LITERATURA
Miquela Valls
Un segle de literatura nord-catalana
Retorn al sumari de "Qui som...
Introducció
Tres segles i mig de ciutadania francesa esquitxada de guerres més
o menys mundials, un i mig de capgiraments econòmics amb vista a
París, un bon segle d'ensenyar lligats francès i progrés,
tres decennis de tala turística del territori i tants de laminatge
mediàtic francoparlant, haurien d'haver matat les ganes d'escriure
en català per les terres catalanes del Nord del Pirineu, com ho han
quasi reeixit pel parlar com cal. I bé no, s'escriu català
a Catalunya Nord, i cap gènere no se n'escapa; s'editen llibres en
català, com mai.
Fa un centenar d'anys començava aquesta paradoxal recuperació
que, amb alts i baixos però sense solució de continuïtat,
faria possible a les acaballes del segle xx l'examen d'una literatura nord-catalana
contemporània.
Retorn al sumari de Literatura
Pic i repic d'una renaixença tardana
De raons econòmiques objectives perquè entorn del 1880 s'aixequessin
veus a favor d'una revifalla catalana, no n'hi ha aquí, ben al contrari.
Sense l'empenta del desvetllar del Principat, i potser també sense
l'ensurt darrer de l'agonitzant, els Jofre (1801-1864), Rous (1828-1901),
Courtais (1816-1888), Boixeda (1809-1873), Boher (1820-1908), Talrich (1810-1888),
Bonafont (1854-1935) i Pepratx (1828-1901) no haguessin provat d'il·lustrar
la llengua dels avis. Sense Jacint Verdaguer que regalà als «catalans
de França» el seu Canigó el 1886, entorn del qual s'havien
celebrat un parell d'anys abans les festes literàries de Banyuls,
tampoc.
Ara bé, tot són eclesiàstics o rastellers i això
no va a l'ajuda del català en un país on va guanyant el republicanisme
progressista abrandat de patriotisme francès després de la
guerra del 70.
Be valgué Un Tal, Albert Saisset i les seues Catalanades (1887) per
fer-los de contrapès, amb el sabor de la seua llengua de carrer,
el burlesc de les seues situacions, l'exageració dels seus tipus.
Cançons com L'hortolana del Vernet i monòlegs com El casament
tremblant, integrats al patrimoni popular, han estat per molts, la sola
palanca cultural catalana, malgrat (o «gràcies a», qui
sap?) una pretesa ortografia fonètica.
El mateix Bonafont, que ja havia engegat el moviment publicant Les Bruixes
de Carençà d'Antoni Jofre, el 1882, es retroba amb els Delpont,
Vidal, Caseponce, Pastre, Amade, en una segona onada renaixentista, i funda,
el 1906, amb motiu del Congrés internacional de la llengua catalana,
la Société d'Etudes Catalanes i la seua Revue Catalane on
fins al 1921, però sobretot abans de la guerra del 14, s'acolliren
tots els qui tenien alguna frisança d'expressió catalana.
Tant Caseponce (1850-1932) p;redactor des del 1895 del suplement català
del periòdic catòlic local i que recull el 1907 els Contes
vallespirencs en prosa gustosap; com Joan Amade (1878-1949) p;jove
professor, cantor del regionalisme, estudiós de literatura, autor
de poesies en català (reunides el 1932 a L'oliveda), de proses narratives
en francès i que llançà des de la Revue Catalane una
crida als joves poetes rossellonesosp; com Bonafont p;rector d'Illa,
recol·lector de goigs i, com a Pastorellet de la vall d'Arles, autor
d'Ais i Albades (1897, 1914)p; obriren al català la jove vocació
lírica d'un Josep Sebastià Pons (1886-1962).
El seu Roses i xiprers (1911) apareix a la majoria com l'obra de restauració
tan esperada, la que torna a les lletres rosselloneses una dignitat oblidada.
Alguns per raons extraliteràries, i amb pretextos lingüístics
d'aquells que tornen episòdicament per encobrir malestars sòcio-polítics,
li voldrien oposar Pau Berga (1866-1947), partidari primerenc de les normes
ortogràfiques, traductor de La Fontaine i que no trigaria a publicar
des de l'Orient colonial un poemari a la glòria del seu Riberal,
Mare Terra (1913).
Retorn al sumari de Literatura
El tall de la guerra del 14
A la Revue Catalane s'és afegida, el 1909, La veu del Canigó
per acollir escrits més populars. Però aquest ambient propici
a la creació aviat s'esboldrega. La guerra del 14-18, a més
de parar l'edició (El bon pedrís, de Pons, a punt el 14, serà
publicat el 19), fa del poeta un soldat (Pons s'està temps presoner
a Curlàndia, joves veus emmudeixen per sempre), desvirtua l'embranzida
catalanista. «Com cantar la "pàtria petita" quan la
Pàtria pateix?» és més o menys el que prediquen
les revistes a mans ara de Francesc Francis (1886-1973) autor de Poemes
de guerra i Carles Grando (1889-1975), autor de Clam roig (1917), que troben
entorn de la figura victoriosa de Jofre l'exutori a llurs contradiccions.
Mentrestant, en Juli Delpont fa escissió amb la revista Muntanyes
regalades, abjurant a la vegada el «germanòfil» Alcover
i les normes fabrianes.
Retorn al sumari de Literatura
Uns anys vint de difícil represa
Tornat de presoner Pons, ara professor per França, amb L'estel de
l'escamot (1921) i, sobretot, Cantaperdiu (1925) ha confirmat les esperances
dels primers reculls, plegant la llengua del terrer a l'exigència
de la seua inspiració. La seua font lírica queda d'Aspre i
de Riberal.
Del país també s'esbrava el seu teatre, sòlidament
popular per La font de l'Albera (1922), en col·laboració amb
Gustau Violet, més finament bucòlic per l'«idil·li»
Amor de pardal (1923) o el «drama canigonenc» El singlar (1930),
que retrobaran alguns anys després els estudiants catalans de Montpeller.
La glòria de Pons s'eixampla: Barcelona l'homenatja. La seua unicitat
al propi país no és pas sols una complaença d'artista
solitari.
Les associacions creades l'endemà de la guerra, com la Colla del
Rosselló, no tenen l'ambició de la Société d'Etudes
Catalanes d'abans; instauren uns jocs florals, bilingües, que seran
per decennis, això sí, portats per Grando, el pas obligat
de les plomes nord-catalanes. S'acontenten massa sovint d'un catalanisme
aigualit en sots-catalanades a l'Almanac Català-Rossellonès.
Ni la Revue Littéraire et Historique du Diocèse de Perpignan
ni La Tramontane, que parisianeja encara un bri massa, no recuperen el paper
vertebrador de la Revue Catalane d'abans guerra.
Retorn al sumari de Literatura
1930-1945: noves orientacions
Un cop enllestida la tesi doctoral que no l'allunyava del país (La
littérature catalane en Roussillon au xviie et au xviiie siècles,
1929), Pons p;instal·lat ara a Montpeller en sintonia amb Mallol,
l'escultor banyulenc, pare feliç i espòs estimatp; coneix,
el 1930, «el millor any de la [seva] vida», reflectit en L'aire
i la fulla, amb toc impressionista i gir estilitzat. La felicitat es matisa
ja d'aprensió malencònica de manera que la desgràcia
de la mort d'Elena, la seua dona, el 1933, el troba interiorment preparat.
A Cantilena, els llocs entranyables, Serrabona i tot l'Aspre, parlen de
l'absent i, abandonats com són, renyeguen l'«oblit» i ensenyen
el «consentiment». Quan surt el recull, el 37 només per
causa de guerra, ja des d'uns anys ha emmudit el poeta.
El seu exemple, tanmateix, ha desvetllat vocacions occitanes i alguna de
catalana. A Ceret, Edmund Brazès (1893-1980), que reunirà
molt més tard en recull les seues poesies (L'ocell de les cireres,
1957), com les seues proses (Històries de veïnat, 1965, i Els
tres ocells, 1979).
Simona Gay (1898-1969), la pròpia germana de Pons, s'hi llança,
des de París on viu, casada i emmainadada, amb la frescor enyoradissa
d'Aigües vives (1932), el drama interior sublimat en ritme de Lluita
amb l'àngel (1938). Escriptura escassa, sempre arraconada per les
coses de la vida. Força més tard, el 1964, la mort del germà
la decidirà per un últim recull depurat, La gerra al sol,
de reconciliació i de pau retrobada al país.
Una altra filla d'Illa, Llúcia Bartre, comença els anys trenta,
en un grup «amateur» del poble, d'escriure uns divertits quadres
de costums, «bartranades», que va aplegant en llibrets, sense
que el context històric sembli modificar-los gaire de Primers passos
(1931) a Els set pecats capitals (1948).
