicació de la Llei Deixonne en diversos
establiments secundaris (Prada, Illa, Ceret...), organitza conferències
i espectacles (de teatre, de nova cançó...) i publica una
revista: Sant Joan i Barres.
La crisi de civilització del maig de 1968 va donar embranzida a la
presa de consciència regional. Recordem que l'any següent hi
va haver el referèndum sobre la regionalització. El sector
més conservador del GREC es va separar per fundar l'IREC, i la vella
entitat va emprendre el gran afer de la Universitat Catalana d'Estiu de
Prada. El jovent catalanista creava les seves pròpies estructures,
més polititzades, seguia les petjades dels occitans més dinàmics
(COEA) i fins i tot creava un partit polític que presentava candidats
a les eleccions legislatives. Les entitats catalanistes es multiplicaven,
es diversificaven i començava a fer-se sentir la necessitat d'organismes
unitaris. El primer realment sòlid, una federació d'entitats,
remunta al 1978: la Federació per a la defensa de la llengua i la
cultura catalanes.
Durant la dècada del setanta dos corrents successius van fer avançar
la presa de consciència de la població: els espectacles i
l'escola. Va sorgir en efecte un estol de cantants de la Nova cançó,
després dels inicis representats per Jordi Pere Cerdà i Jordi
Barre, gent que actuava amb freqüència i a tots els pobles.
Al grup de Fonfreda, animat per Renat Botet i Pere Guiset, es van afegir
altres companyies de teatre, com la de Sant Andreu amb Francesc Manent i
la de Força-ral amb Josep Tolzà. Nova cançó
i teatre permetien d'arribar a un públic que no havia après
de llegir en català. A partir del 1975 el català va fer una
entrada remarcable a l'escola primària i posteriorment no ha fet
més que guanyar posicions en tots els centres d'ensenyament, com
veurem més endavant. Per altra banda, i això és un
fet nou, tota la classe política s'ha adonat de l'interès
de la llengua catalana a partir de la mort de Franco i del restabliment
de la Generalitat de Catalunya, el pes econòmic de la qual és
reconegut per tothom.
L'associació de les regions Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus
amb el Principat és un projecte en vies de realització en
el marc de l'Europa del Mercat Únic. Simptomàticament el 1991
unes ajudes serioses del Consell Regional s'afegeixen a les del Consell
General ja atribuïdes d'ençà d'uns anys per tal de realitzar
la UCE de Prada en bones condicions.
El 1986 Perpinyà va poder organitzar dignament l'àrea de «Mitjans
de comunicació i noves tecnologies» del Segon Congrés
Internacional de la Llengua Catalana, amb el suport d'una seixantena d'entitats
culturals i de les institucions.
Trenta anys després dels primers esforços del GREC el camí
recorregut és enorme, extremament encoratjador, i les perspectives
són més favorables que mai, però resta encara molt
a fer contra les tendències centralistes de l'Estat francès
per una plena reconeixença de la llengua i la cultura catalanes.
Encara, en efecte, no hem obtingut una presència notable de la llengua
als mitjans de comunicació i el seu ensenyament amb caràcter
obligatori als diferents nivells.
A la premsa diària hi ha hagut alguns progressos. Julià Gual
feia, abans del 1960 alguns articles en català a La Dépêche
de Tolosa, que tenia molt poca difusió a la Catalunya del Nord. Després
de la creació del GREC van sortir substancioses cròniques
a «Midi Libre», diari més escampat. Però el gran
progrés va consistir, a partir del 1972, en la creació d'una
finestra a L'Indépendant, el qual té un índex de penetració
del tot excepcional. Al curs dels vint anys darrers molts són els
que han après de llegir el català, i a vegades d'escriure'l,
gràcies a L'Indépendant. Diverses revistes han tingut una
acció notable: Sant Joan i Barres, amb els seus almanacs anuals,
de gran difusió, i els seus llibres, col·lectius o no, les seves
peces de teatre; Terra Nostra, nada d'una voluntat pedagògica i que
ha realitzat un esforç ingent per aportar un material complet sobre
el país als ensenyants i als curiosos; revistes com La Falç
i La Nova Falç, polítiques, han aguantat un cert nombre d'anys,
així com Terres catalanes, de Ramon Boix. Diverses altres revistes
bilingües han tingut una difusió més limitada com Cahiers
des Amis du Viel Ille, Clam (butlletí del Grup Pirinenc Rossellonès),
Conflent, D'Ille et d'ailleurs, Entre Aspre i Rosselló, Font de Segre,
La Massana, Le travailleur catalan...
