Pels camins de Catalunya Nord
Joan Lluís Valls
Retorn al sumari de "Qui som...
Introducció
Un país és un conflicte entre el temps i els homes: el temps
que a poc a poc ho esbocina tot; els homes que, segons les ideologies, els
interessos diversos, l'aplicació de les tècniques del moment,
modifiquen, canvien llur cultura, llur identitat pròpia.
Catalunya Nord, com altres països més grans, no ha escapat a
aquest procés d'aculturació que com més va més
s'encamina cap a una mundialització de les cultures. Llengües,
arquitectures, vestits, menjars, agricultura, jocs, lleures i tot el que
fa l'essència de les comunitats es va reduint sota la pressió
de mentalitats prefabricades que la societat industrial, de consum i profit,
imposa a la gent.
D'aqueixes ideologies laminadores en lloc del «ciutadà del món»
anunciat només en pot néixer un «homo incultus»
perillós per falta de saber i de saviesa i que voldria fer passar
per obertura d'esperit la seva incapacitat a ser. Com si es pogués
fer l'estalvi del «coneix-te tu mateix» amb el pretext d'arribar
més de pressa a l'altre.
Així doncs, seguint les qualques rutes proposades, el viatger d'ara,
com Pausanias, Montaigne o J. Pla, anirà pel terme i tot seguint
cada itinerari verificarà que al fons de cada especificitat cultural,
identitària, hi ha l'home del lloc i l'home del món.
És perquè eren fonamentalment grecs que els grecs foren i
queden universals, no?
Retorn al sumari dels Camins de Catalunya Nord
Romànic del Rosselló: de Cabestany
al Voló
Cabestany
Poble de la plana als voltants de Perpinyà, Cabestany, que com més
va més s'urbanitza, conserva encara amb els seus cellers de còdols
i de cairons la seva vocació agrícola. Població originalment
rural amb la Mare de Déu per protectora; una protectora tan venerada
que al segle xii un artista conegut ara com el «Mestre de Cabestany»
fou encarregat de celebrar-ne la glòria en un timpà de marbre
blanc. És així que el lloc de realització de l'obra
deixà el nom a l'escultor.
Aquest timpà conta dos episodis de la vida de la Mare de Déu
i una peripècia. A la part esquerra el Fill acull la seva Mare que
ressuscita emmarcada per dos apòstols i sis àngels. La part
central relata l'episodi de la incredulitat de sant Tomàs segons
la Llegenda Àurea: el sant acaba de rebre a mans la cintura de la
Verge mentre l'escena és presidida pel Crist beneint. La part dreta
figura l'Assumpció de la Mare de Déu que cronològicament
segueix la Resurrecció. El cos gloriós de la Mare de Déu,
emmarcat per una mandorla, és traslladat al cel, al Reialme, per
cinc àngels.
La lliçó del timpà és clara: més enllà
del contingut narratiu s'expressa la potència i la reconeixença
de Déu; de Maria, mortal qualsevol, ha fet una santa ja admesa al
Paradís, a tocar del Pare, sense esperar el dia del Judici final.
Reconeixença: l'obediència de Maria a la voluntat de la divinitat
desemboca sobre una gratificació eterna. El timpà, a través
de la veneració de la Mare de Déu, proposa un model de vida
fundat sobre l'obediència i la fidelitat a la Paraula.
Elna
Ciutat episcopal dedicada a santa Eulàlia, des d'un turó domina
la plana del Rosselló.
De planta basilical coberta d'una encavallada de fusta recolzada sobre pilars
amb capitells esculpits, l'església conserva un campanar de cinc
pisos d'estil llombard (segle xii) i l'ara d'altar amb lòbuls consagrada
l'any 1069.
El claustre, edificat al nord de la catedral, consta de quatre galeries
amb columnes de capitells esculpits. L'homogeneïtat de les arcades,
totes de mig punt, amaga a primera vista les diferències d'estils,
de temes i de mentalitat; car, si les galeries sud i oest són romàniques
(segles xii i xiii), les altres dues a l'est i al nord són totalment
gòtiques (segles xiii i xiv).