Mentrestant, als anys trenta, entorn d'Alfons Mias de Palaldà, s'apleguen
joves per un moviment catalanista laic, progressista: Nostra Terra. La revista
del mateix nom assoleix uns objectius ambiciosos de reflexió històrica,
jurídica, lingüística. Hi esmolen llur català
Pere Ponsich, Roger Grau i Lluís Bassede, que es decantaran més
tard per l'arqueologia i la toponímia, Enric Guiter que s'il·lustrarà
més en el camp lingüístic que en el literari, tot i publicar
proses, teatre i poesia, Gumersind Gomila (1906-1970), fill de Maó,
que, com indiferent als esdeveniments, encalçarà d'un vers
lliure una felicitat fugissera de La sorra calenta (1943) a Ocells morts
(1968).
Però el gran narrador d'aleshores escapa al català, és
Ludovic Massé i, si el seu francès deixa de tant en tant traspuar
la sintaxi catalana, la seua natura refusa un catalanisme marcat, per a
ell, malgrat tot a dreta.
Nostra Terra no ha tingut prou temps per imposar una imatge nova del català.
El seu impuls queda tallat. La guerra d'Espanya i la segona guerra mundial
tornen a estroncar el moviment de recuperació creativa.
Retorn al sumari de Literatura
L'onada dels anys cinquanta
Amb el recull Conversa (1950), Pons trenca un llarg silenci; s'hi enraona
amb els humils, els animalots, les plantes, els elements. Tot li és
record, si s'és endolcit la ferida. Jubilat a Illa, a partir de 1953,
és, sinó un protagonista de la vida cultural nord-catalana,
paper que s'ha negat sempre a fer, almenys, i ja és molt, un puntal
de referència. I un exemple d'exigència també, en publicar
el 1960 el Cantaperdiu de 1925, retallat a la mida del seu lirisme tardorenc,
esporgat de les facilitats descriptives o circumstancials per cenyir-se
a la meditació que, pels camins d'Aspre de sempre, el decanta cap
a ell mateix, cap a la mort, cap a Elena. Tendència que segella el
Cambra d'hivern pòstum de 1966.
Encara que vulgui fer vida retirada, Pons no tanca mai la seua porta, no
defuig les representacions honorífiques, no regateja articles a les
publicacions que s'arriben a mantenir. No empeny la represa de les lletres
nord-catalanes però sí que l'afavoreix de la seua presència.
Li ajuda, delicada i enèrgica alhora, la Simona Gay, la fidel germana
sobre qui recaurà a la mort de Pons, al 62, l'herència de
la representació ponsiana.
La lenta represa de la postguerra l'emmarquen els Jocs Florals de la Ginesta
d'Or, amb l'imprescindible Grando, mantenidor de la secció catalana
i Tramontane, la revista de Carles Bauby, ja trentenària i que rep
nous incentius catalans dels intel·lectuals del sud refugiats (Julià
Gual, per exemple). Inicia la col·lecció editorial Tramuntana,
passada a Barcino, on s'editarà fins als anys 80 la flor de la literatura
nord-catalana.
Pels Jocs Florals i Tramontane, qui un xic més d'hora qui un poc
més tard, se fan la veu els Jordi Pere Cerdà (nat el 1920),
Francesc Català (1929-1988), Joan Morer (nat el 1922), Pere Verdaguer
(nascut el 1929). Unes veus encara no ben decidides entre francès
i català.
Si per Pere Verdaguer el vers fa aviat cara de prosa poètica, Francesc
Català, el metge i poeta de Vinçà, es manté
fidel a la mètrica popular, fàcil només d'aparença,
a la mida dolça del seu Conflent nadiu. Sense presses de publicar
p;són tan poca cosa les seues corrandes!p;, sempre més
delerós de suscitar amistats, de fer conèixer l'obra d'altri
que de publicació pròpia. Triga fins al 74 a sortir a la llum
Camins, i encara perquè l'en preguen, i fins al 81 no surt De sol
i d'ombra.
Joan Morer, vinyater d'ofici, potser s'hagués donat per oblidat amb
versos escadussers publicats en revistes des del 1947, si la generació
del 68 no l'hagués empès a publicar uns poemaris, d'art naïf
i tanmateix responsable, entre els quals Bestiaris i bestieses (1979) i
Coloms entorn (1982).
Quan Jordi Pere Cerdà es desvetlla a la poesia als anys quaranta,
poc que sap que més avall a la plana hi ha un Josep Sebastià
Pons reconegut com a gran poeta català. Poc que té consciència
tampoc, malgrat la proximitat de la ratlla, de la unitat cultural catalana
i poc que sospita, fins i tot que el català se pugui alçar
a l'altura de la inspiració que pressent. Atzars i intuïcions
l'avien cap a la llengua pairal; La Tramontane recull els seus balbuceigs.
Els Jocs Florals el coronen, estranyats dels retrunys de veu d'un tal Antoni
Cayrol, muntanyol carnisser que firma Jordi Pere Cerdà.
La guatlla i la garba (1951) on s'esgarria qualque rastre de bucolisme ponsià
imposa d'entrada la tossa puixant del seu verb i l'estranya evidència
de les imatges. El 1955, amb Tota llengua fa foc i un hermetisme relatiu
que deixa prou clar tanmateix el bàndol triat en temps de guerra
freda, com amb Un bosc sense armes, publicat més tard, Cerdà
enriqueix les lletres nord-catalanes d'un militantisme que li feia falta.
Durant una dotzena d'anys Jordi Pere Cerdà publica d'ací d'allà
alguna composició, però caldrà tota l'amistat tossuda
d'en Pere Verdaguer i la magistral comprensió reflectida en l'extensa
introducció, perquè Cerdà reuneixi el 1966, en ordre
més o menys cronològic, la seva obra poètica en volum.
Cerdaneses pinta, des del calidoscopi interior, l'encís de la muntanya,
la frescor de les aigües, l'aspresa de la gent. La pell del Narcís
barreja impresions del món sensible amb imatges introspectives. El
Dietari de l'alba diu l'amor, la unió dels cossos, la procreació,
el gran misteri de la dona. A l'Agost de l'any alternen les impressions
urbanes d'un Perpinyà on Cerdà viu des del 60 ara com a llibreter
i se sent foraster, amb el país de dalt retrobat a l'estiu. I per
fi, senzills com els ocells que pinten, uns petits poemes acabats de fer
per un fill acabat de néixer: Ocells per a Cristòfor.
Simultàniament a la poesia, sempre malgrat tot narcíssica,
Cerdà satisfà el seu deler comunicatiu amb el teatre. Ja avesat
els anys quaranta a la pràctica teatral per haver passejat pels volts
de Sallagosa teatre de reflexió francès o traduït, respon,
afalagat de veure's continuador de Pons, a la demanda estudiantil amb el
drama rural L'Angeleta (1952). Reincideix el 55, per un grup eixamplat a
«amateurs» perpinyanencs, amb la neorealista Set de la terra,
tragèdia del caciquisme amb fons de regadiu, El sol de les ginestes
(1956), fins al resplendent Quatre dones i el sol, estrenat a Barcelona
el 1964; mentre, per un altre grup, de refugiats del sud, fa una obra pro-proletariat:
El dia neix per a tothom.
Quin contrast amb el teatre de Pons dels mateixos anys, tan tradicional
d'inspiració com el dels anys 20, però més lleuger,
més joiós, burleta fins i tot dins la maliciosa fantasia trobadoresca
L'amor i el papagai (1954) i també dins el Misteri de Sant Pere Urseol,
encara que es tractés de celebrar el mil·lenari de Cuixà
(1952)! Pere Verdaguer seguirà aqueixa veta il·lustre per aprofundir
el burlesc en Radiografia de Sant Miquel de Cuixà (1975).
Retorn al sumari de Literatura
Del 65 ençà: la innovació
narrativa
La desclosa narrativa que s'inicia a finals dels anys seixanta amb Pere
Verdaguer i es confirma ja entrats els setanta amb Jordi Carbonell, Renada
Portet, Josiana Cabanas i Joan Tocabens, no es veu prou que el Llibre de
les set sivelles, que Pons publica el 1956 n'és, de fet, la primícia.
I això que sols les Contalles de Cerdanya, de Cerdà (1961),
i Històries de veïnat, de Brazès (1965), semblen tenir-li
un parentiu. Car Pons se recomana de Caseponce des dels Contes vallespirencs
del qual no s'ha publicat prosa a la Catalunya Nord. Sense fer-se cap glòria
de la recuperació, al contrari: la prosa, diu Pons, li ve per incapacitat
poètica. Sols per dir coses d'anar per casa i pel terme. De bon llegir,
de bon entendre, com fet a posta per al lectorat nord-català d'aleshores,
el Llibre de les set sivelles és ràpidament sinó la
bíblia almenys el breviari, sovint el sol llibre en català
que hom sap. Però la humilitat de l'autor i del llibre no enganyen
ningú. I més d'un se'n nodreix, escolar dels anys seixanta,
narrador del vuitanta.