A la primavera del 1987 El Punt Diari de Girona, amb l'ajuda del jovent
nord-català, va començar a editar un setmanari, El Punt Diari
Catalunya-Nord (el 1991 simplement El Punt), que al cap de l'any assoleix
una difusió de 2.000 i actualment passa de 4.000, és a dir
unes xifres molt superiors al que hom esperava de bon primer, i que demostren
que la situació sociolingüística no és tan dolenta
com se suposava. Un altre punt positiu: El Punt ha permès la formació
d'un equip de periodistes en català capaç, a més, de
cobrir les corresponsalies de la premsa sud-pirinenca.
Els cantants han editat, a compte d'autor o ajudats per entitats com «Terra
Nostra» o el GREC, un nombre no negligible de discs, de cassettes i
ara de discs compactes. Els cursos de llengua i el treball autodidacte han
format un cert nombre d'escriptors, que editen a compte d'autor, gràcies
a entitats com «Terra Nostra», el GREC, el CDACC, o que són
normalment publicats per editorials sud-pirinenques, o d'ençà
uns anys per una editorial creada aquí, «El trabucaire».
Hom s'ha pogut felicitar de l'aparició de narradors, la qual cosa
és completament nova aquí, com Jordi Carbonell, Joan Tocabens,
Renada Laura Portet, Josiana Duhalde, Desitjat Cassó i bastants altres
que publiquen a l'«Almanac català del Rosselló»
o a les revistes.
En matèria de ràdio, tenim una breu emissió en català
de l'antiga ORTF d'ençà del 1969, però el gran pas
endavant l'ha constituït, el 1981, la creació de Ràdio
Arrels en el marc de les ràdios lliures autoritzades quan el Partit
Socialista va conquerir el poder. Emet les 24 hores del dia i resta el nostre
punt fort. Diverses altres ràdios lliures han realitzat emissions
en la nostra llengua, però en general han estat efímeres.
«Radio France Roussillon», en canvi, en el marc de les ràdios
dites de país, ha ampliat progressivament aquests darrers anys la
seva programació en català. La televisió ens ha decebut.
La primera emissió va tenir lloc l'agost del 1981: dos minuts sobre
l'UCE de Prada, amb subtítols en francès. A despit dels esforços
de les entitats, i en particular de la Federació per a la defensa
de la llengua i la cultura catalanes, només es va obtenir una emissió
setmanal de cinc minuts durant un temps i, això sí, un magazine
de 20 minuts cada tres setmanes que alterna, les altres setmanes, amb magazines
occitans. S'ha programat a més a més el «Digui, digui».
Amb la dinàmica de la creació d'una euroregió Barcelona-Montpeller-Perpinyà,
FR3 realitza també algun magazine en diverses llengües entre
les quals la catalana. Una publicació del GREC en motiu del «Segon
Congrés Internacional de la Llengua Catalana» donava, pel 1985,
un total de 9 h 15 mn, temps al qual calia afegir 5 h 20 mn de redifusions
i 3 h 45 mn corresponents al «Digui, digui».
En canvi, es reben perfectament les cadenes sud-pirinenques a Perpinyà
i a la plana del Rosselló per una banda, a Cerdanya per l'altra.
A Perpinyà és gràcies als repetidors instal·lats
al Pic de les Salines, per damunt de Ceret. Malauradament els Aspres, els
contraforts del Canigó, projecten una zona d'ombra que va des de
Millars fins al Conflent, i si alguns municipis de la Costa Vermella han
instal·lat, contra la voluntat de TDF, un repetidor a l'Albera, encara
no s'ha trobat la manera de fer el mateix per tal de cobrir la part més
occidental de la plana rossellonesa i el Conflent. D'ençà
de l'estiu de 1992 el Conflent també pot rebre TV3. Es reben així
perfectament TV3, la televisió catalana, TVE1 i TVE2. D'ençà
del 1991 també es pot veure el Canal 33. Així ha esdevingut
ridícul de batre's per uns minuts de català a FR3 quan les
cadenes peninsulars ofereixen centenars d'hores setmanals.