Car, i això sí que és evident, sense els progressos,
per minsos que siguin, de l'ensenyament del català des de la mítica
llei Deixonne del 51 i els seus decrets d'aplicació tardans el 76
i el 82, avenços àmpliament recolzats per les classes de català
d'adults, de narrativa nord-catalana no n'hi hagués hagut o molt
poca i de lectors quasi cap.
Prou se sap que mentre en vers una sintaxi hesitant pot passar per audàcia
avantguardista, i una impropietat semàntica per metàfora,
la prosa requereix el mot just i l'ordre adequat. Per narrar no n'hi ha
prou amb sentir; cal saber estructurar la frase, i això se fa amb
art o sense, però s'aprèn.
No és gens estrany, doncs, que els narradors nord-catalans actuals
hagin passat pel Grup Rossellonès d'Estudis Catalans (GREC), fundat
el 1961 per fomentar l'ensenyament del català i un conreu ampli de
la llengua. El fet val tant per gent de la primeria del grup, una Elizabeth
Oliveres-Picó i les seues Estampes del Rosselló (1964), com
per narradors de finals dels anys seixanta, començaments dels vuitanta.
La Susagna Baixàs Lable o en Desitjat Cassó han trobat amb
Sant Joan i Barres, i a partir de 1975 amb l'Almanac Català del Rosselló,
una sortida a llurs contes i l'Andreu Barrère una incitació
a anar més lluny.
Al GREC s'hi fa lloc al 68 un jovent que no va per vies estrictament literàries
però que reivindica, i fort.
A Sant Joan i Barres hi actua la Josiana Cabanas des del 1979, hi trauca
la Renada Portet el 74, i en Tocabens després del 80, fins i tot
Carbonell i Gifreu hi sallen furtivament.
Però la pauta decisiva la marca, sense cap dubte, pel gruix de la
producció en prosa, la varietat de tons i de registres, la temàtica
moderna, en Pere Verdaguer. A més d'assaigs literaris, lingüístics,
històrico-polítics, econòmico-culturals per fer conèixer
el país al sud del Pirineu, Pere Verdaguer enceta el 1966 amb El
cronomòbil un llarg rosari de novel·les on la mampara de la
ciència-ficció tractada amb distanciació humorística
permet denunciar la realitat d'ara i d'aquí tot mantenint l'interès
del lector enganxat a l'aventura. Sobretot que, pel camí la trama
agafa gruix i al·licient policíac, la mofa s'afina; la personalitat
del protagonista, alter ego de l'autor, s'aprofundeix d'una novel·la
a l'altra i la ciència de la ficció es torna cada vegada més
científica amb una flaca per la genètica (El mirall de protozous,
1969; Nadina bis, 1982), la biologia (Quaranta-sis quilos d'aigua, 1983;
Àxon, 1985), la relativitat i els móns paral·lels (L'altra
ribera, 1982) i, amb La gosseta de Sírius (1986) que contempla la
pujada tercermundista de cara al Canigó nevat, la política
ja no ben bé ficció.
Pel pes aclaparador de la seua incansable producció i perquè
l'han publicat diverses editorials del Sud, Pere Verdaguer queda el narrador
del Nord més popular pels Països Catalans. I per ser igualment
fill d'Illa i de Banyoles.
Jordi Carbonell que, amb Un home qualsevol, guanya el Sant Jordi l'any 1978
i ja ha presentat abans amb èxit Li tiri la primera pedra, al premi
Pous i Pagès el 1975, es vol fill de les seves obres. Vingut bastant
tardanament a l'escriptura i al català, s'imposa un ritme de producció
seguit: una novel·la cada any, almenys fins a L'Evangeli segons Jordi
Carbonell (1988), i un rigor lingüístic que bé deuen
ser per ell foment de fecunditat, ja que el 1991 el retroba fidelment mantingut
a ell mateix sobre el [seu] destrer blanc.
No gaire precisos, els seus decorats queden tanmateix identificables com
a catalans (L'home de l'Altair, 1984; El cant de les sirenes, 1985), sovint
perpinyanencs (La cinquena dimensió, 1983; L'or dels altres, 1986),
encara que com en La traïció (1980) s'hi disfressessin d'orientals.
Sempre «homes qualssevol» un bri misògins, els seus protagonistes
pensen més que no actuen perquè el que l'autor enfoca és
llur pensament, llurs associacions d'idees, el sedàs psíquic
amb el qual garbellen la realitat ambiental.
El caramell de glaç, prosa coronada als Jocs Florals del 74, marca
l'entrada oficial en literatura d'una professora tornada de poc al país,
la Renada Laura Portet (nascuda el 1928). Ràpidament imposa el seu
temperament abrandat, la seua llengua vincladissa. El recull de narracions
breus Castell negre (1981) li val un premi Víctor Català que
només circumstàncies alienes a la creació li toldran
poc després. Com que s'espera de la dona discreció, delicada
sensibilitat, matisos arrodonits, les rauxes de la Renada destorben, els
seus alternats engrescaments i prostracions desorienten, els seus finals
d'autocàstig deixen cor agre. Però, mira, «així
som, així me teniu perquè així m'heu feta», engega
l'autora protagonista de L'escletxa (1986). I com si no fos prou, l'autora
de Lettera amorosa (1990) arromanga les faldilles de la narració
breu, eròtica i irònica a l'encop.
Josiana Cabanas, nascuda el 1952, és una joveneta de tot just 25
anys p;fet prou rar de composició primerenca en català
al nord del Pirineu, i més encara per una donap; quan confia
a Sant Joan i Barres un Nadal de xicolata dins la línia, ja desviada
per l'humor, de la contalla tradicional. Senzilles històries de dones
(presentat el 81, publicat el 83) ha fet el salt qualitatiu. Hereva de la
tradició vallespirenca per les dones, l'autora és alhora dona
alliberada, filla del seu temps i de la ciutat i no vol renunciar a cap
dels seus éssers possibles fins si els ha de sacrificar la seguretat
de la llar. Res no és senzill en les històries de dones, però
res dramàtic tampoc, i res de massa repetitiu en Punts de creu (1986),
malgrat el gest maquinal de l'agulla que acaba aplanant les emocions. Josiana
Cabanas amordassa la violència, domina l'impuls, supera la tragèdia
per fer més punyent una tranquil·litat guanyada a pols, al cap
d'una lluita sols endevinada com en A través d'un vidre entelat,
l'espera (1985).
Com és que Joan Tocabens (nascut el 1940), professor implicat des
de l'escola normal en l'ensenyament del català, esperi la ratlla
dels quaranta anys per tirar-se a l'escriptura i com és que, un cop
picat a l'ham, s'hi amorri fins a ser als anys noranta un dels autors de
producció més seguida de la Catalunya del Nord? La seua poesia,
sovint guardonada als Jocs Florals que ha evolucionat de la sensació
descriptiva a la fluidesa meditativa (Poemes d'alba a crepuscle, 1982; Amor,
tramuntana, 1985, i Ebri d'espai, 1987) o a plantejaments existencials a
Cosmos i caos (1991), no assoleix la densitat d'una obra narrativa que va
agafant cos. A l'ombra de Bellaguarda (1983), Quan sagna el Llobregat (1985),
El gat fagí (1987), El castell de l'esparver (1988) i L'engranatge
(1989) no perden mai els caminois d'Albera, mil vegades recorreguts, ni
l'idioma mamat al Pertús, entre Empordà i Rosselló.
Doble fidelitat que val a Tocabens, editat a Catalunya Nord pel Trabucaire
des del 85, de ser el novel·lista local més popular.
Després de l'Obra poètica del 1966, Cerdà sembla haver
emmudit de nou. Prou que com Verdaguer o Català esmerçava
sa ploma en combats i prèdiques, però era com si l'acció
li corsequés la creació. El 1974, surt a Sant Joan i Barres
una narració breu, L'incendi, on la desventura d'un bomber de la
Guingueta evidencia l'ambigüitat fronterera, primer tast del que serà
deu anys més tard el recull Col·locació de personatges
en un jardí tancat. Amb aqueixes «novel·les curtes»,
com en diu ell, potser Cerdà dóna per satisfeta de part seua
la crida a una prosa nord-catalana llançada per Albert Manent a Tramontane,
el 1953, i a la qual no havien pas respost de manera prou satisfactòria
les Contalles de Cerdanya del 61, creatives sols a mig. Després de
la «rajada de la poesia» ara li ha vingut a Cerdà el temps
de passar comptes i repassar vivències i això li ho permet
fora una prosa amotllada al caminament mental d'uns protagonistes que són
sempre p;pagès, bomber benèvol, caçador d'isards,
batlle de poble, tronc de pomer o escriptor d'estiueigp; una faceta
del narrador. El Jordi de La cita, el Pere de L'incendi, l'Andreu Clarent
del Gall de bosc són tant Cerdà com l'observador dels Magencs,
el batlle del Paper de «maire» o l'escriptor de la closa de Col·locació,
que estampen la narració de llur primera persona. La revelació
de la història autèntica del seu poble o de l'arbitrarietat
de la frontera, la iniciació de l'infant a la vida i a la mort, la
marginació d'un pensar massa lliure i la solitud sospitosa de l'escriptor
amb la intrusió de la gran destorbadora, la dona estimada i odiada
alhora, envejada pel que calla: tot això és Cerdà desnuat
per Cayrol, o al revés.
Monòleg interior, estil directe, indirecte lliure i narració
alternen; llesques de temps se barregen, del present al passat dels records
personals, familiars o col·lectius, fent de la lectura a tentines,
una gimcana pel laberint del procés creatiu. En un desplegament de
gèneres, de la narració policíaca a la mítica,
de la història natural a la faula, que meravella. El premi de la
crítica Serra d'Or que coronà l'obra el 1985, vingué
a posta per tornar a Cerdà la confiança en si mateix i encetar
una tardor gloriosa de reconeixement, per fi, pancatalà.
Bon tros per necessitat pròpia, i un xic també perquè
confusament o a consciència s'ha de mesurar amb el Pons autobiogràfic
de l'Ocell tranquil (1976), Cerdà endreça p;amb uns criteris
personals desdenyosos de les lògiques elementalsp; els seus records,
les fites de l'home i de l'escriptor en Cant alt; com uns apunts o unes
acotacions, el dietari de Col·locació.
Retorn al sumari de Literatura
El 68: seqüeles identitàries
Des de les planes de Sant Joan i Barres guanyades als «vells»,
des de les aules toltes als professors de l'UCE naixent, un grapat de joves
nascuts a la postguerra inverteixen en llur terra els aprenentatges de les
universitats franceses o americanes. Per a ells, Catalunya p;Nord, tot
primerp; ha de ser a la punta de la investigació històrica,
lingüística, científica, forjant si cal la terminologia
adequada. També li «calen», al Nord, «cançons
d'ara», a l'exemple del Sud.
Retorn al sumari de Literatura
Nova cançó
Reinald Dedies, jove enginyer, aprofita una formació musical per
«despertar» son poble amb veu potent.
Aviat se constitueix, cosinet dels Setze Jutges, el grup Guillem de Cabestany.
A l'empara del trobador rossellonès, Pere Figueres, Jordi Auvergne
i Jaume Figuerola recorren les sales de pobles. Hi fan sentir tonades tradicionals
p;sovint una real descoberta per als oients i per a ells mateixosp;
composicions pròpies reivindicatives o líriques, musicacions
de poetes com Amade o Cerdà en l'obra dels quals Pere Figueres entra
de peu pla.
Teresa Rebull, de la generació dels refugiats, afegeix, engrescada,
sa veu càlida. Contribueix a la recuperació (via l'edició
de discs per la jove revista Terra Nostra) de la cançó popular
i a la difusió de la poesia: Salvat Papasseit, als anys setanta;
Pons, Català i Simona Gay, als vuitanta.
Ja entrats els anys setanta, Joan Pau Giné il·lustra, amb truculència
natural i fonètica de la plana, l'aculturació del català
del Nord. Posat pesat i guitarra tonteta no li empatxen el lirisme, sempre
púdic, per això.
Amb lletres de Joan Morer musicades en cançó enfadosa, Gisela
Bellsolà s'afegeix a la colla, abans de dedicar-se a formes més
ambicioses, musicalment més àmplies, més elitistes
també.
Marivona, la bretona, proclama el seu feminisme.
Un altre mig-bretó, Joan Pere Le Bihan, caricaturitza les nostres
manies.
Durant un parell o tres d'anys, després del 75, la Maria Andrea fa
la crida als bons sentiments. La Caterina Carbonell la succeirà,
més apaivagada, passat el vuitanta.
Al moviment folk s'acullen Maties Mazarico i, més tard, cap al 85,
el grup Crescendo que proposen la recuperació de tonades, d'instruments
i de balls convivials.
I quan ve el temps, ja a finals de la dècada dels setanta, d'oir
més gruix musical que un rascar de guitarra, i ritmes més
sincopats que el tam patatam, trauca un rock nord-català. «Roc
i Foc» se diu el grup de Cris Cayrol (entorn del 1980), «Ample
Temple» se dirà el d'en Gerard Jacquet cap al 1985.
Cayrol no dubta a posar en ritme de reggae la revolta nacionalista dels
angelets de Josep de la Trinxeria i Jacquet modula de l'heavy a l'hard l'amor
per la seva gent, el plany per la seva terra. No sempre ben entès.
L'èxit més multitudinari el té en Jordi Barre. Cantant
en català des dels anys seixanta, abans de la desclosa de la nova
cançó nord-catalana, ha sabut sempre, tot sol o amb grups
corals o de varietats, tocar els cors dels compatricis dels seus ritmes
ballables. De la seua unió amb el poeta popular Joan Cayrol nasqueren
hits locals.
Ara que gairebé tothom ha plegat d'avorriment, Jordi Barre assoleix,
amb les lletres d'en Tocabens, una altra fita: la d'un espectacle musical
que se vol desvetllador de consciències. L'èxit dels Angelets
de la terra a la temporada 89, i dels frescos històrico-músico-teatrals
als estius 90 i 91 semblen indicar que la via era bona.
Fins llavors només el grup «L'Agram», congriat entorn de
Jaume Figuerola, havia reeixit a finals dels anys setanta a muntar espectacles
musicals i representar-los amb èxit multitudinari. Però la
concepció n'era diferent, la música més variada, l'escenografia
no tant i els temes d'Història d'en Pep, Moliners i Lladres per als
primers, fins a A cavall del temps o Terminus per als darrers, sempre trets
de l'actualitat, compromesos dins les lluites del moment.
Retorn al sumari de Literatura
El teatre
Paral·lelament des del setanta, se manté viu un teatre més
pròxim, tot i un xic més compromès, del de la Llúcia
Bartra dels anys quaranta que del quasi contemporani teatre d'en Jordi Pere
Cerdà. Més que per la qualitat del text o l'originalitat de
l'escenografia, aquest teatre val pel seu efecte catàrtic sobre un
públic que se l'empassa en primer grau. El mot retrobat, l'expressió
casolana desvetllen records, generen emocions que se realitzen en riures.
És una mena de joc de senyes localitzades que fa que cada tropa se
circumscrigui al seu rodal i que el públic de fora se'n perdi el
millor. Sant Llorenç de Cerdans i Sant Andreu han tingut o tenen
llur grup de teatre, a Ceret va fent el grup «Fontfreda» i a Sureda
hi ha el grup «Ultrera».
Josep Tolzà, amb el grup «Força Real» de Millars,
del 77 al 80 amb El vi de l'Anton, Tresserre i Vinçà, va reeixir
a sotragar el departament entorn del marasme vitícola, de les compromissions
encara fresques de la guerra de 39-45 o d'un futur apocalíptic que
faria del català un especimen de reserva. És que en Tolzà
té el verb brac i la frase ofensiva; no s'enganya de rodella ni amaga
la denúncia en filigranes, pagant el preu si cal d'un esquematisme
ultrapassat com en la seua narrativa en francès (Les scorpions de
Corbera, L'homme de Cosprons).
L'Adrienne Cazeilles, autora de llibres de seny en francès (Quand
on avait tant de racines, Alors la paix viendra) i catalanoparlant de tota
la vida retroba per la via mediàtica la comunicació oblidada
del conte oral, gràcies al S'anomenava Pere, realitzat per Robert
Guisset a la televisió regional a principi de 1991.
Retorn al sumari de Literatura
La poesia dels anys vuitanta
Si s'ha valorat positivament la desclosa narrativa dels anys setanta com
una manifestació de maduresa lingüística, no caldria
pas interpretar un cert retorn en pes de la poesia als vuitanta com un retrocés,
sobretot quan els poetes són els mateixos novel·listes innovadors
del decenni precedent. Com a màxim podria ser senyal d'aquell arreplegament
de la comunitat a l'individu que apunten els sociòlegs d'arreu del
món occidental. Per què no s'hi hauria de passar pels voltants
de Perpinyà?