En resum, si la pressió del francès sobre el català
a la Catalunya del Nord no afluixa a nivell d'ensenyament, de mitjans de
comunicació i d'ús social i administratiu, d'una trentena
d'anys ençà s'observa i s'accentua un canvi d'actituds de
la població que, recolzada sobre alguna escletxa legal, una contestació
del centralisme parisenc i el desvetllament polític i econòmic
del Principat en les perspectives europees, contraresta i fins inversa els
corrents destructors imperants durant els segles precedents. No disposem
de censos exhaustius com els que ha dut a terme la Generalitat, però
tenim algunes enquestes fiables. Els doctors Francesc Català i Joan
Carrera, un exercint en una zona rural (rodalia de Vinçà)
i un altre en un barri perifèric de Perpinyà, van anotar,
fa un quart de segle, la llengua en la qual s'expressaven les famílies
al curs de les visites a domicili. Ho van fer per un miler de famílies
cada un. El primer va trobar que els dos terços dels adults s'expressaven
espontàniament en català a casa, i el segon p;a Perpinyàp;
que ho feien un terç dels enquestats. Com que la meitat dels nord-catalans
pràcticament viuen a la capital, en deduïen que la meitat de
la població adulta s'expressava espontàniament en català.
Ara bé, pràcticament tothom s'adreçava als fills en
francès, la qual cosa concorda amb la remarca precedent segons la
qual el català ha cessat de ser llengua materna per les criatures
nades posteriorment al 1950. Perpinyà s'havia avançat al moviment,
cosa que es podia comprovar d'una altra manera: quan a mitjan segle els
col·legials del liceu Aragó s'expressaven espontàniament
al pati, els que provenien de la vila ho feien ja en francès mentre
que els dels pobles continuaven parlant català.
La situació globalment no deu haver canviat gaire d'ençà
de l'enquesta dels doctors Català i Carrera. En tot cas així
ho demostraria una enquesta realitzada per «Radio France Roussillon»
entre els oients de Perpinyà i de la plana, enquesta segons la qual
més de la meitat declaraven parlar, entendre i interessar-se pel
català, la qual cosa va decidir per altra banda el director de l'emissora
a ampliar l'horari d'antena del català. Ara bé, cal fer unes
remarques. Primer, l'enquesta de Radio France no permetia de distingir les
persones que practicaven el català i les que solament l'entenien
i hi tenien un interès. D'altra banda, és probable que l'ús
del català ha reculat entre les noves generacions a les zones rurals.
En tercer lloc, si l'ensenyament primari, com veurem més enllà,
assumeix un ensenyament del català en una fracció important
de les criatures, les condicions de l'ús no han pas millorat, de
manera que potser sí que els infants d'ara, que no tenen el català
com a llengua materna, l'entenen més o menys i fins i tot són
capaços de parlar-lo un poc. És molt diferent de la situació
anterior a la segona guerra mundial, però, quan les joves generacions
s'expressaven en català en la família i al carrer. Finalment
hem de reconèixer que l'aprenentatge del català a l'escola
de manera un poc artificial el transforma en llengua estrangera en el seu
propi país. Les conseqüències en són una manca
d'agilitat a l'hora de parlar-lo, i, encara més, una fonètica
fortament influenciada pel francès. El famós accent del migdia
que caracteritza les criatures i els adults abans de la irrupció
de la televisió, ha desaparegut en poques dècades entre el
jovent gràcies a la pantalleta! Això, en el millor dels casos,
és a dir si les condicions polítiques de la recuperació
del català es produïssin ràpidament, tindria de totes
maneres una influència en l'evolució futura de la llengua.
Pere Verdaguer
Escriptor
Retorn al sumari Llengua i Sociolingüística
Retorn al sumari de "Qui som...