Que no hi té dret en Pere Verdaguer, després de tants anys
de defensar causes comunes de tornar cap a ell i els seus, en els trossets
de prosa poètica de Crepuscles (1986)? Si no hagués cregut
indispensable i primordial d'escriure per convèncer, al poema en
prosa, en Verdaguer s'hi hagués pogut complaure. Els assaigs en francès
cap al 60 i Poesia de Conflent (1983) en són un mostrari suficient.
I si les proses poètiques li són un conjur a l'angoixa hospitalària
i a l'envelliment dels pares, qui tindria el front de retreure-li i el poc
gust de no deixar-se'n commoure?
Renada Portet que, amb Jocs de convit (1990), retroba la poesia que li valgué
els primers guardon. Ha fet mai altra cosa per les vies narratives que despullar
el seu ésser per al lector? Jocs de convit la fa una mica més
nua, més desemparada en alguns moments i en altres més delerosa
de compartir plers que no vol solitaris; amb el risc que la passió
per massa densa i tensa se torni hermètica i passi per estetisme
de diletant.
D'altres, del diletantisme fan llur estètica. És el cas, en
un primer nivell de lectura almenys, de Jaume Queralt (nascut el 1942),
gran provocador en assaig i periodisme francès i que triga, amb timidesa
d'adolescent endarrerit fins a la quarentena passada, a reconèixer-se
poeta i en català. Prou s'hi nota al seu Sense recança de
l'escalp (1989) qualque superxeria d'escolar però les moltes referències
transculturals i el recurs a heterònims palesen més que no
oculten el despist de qui se cerca la identitat, tot jugant amb la primera
matèria fonètica visual i accessòriament conceptual
del mot paraula, tendència lúdica explotada fins a desvirtuar-se
en mecànica a La minvada i Atac del virus (1991), on s'ha espletit
la bessonada Queralt-Esteve.
En Queralt forma amb en Patrick Gifreu (nat el 1952) un parell d'amics,
un bri altius, bon xic mofetes, ja mig passats a la llegenda, amb la BD
J&P d'Altimiras i Bertrana. Un cas atípic el d'en Patrick Gifreu,
al marge de les lluites ambientals, que sap i ignora, portant d'entrada
el català a cims esglaiadors, d'entrada lligat amb les avantguardes?
O escriptor normal d'un país normal de llengua normalitzada? Des
de Fang tou (1976) se situa fora dels gèneres. Totes les etiquetes
li llisen. El goig del mot el guia i la metàfora per la quasi narració
Tor Vabel (1979). Falsa alarma i Telediari (1979-1980) tracten d'una sintaxi
més quieta d'exorcitzar per l'escriptura el caos de falsos valors
on els vidents s'han de fer el cau. Assaig d'història i d'historial,
Hava (1981) barreja idiomes i grafismes en ampla prosa massa cuidadosa de
ritmes i sons per ser només prosa. El reconeixement li ve amb el
premi López Picó de poesia per Ics el 1983 o la lluita sisífica
del poeta contra l'engany permanent de les llengües de fusta. El recolzament
conceptual d'aquesta manera de ser i de fer, Teoria dels ics (1991) és
ell mateix il·lustració alhora que defensa una poètica
esbatanada a l'univers i recargolada sobre el llombrígol creador
d'on tot dimana i on tot rebot.
La traducció minuciosa d'obres literàries de Llull a Monzó
li ha fet més estricta de paraules i de girs la pròpia creació.
Estricta i estrafolària a l'encop ho és la seua «autobiografia
metafísica i culinària» Autoplàstia del cargol
tocat pel bolet (1989). Entorn d'uns temes obsessius i narcíssics,
com la seva figura infinidament repetida entre dos miralls, fa de la ingestió
de les menges comunitàries i de la devoció a la Moreneta inventada,
una via de coneixement d'ell mateix i de superació del seu ésser.
Fins on va la questa? On comença la burla? A quin lector prou iniciat
s'adreça el Senhal ?
Poesia oberta de Jep Gouzy s'inscriu en un pla de reposicions d'obres poètiques
nord-catalanes ja d'àmplia anomenada (Pons, Cerdà, Català),
amb la diferència que de Jep Gouzy se coneixia, per haver-lo publicat
Tramuntana el 1976, El violoncel amarg i poca cosa més. Per Quaranta
anys de poesia (1950-1990), dotze reculls inèdits criden aclariments.
El fet de tenir amb el Rosselló dels pares només contactes
de vacances aixecaria un pany de vel? Com relacionar-hi la tria d'una llengua
depurada de rossellonismes? I el seu deute als mestres d'arreu del món
i la seua afició al jazz? Potser la pràctica psicoanalítica
li haurà ensenyat a anguilejar per les construccions mentals i après
a desprendre-se'n? Però, i això sí que és segur,
sense el nítid Català per torsimany no s'hagués fet
públic el críptic Gouzy.
Paradoxal unió i tanmateix fecunda que podria fer de lema d'una moderna
literatura nord-catalana ja secular, on conviuen tendències diverses,
on no falta cap gènere.
No tot són obres mestres. Quines suraran i quins noms cabussaran
dins l'oblit? Potser que encertar-ho no és pas tan difícil
ni tan important com fer que prou joves d'aquest país, per vies escolars
i mediàtiques, se freguin a una pràctica eclèctica
i diària, oral i escrita de llur llengua, per mor que alguns d'ells,
quan i com els lleurà, però sense mancances, puguin confegir
la literatura nord-catalana de demà.
Retorn al sumari de Literatura
Orientació bibliogràfica
Amade, Jean: Anthologie catalane (1ère serie: Les poètes roussillonnais),
ed. de la Bibliotheque catalane, 1908.
Camp, C.; Amade, Jean; Pons, Joseph Sebastien: Deux ecrivains catalans.
Les amis de J.S. Pons. Occitània, 1986.
Falqués, Maria Àngels: «La literatura del Nord»
a Punt, especial Lletres catalanes, 17 de desembre de 1988.
Gual, Ramon: «Breu antologia catalana» a Terra Nostra, número
49.
Guiter, Enric: «Literatura al Rosselló» a Revista catalana,
del número 9, 1r. trimestre 1971, al número 15, 3r. trimestre
del 1972.
Valls, Miquela: «La realitat a la narrativa nord-catalana» a Sant
Joan i Barres, núme-
ros 92-93, tardor 83 - hivern 83-84.
Verdaguer, Pere: Histoire de la littérature catalane, Manuals lingüístics
Barcino, Barcelona, 1981.
Retorn al sumari de Literatura
Antologia
Retorn al sumari de Literatura
J. S. Pons
CamÍ damunt el cÒrrec
Tant com la propra fina d'una rosa
me plau ara la flaire de la llosa
que esmicola la punta del bastó
i de la pluja serva la frescor.
La llosa és com la rosa embalsamada.
El caminet d'aquesta corregada
gira a dreta i a esquerra sense pols.
L'aire que s'hi respira és net i dolç
i en els graons desiguals de la penya
hom sent que el peu és fresc dins
[l'espardenya,
que la sola és lligada estretament,
i això dóna un senzill contentament,
i si per cas me va seguint la dona
alci el bastó per dir: la vida és bona!
I si demana: On me vols conduir?
li mostri entre les feixes el camí
Canta perdiu (1925)
J. S. Pons
El castell del cucut
La mort se'n va fins a un país gelat.
El cristall de la vida s'esbocina.
Ni un sol alè perdut ha decelat
la terra d'ombra on nostre mirar fina.
Quan m'oferia un bri d'herba d'amor
ta mà d'abella, pura presonera,
aquells tebis xiprers en el teu hort
eren com molls del vent de la ribera.
Mes ara, amiga, on és el fer i desfer
les trenes i la cambra emblanquinada
i l'estesa d'olives del graner,
perfum d'una tenebra confiada?
El camí s'esquerdava i tu has sentit
a ta vista ma cara enfosqueïda,
i ja obria sa porta dins la nit
el castell del cucut, on tot s'oblida.
Cantilena (1937)
J. S. Pons
Ara som com l'ocell
Ara som com l'ocell que el cant deserta
i que no fia al bat del vent
el vol cansat d'una ala incerta
i s'està en son esquerda indiferent.
Mentre que en un verger de primavera
picava el gra del desencís,
la brisa fugissera
suspenia el convit escoladís.
La perla de l'instant ja s'evapora
i s'entela el robí, desig roent.
El silenci ja clou enllà de l'hora
el murmull de les aigües del torrent.
Així perdia el franc vocabulari,
i feia a mil bocins com un mirall,
la memòria del meu itinerari,
dins la humitat callada de la vall.
I desençà jo visc amb una dolça
intel·ligència del destí,
mirant damunt del bosc que el vent
[espolsa
la lluna viva s'enllestir.
Contrapunt (1960)
J. S. Pons
Si no dorm...
Si no dorm, no es desperta Serrabona.
Serrabona, li han dit, i hom
[l'abandona.
El sol passa la vall i la carena.
Va vestida d'un tel d'ombra serena.
A sos peus la dispersa llosarina
amb son color de cendra s'esbocina.
La font desatesa de l'altura
està closa dins una sepultura.
Cambra d'hivern (1966)
Retorn al sumari d'Antolgia
E. BrazÈs
Quasimodo
Quan arriben Pasqüetes
blanqueja encara el ras.
L'amor, a la clotada;
El goig, a cada pas.
Ha passat l'esperança
amb la recança al braç.
Llenç de flor de cirera,
quins béns descobriràs?
Si aquest aire de vidre
guarda el record del glaç,
la puput assenyala
de l'hivern el traspàs.
Mentre que el riu camina,
Oh riu!, digue'm, on vas?,
cerqui ma primavera
i no la trobi pas.
L'ocell de les cireres (1957)
Retorn al sumari d'Antolgia
S. Gay
Fill meu
Com t'he rebut meravellada,
tendre present de mos vint anys!
Dins la nit dolça i molt callada.
T'han gronxolat els meus refranys.
Primer bressol, blanques cortines,
eres el fill més bell del món!
I quan tots dos fèiem joguines,
com el goig reia en l'ull profund!
Pel caminet de les floretes
que tant sabies arrapar,
m'han cercat sempre tes manetes...
Pel camí gran voldràs la mà?
Aigües vives (1932)
S. Gay
Vinya perduda
Era tan clara en l'alzinar
aquella vinya de muntanya,
on tot l'hivern salvatjum
prenia el sol!
Tot just si treia la rabassa
el seu primer caparró verd,
la gent del bosc, cueta curta
morro gormand, orella al vent,
se n'empassava de valent
el brotim tendre.
Vinga el setembre
perdius i gaigs
d'un bé de Déu s'apoderaven.
Era la vinya dels ocells...
Els pocs raïms que s'hi oferien,
la carinyana, el malsavia,
els gatimells
de moscat negre i de blanqueta,
espigolats en un matí
ja se'ls enduia la carreta.
El matxo vell
pels mals camins sotraguejant
descarregava
semals de flaires
en el comall d'alzines fosques
.............................................................
Vinya perduda...
estada inútil
hi farà el sol.
La seva falda encara closa,
ara és un camp d'estepes rosa.
El gaig golut,
la perdiu roja,
han de cercar per tot el bosc,
grans de ginebra i cireres d'arboç.
La gerra al sol (1964)
Retorn al sumari d'Antolgia
F. Català
Tarda de tardor
Tarda tèbia de tardor
encesa com un llum d'oli,
al llindar tot blanc de neu
de l'hivern que ix de les crestes.
El sol de l'estiu que fuig
ha deixat braser pels boscos;
i ja les flames del faig
tota la muntanya assalten.
Al serrat un vinyer d'aspre
fa mirall al sol ponent,
ofrena d'un tall de bresca
en la mà dolça del vent.
Al fons de la comalada
que guarda el fred de la nit,
la ribera és estrellada
de les fulles que ha collit.
El poble, rostre arrugat
com la crosta del pa negre,
arreplega en els llosats
l'encant de la tarda blava.
Tarda tèbia de tardor,
tot és quiet i el pagès canta;
la castanya escatlla al bosc
i la nespla dorm al sostre.
Camins (1974)
F. Català
De corranda
La corranda és una flor
que fa descuidar l'espina;
sovint amaga el fiçó
de l'abella que hi brunzina.
De sol i d'ombra (1981)
F. Català
Retorn al sumari d'Antolgia
G. Gomila
Amb Lluci a la ribera
Lluci m'ha dit: «Si véns a la ribera,
avui que no fa vent i el dia és clar,
pescarem a la rústica manera:
pescarem barbs i bagres amb la mà.»
Tots dos, amb aigua fins a mitja cama,
seguim, amunt i avall, el peix esquiu.
Aquest antic pescar sovint reclama
de perdre moltes hores dins el riu.
A l'ombra verdosenca de les canyes,
serens i nus, potser som el ressò
dels genis primitius de les muntanyes
quan l'home era senzill, valent i bo.
Lluci canta per fer la pesca grata,
i jo el segueixo quatre pams enllà
portant, com un clauer de claus de plata,
un enfilall de peixos a la mà.
Llucifer
Retorn al sumari d'Antolgia
J. P. Cerdà
Oh mÓn
Oh món,
t'escolto i assajo de comprendre't
Ganyides tot girant
com el plany rovellat d'un rodet de molí
quan l'abasta
el doll majestuós d'una aigua sobirana.
Avui el respirar dels pobles és tan gran
que glateix contra meu ajagut dins la prada,
I, encara que em tapés les orelles, el sento;
el meu ritme s'ajunta amb el seu, triomfant.
J. P. Cerdà
Vallcebollera
De la vall fonda i fosca
surt l'aigua sobirana,
espígol de la penya;
capbussa en la vessana
blavosa de lloseres,
i amb sa plata gelada
acarona l'espona
d'esquívola mirada.
Vallcebollera,
frement de freixenada,
mar blanca de fullatge
que el sol ros petoneja
amb mossegades d'ombra;
per damunt la boscúria,
blava de gelosia,
arrenca al vent que passa
urpades per carícies.
Vallcebollera,
poble pobre de pobres,
tan pobre, que ton ànima,
la guardes com penyora
al recer de les portes,
amb la flaire dels ròssecs
amb ferum de bestiar
dins les estables closes.
Vall fonda, negra i fosca,
Vallcebollera, oh, pobre!
La guatlla i la garba (1951)
J. P. Cerdà
Goig
Frueixo de beutat
sense amanir ni res.
Un pedaç de cel blau
més olorós que el pa,
l'ombra que va guanyant
el fons de la vall,
i el crepuscle agafat,
amb un art de colors,
al pal gris d'un pollanc.
Aquest poble enemic
em rebutja ironic,
tancat sobre el treball
del batre. El meu vagar
n'escomet la suor
sense travessar el seus murs
plens de bruit i de pols.
La pell del Narcís (1966)
J. P. Cerdà
Dones de Llo
Dones de Llo,
suors negres de la terra
solidificades al sol,
amb posats de santes Maries velles.
Arrufides com
estorregalls de terra argila,
els ulls vius com d'esquirols
més que no els llavis parlen i diuen
que pena és vida;
pintades de ferum d'ovella,
i en cansament al damunt,
que ve del feix sobreavançat de feines.
Tot surt del roc:
les cases, l'església, la gent.
Pits magres, punxes de sílex,
seques i dures espines de la llet.
Dones de Llo,
aqueixa nit curta de son
en la bravor de l'estiu ensuat,
refusa, dolorós, la pau al vostre cos.
Tan curta sembla la carícia de l'amor
per a vós, suors
solidificades al sol,
amb posats de santes Maries velles.
Cerdaneses (1966)
Retorn al sumari d'Antolgia
J. Gouzy
L'ombra dels xiprers
Jamai hauria volgut
arrencar al son les seves parpelles.
Però el meu cor balbuceja
i no sé quin és el ritme
dels instants abans la mort.
No sé tampoc si tinc dret al silenci
o al menyspreu
llavors que floten sobre les aigües
les seves pestanyes verinoses?
M'he agafat a ella i he refusat
p;per quants instants
hores i diesp;
l'ombra dels xiprers
sobre les meves temples.
El violoncel amarg (1976)
Retorn al sumari d'Antolgia
J. Morer
El burro pelut
Dins un camp de mastegueres
el burro s'és adormit.
El llaurador que el cercava
l'ha cregut esvareït.
I què faré de la tarda?
Diu el llaurador ferit.
Un braçat de mastegueres
per fer-me passar el neguit.
De la dona o l'enciam
qui sera més amanit?
Mentre torna el burriquet
jo ne vull recollir un xic.
I tot cercant mastegueres
tira la cua al burriquet.
p;Per qui em prens? brama la bèstia.
I li fot dos reguitzets.
Bestiari i bestieses (1979)
Retorn al sumari d'Antolgia
Gifreu
Renaixença
El dandinisme és l'única solució del que es sap excèntric
respecte fins i tot, i sobretot, a la pròpia cultura. Però
aquest capteniment enganyador, típicament ciutadà, ens remet
al pol àrtic.
Allà on pastors, llenyataires, carboners i bosquerols, tots xamans,
visiten els ancestres, tornen a inventar el món, la cultura i els
valors. Sols el qui ha estat tocat per l'esperit del cargol, del bolet,
de la lletra o de l'hòstia, pot donar una i altra vegada la transcendència
als símbols.
Llavors és quan hom s'adona que la solitud i la malenconia, mares
discretes del dandisme, són les causes imprescindibles a la renaixença
de la pròpia societat.
Autoplàstia del cargol... (1989)
Retorn al sumari d'Antolgia
J. Tocabens
QuÈ buscaré jo al mÓn
Quan m'aixeco al matí
que tot just si clareja,
amb un cel de setí
i els astres que perlegen;
quan el meu poble neix
regalant de la nit,
que s'estira i que creix
enfeinat de seguit;
què buscaré jo al món que no tingui prop meu.
Quan escriu cada fum
un nom d'amic coral,
que d'aquí veig la llum
.../...
.../...
de la casa pairal;
quan tinc els meus infants
que cada dia creixen
i els puc donar les mans
pels camins que segueixen;
què buscaré jo al món que no tingui prop meu.
Poemes d'alba a crepuscle (1982)
Retorn al sumari d'Antolgia
J. Queralt
(Escalp)
Cara al mirall,
i fabrica-te'n un
si l'altre no te'n proposa,
dret com una sentinella,
l'esguard fix,
espera,
però provocant l'espera,
el moment
on l'indi
despertant-se en tu,
t'escalpi,
aquella part poruga
del cervell,
aquella que no vol creure
a l'altre costat
del mirall,
cara al mirall,
fes-te,
amb brutalitat,
punk verdejant.
¿amb quins paladars
tastar el text, no escrit?
La magrana
més que les dents
m'és necessària
per a alliberar-me
la gamarussa gamma
d'orgasmes gastats
en gàbies
de gales
garseres.
Sense recança de l'escalp (1989)
Retorn al sumari d'Antolgia
P. Verdaguer
El veÍ
El metge li ha dit que pot anar a l'hort, però que ha d'aprendre
a no fer-hi res. Ell, sense fer res no s'hi sap estar. Les tardes d'hivern,
si no fa massa fred, el trobareu que grata el parell de surquets de carxofes.
Quan li parleu s'aixeca dins els seus pantalons de vellut balders i el seu
gec, i us somriu sota la gorra i el bigoti blanc i un poc dissimètric.
Està content que hom li faci cas i us explica la seva filosofia,
inspirada per una llarga vida de pagès, pels animals i les plantes.
És un bon veí d'hort. A mitja tarda compareix, i s'hi afegeix
en Pons, un gendarme jubilat que té vuitanta-vuit anys i que aquest
matí ha anat a estassar l'herba. Tots tres paren un glop de sol entre
la figuera ull de perdiu i el taronger cobert de sacs de plàstic
en previsió de les gelades que encara ha de fer. Com que és
un poc sord, els altres dos parlen fort, de manera que la gent que passa
pel camí del rec pot sentir la conversa, i en Xatart, que s'ocupa
de porrata a l'altre hort, s'assabenta de coses que passaven quan ell encara
no havia nascut.
Crepuscles (1986)
Retorn al sumari d'Antolgia
R. L. Portet
Dona
que poses una dona entre les quatre parets d'una casa noble
i patètica matèria fins quan animes de fum rosa
o faramalla certs fantasmes suau és el misteri complaent en tu més
obscur i més fort que el mateix pensament nodreixes una
saviesa que sap les coses no apreses infús alfabet bàsic
de l'essència Vas i ve que llisquis lleugera
o et mantinguis ferma i dura a dirigir la nau de les teues responsabilitats
ta nuca enigmàtica quedant-se plena de secrets en el
teu moviment guardador sense paga dels tresors de la llar Bressoles
el meu esperit amb l'aroma d'una idea de la qual no puc elucidar tot el
fil pregon fil invisible i segur traç d'ungla
escorxadura dona oberta oberta per ser com si no fossis
maltractada fins quan t'ofenen música rebel feridora
i ferida clavada a l'alè amb una inextingible veu que
és més que vida i que mort!...
Jocs de convit (1990)
Retorn al sumari d'Antolgia
J. S. Pons
El segon dels meus savis, en els anys on el vaig més íntimament
tractar, menava una vida retirada al clot d'una vall d'Albera. Les feixes
de vinya i els olivars s'escalonaven per damunt del seu mas. A l'entrada,
hi havia només la cuina i el rebost de la llenya amb una trapa per
a pujar a l'estatge, on tenia la sala amb dues alcoves. S'hi accedia igualment
pel defora, en el pendent de la muntanya. Cada matí, una lletera
deixava un fromatge d'orri a l'ampit de la finestra. Quan no li havien portat
prou viures de casa, ell mateix se triava un enciam de fonoll tendre i a
la tardor un parell o dos de figues tabaqueres. El vi negre de sa vinya,
de massa fort, no li provava, per bé que en fes grans elogis. No
arribava mai a acabar el que guardava dins un flascó de vidre fosc
posat al damunt d'una lleixa. Encara que fos vell, prim i sec, la claror
marina de sa mirada li donava gran presència i dignitat, i sobretot
la barba, de color de cendra fina, que allisava i eixamplava endavant de
les barres. Entre els records a què al·ludia, el més
preuat era el d'un viatge a Grècia. No es cansava de repetir que
les valls de Grècia retiraven a la seva vall. Les muntanyes que la
rodejaven, i on no s'aventurava més, representaven per ell l'Olimp
i el Parnàs. La seva feina incessant era de tallar imatges de pedra,
que a primera vista no diferien gaire entre elles, sinó per la inclinació
del bust o la inflexiò del gest. Conversava amb elles, no pas amb
la paraula, sinó amb les mans movedisses i amb el toc lleuger de
cada dit. Aplicava el clot de la mà en totes les parts del cos. Del
front al genoll, tot ho volia arrodonit.
Una tarda, al principi de la nostra amistat, me va menar a un camp de llosarina,
on floria ça i enllà algun espígol. S'aixecava a mig
una tomba solitària, i em va explicar el que segueix:
p;Aquesta tomba forma un rectangle perfecte, ben ajustat a l'aire del
voltant. No s'imagina igual perfecció. El qui l'ha edificada era
un pobre picapedrer. No tenia cap idea de l'art. L'ha feta d'instint.
Després, agafant un full de paper, hi va dibuixar un rectangle de
línies tremoloses i a dintre un figura opulenta com totes les que
concebia, repartint les corbes amb tal convinença i tal encert que
no deixaven, aparentment, cap buit tot entorn i s'ajustaven totes.
p;Omplir exactament un rectangle p;em va dirp; és la
llei de l'harmonia. I de totes maneres cal treballar sempre per a resoldre
la dificultat. Hi treballi.
Llibre de les set sivelles (1956)
Retorn al sumari d'Antolgia
P. Verdaguer
p;Ets tu que has fet caure la pedra?
La Nadina se'l mirà. Visiblement sentia que parlava, però
no el comprenia. Potser perquè era ja massa freda i vivia a un ritme
massa lent. Hauria calgut tornar-la a l'hivernacle. Per què no? La
va fer aixecar i es dirigiren cap al pou. Els moviments d'ella eren tan
lents, però, que necessitaven almenys dues hores per arribar a l'habitació,
al fons de la gruta. Tindria temps, després, d'arribar a Perpinyà
en bones condicions? A més a més, la idea del moribund que
agonitzava al fons de la gruta li produïa una certa angúnia.
Valia més que marxés. Treure ell sol el doctor Montés,
no ho havia pas de provar: si per cas tenia alguna fractura greu l'acabaria
de matar. I per treure'l del pou, com ho havia de fer? Amb cordes? El més
simple encara era d'anar a buscar ajudes. Aniria a trucar a cal seu amic
l'espeleòleg. I la noia, mentrestant? En Narcís s'allunyà
unes passes i reculà per resumir d'una manera dinàmica les
seves intencions: «Me'n vaig, però tornaré de seguida.
Espera'm aquí», precisà de paraula, esperant que el to
almenys faria comprendre a Nadina que no l'abandonava. La féu seure
a terra i marxà. Quan havia fet uns metres s'adonà que Nadina
s'havia aixecat altre cop i semblava que el volia seguir. Reculà
i li explicà, pacientment, amb paraules i gestos, que l'havia d'esperar,
que tornaria. Ella li havia agafat la mà i no el deixava. Caminaren
així cent metres pel camí. A en Narcís li semblava
que a aquell pas necessitarien tota la vida per arribar al cotxe. Prengué
una determinació: l'assegué dolçament però fermament
al peu d'una pedra i arrencà a còrrer. Al cap d'una hora era
de retorn amb el cotxe. La Nadina no s'havia mogut del lloc on l'havia deixada.
L'home tragué la manta dels seients i embolcallà la noia abans
de fer-la pujar. Se sabria aguantar, en marxa? Hauria d'anar amb compte
als giravolts i evitar de frenar. Quan la Nadina, dòcil, ja tenia
un peu dins el cotxe, en Narcís tingué un surt.
p;Mans enlaire!
Nadina bis (1982)
Retorn al sumari d'Antolgia
J. P. Cerdà
Pel primer cop vaig veure allà aquella ruta estranya. No era cap
camí de terra, que sempre van plens de fangassos i forats, era una
ruta empedrada, ben llisa, tallada dret; una ruta estranya que no servia
de res. Una ruta perquè sí. Es valia de la raó d'ésser,
d'existir pel seu plaer, si es pot dir perquè no tenia cap boniquesa,
cap arbre, cap agulla ni marge. Passada la línia tallava dret l'estesa
dels camps com la rega d'una esquena, un xic sobrealçada per damunt
el nivell de les terres llaurades. Ni carretes, ni brabans, ni bèsties
no l'havien marcada del seu encuny mortificador, que senyala nogensmenys
l'íntima complicitat del qui serveix i del qui fa servir. Aquell
empedrat havia resistit al temps. No era pas nou, no; era intacte. Semblava
el coll d'una euga salvatge que portava el cap enllà de la meva vista.
Una ruta en llibertat, una ruta per res.
Vaig demanar amb un astorament que no podia explicar: On va aquest camí?
De tot altre que la Victorina hauria vingut la resposta anhelada en la tensió
de la meva esperança p;Al país de mai t'he vistp;
o bé p;al país del sol i de la llunap; o encara p;al
país de l'arbre viu. És ben cert que ella i jo, no fèiem
via per les mateixes terres de l'imaginatiu. Però què diré
de les gràcies que li va merèixer, al fons de mi, aquella
paraula que digué amb tanta naturalitat, amb una familiaritat fins
i tot mig vexatòria:
p;És el camí de Callastres.
Callastres entrava en el meu món.
Col·locació de personatges en un jardí tancat (1984)
Retorn al sumari d'Antolgia
J. Tocabens
Panissars! Aquest nom evoca per mi mateix i per tots els companys de llavors
un dels llocs privilegiats de les nostres aventures. Quin obscur instint
ens havia impulsats a fer-ne un camp de batalla perpetu, sense sospitar
que en la tenebra dels temps un dels nostres avantpassats havia participat
potser a l'esclafament de les tropes de Felip l'Ardit en acabar-se la seva
desastrosa retirada cap a Perpinyà, o bé que un altre havia
mort tot intentant, sota les ordres de Jaume II de Mallorca, ajudar el pas
del rei de França agonitzant! Aleshores, per l'ampla collada que
domina la plana blavissa de l'Empordà, només quedaven les
runes de l'antic priorat de Santa Maria de Panissars, una torre avançada
del castell de Bellaguarda, el cementiri militar, i un mas, un pobre mas,
nascut segurament amb la mateixa frontera, on intentava viure tota una família.
Però per nosaltres el veritable senyor de Panissars era el toro,
un fotral de bèstia sempre mal llunada que vigilava la vacada d'un
esguard negre i gelós, i envestia sense com va ni com costa tot el
que li semblava insòlit. L'animal, és clar, ens atemoria,
però malgrat els tips de córrer que ens havíem fet
amb ell banyabaix a darrera nostre, havíem acabat per acostumar-nos
a la seva presència malhumorada i perillosa. De vegades baixàvem
fins al mas només per veure'l mentre els eixorits de sempre s'arriscaven
a jugar al torero amb algun jersei de llana granat i una espasa de pudent.
El gat fagí (1987)
Retorn al sumari d'Antolgia
J. Carbonell
Però tots els procediments judicials, totes les condemnes oficials,
totes les estimacions perjudicials, totes aquestes coses conjuntes no faran
anar enrera mai les broques del rellotge del temps. Allò que ha passat,
ha passat. Definitivament passat! Inapel·lablement passat! Irremeiablement
passat! Un test que cau d'un balcó, per més que s'hi dediquin
tots els miraclers del món, no tornarà a pujar-hi mai, ni
tornarà a col·locar-se mai al lloc on era abans! I un cap esberlat,
fet a trossos menuts, no tornarà a confegir-se només per complaure
una sentència de la justícia dels homes que ha estipulat,
en bona consciència, que una tal mort era inacceptable! Qualssevol
que siguin les decisions humanes, qualssevol que siguin les conseqüències
que en derivaran, sóc mort, i mort quedaré! I, d'igual manera
la meva dona serà vídua, i vídua quedarà!
L'home d'Altair (1984)
Retorn al sumari d'Antolgia
R. L. Portet
Les bragues roges
Ui! què et dirà en Ramon quan et vegi així! Cagallona!
Amb aqueixes dues anques rodones com dues pomes?
Dues «Starking Red»... (Ah, ah, ah!...) Què et dirà?
p;«Ola, nena! Ola! Cagallona del meu cor!...»
I llençarà el seu cos llarg endavant, cap a tu... i les seves
mans esteses, enmig de les rialles i de la seva impaciència, et cercaran
aqueixa part del teu cos,... i tu fugiràs... només una estoneta...
el temps que es tensi més fort el seu desig...»
Unes bragues suïsses, confortables, ben tallades, de «categoria»,
de punt de seda lluent i roig, li motllaven les natges, igual que es veu
a les fotos de color de les primeres planes de les revistes masculines,
aquelles que ensenyen unes noies de setze o divuit anys, mig despullades
i repletes, de mirada golafre i estudiadament ingènua
Tot parió. Pariona era. No parava pas de contemplar-se en la lluna
de l'armari. Contenta. Satisfeta d'allò més. Veritat era que
tenia encara un cos de donzella. Li ho havien dit a la piscina. Li ho assenyalava
amb complaença el metge, donant-li a la fi de l'auscultació
un colpet afectuós de la mà sobre el ventre: p;«...als
cinquanta és quan la dona és més bella, més
completa...», li ho repetia el mestre de gimnàstica al gimnàs
a on anava tres vegades a la setmana... Ratllava els cinquanta anys, en
efecte, i sols n'aparentava trenta-cinc o quaranta. Per màximun.
Només.
Nua en un raig de sol, nua amb la seva línia estatuària i
fina, les cuixes corretjoses, migpartides sobre el costat per una abellidora
ratlla longitudinal entre els músculs, els dos pits rodons i ferms,
globus plens d'una carn inflada sota la mà, nua amb excepció
de les bragues vermelles, enceses sota els raigs convergents del sol. Nua.
I exultant de ser-ho, fins al punt de sentir-se capaç de llançar-se
així bojament al carrer.
Castell Negre (1981)
Retorn al sumari d'Antolgia
J. Cabanas
p;Quan arribi, des que arribi, des que hagi posat el peu al sòl,
ja l'hi diré! Li diré que m'ha comprat, com la terra, com
la casa, com els mobles, i que per això s'ho permet tot. Fer-me esperar
dies sencers, fer-me esperar i desesperar-me. Ja ho veig que no sóc
tot per ell, ja ho sé!
La Lolita va i ve al llarg del balcó, deu passos cap a la dreta,
de la banda de la ruta, allà d'on s'hauria d'aixecar el núvol
de pols que acompanya sempre el cotxe i el trot ràpid del cavall;
es gira i fa deu passos cap a l'esquerra, cap al no-res ja que res no pot
venir d'aquest costat. Per això, des que està a l'extrem del
balcó la Lolita es gira rabent perquè sols la interessa la
banda de dreta, el costat de ruta d'on s'ha d'aixecar, forçosament,
el núvol de pols que acompanyarà la votura i el cavall.
p;Que no es pensi que perquè l'he seguit, que perquè ho
he abandonat tot per ell, que no es pensi que li obeiré sempre com
una esclava. I ja ho sap! ja ho sap que si vull li puc escapar. Sempre em
diu que tinc mal geni perquè és clar, em revolto! no sóc
pas una bagassa que espera tancada en un bordell!
La Lolita nodreix la seva ràbia amb un masoquisme segur. Dents estretes,
ulls durs, remuga per si mateixa paraules dolentes, de vegades grolleres
que ni l'espleteixen. La Lolita no té el costum de la felicitat:
per això potser li és sempre necessari una part de drama que
basteix ella mateixa, al seu usatge personal, al principi un poc com aquells
jocs que inventa la mainada per a fer-se por, després amb un desesper
vertader perquè arriba a fer-se creure els seus deliris.
A través d'un vidre entelat, l'espera (1985)
Retorn al sumari d'Antolgia
Miquela Valls
Retorn al sumari de Literatura
Retorn al sumari de "Qui som...