Les galeries romàniques comparteixen els temes clàssics com
els vegetals i animals, afegint-hi l'episodi de la Creació de l'Home
i la de la Dona, la Temptació. Hi trobem el Quo vadis, els Reis de
cara a Herodes. A Elna, més que en cap altre conjunt esculpit, hom
hi troba una escultura anecdòtica lligant l'Antic i el Nou Testament.
La galeria oest és només la còpia dels motius de la
galeria precedent.
Alguns jacents inclosos dins les parets del claustre són de Ramon
de Bianya, un escultor de principi del segle xiii. Les escultures concerneixen
personatges prestigiosos que volgueren immortalitzar llur record: un bisbe
desconegut, F. del Soler i el bisbe Guillem Jordà.
Sant Andreu de Sureda
Monestir benedictí fundat al segle x pel monjo Miró, presenta
a la façana est els tres moments de la seva història.
De baix a dalt, l'espina de peix (x), la pedra desbastada (xi), la pedra
picada (xii), palesen l'arrelament de la voluntat benedictina al lloc triat
pels seus monjos.
De planta de creu llatina des del principi, l'església era voltada
el 1121, a la tercera consagració. Les obres importants que queden
són l'ara d'altar de lòbuls com la d'Elna, la llinda-retaule
i la finestra oest, totes del segle xi. La llinda, imitació de la
de l'església veïna de Sant Genís de Fontanes, proclama
també el poder del Pantocràtor. La finestra és una
obra més interessant encara que refeta: la iconografia amb el Tetramorf
i els àngels que toquen el corn, subratlla l'autenticitat de la Paraula
recollida de Crist i de Déu: el dia del Judici final cada cristià
serà llestat o rebutjat segons els seus actes.
Sant Genís de Fontanes
Fundada abans del 819, destruïda, reconstruïda el 981, l'església
de Sant Genís és la d'un monestir benedictí. D'una
planta de creu llatina, amb una capçalera de tres absis, era ja voltada
de poc per la consagració del 1153. El 1020, un retaule és
esculpit en honor de sant Genís: un Pantocràtor triomfant
dins una mandorla sostinguda per dos àngels i assessorat per sis
monjos-apòstols afirma a la faç del món la seva omnipotència,
la necessitat de seguir la lliçó de la Paraula seva repetida
pels clergues, i de respectar l'ordre de la Creació: el missatge
expressat és un missatge autoritari que convida a la submissió.
A més d'aquest retaule, reutilitzat al segle xii com a llinda de
la porta d'ingrés a l'església, el monestir posseeix un claustre
de quatre galeries del segle xiii. Recentment restaurat, aquest lloc de
meditació i de descans monacal ofereix motius absents dels capitells
de Cuixà, d'Elna o de Serrabona: granotes, rats, drac que treu la
llengua, tortugues.
Sant Martí de Fenollar
Església esmentada ja l'any 844, Sant Martí de Fenollar es
presenta encara com un edifici pre-romànic d'una nau coberta amb
una volta ultrapassada que descansa sobre arcs torals del mateix perfil.
L'absis de planta rectangular conserva un conjunt de pintures al fresc del
segle xii.
A la volta regna el Pantocràtor inscrit dins una mandorla emmarcada
pels quatre evangelistes amb llur representació animal simbòlica.
A les parets de l'absis figuren escenes de la vida de Crist i de la Mare
de Déu: l'Anunciació, la Nativitat, els Reis. S'hi afegeix
una visió de sant Joan amb els Vells de l'Apocalipsi. Les pintures
al fresc de Sant Martí de Fenollar constitueixen el conjunt pictòric
més important de Catalunya Nord.
El Voló
L'església de Santa Maria és interessant sobretot pel portal
i el fris del Mestre de Cabestany. Els capitells de final del segle xii
són esculpits dins el marbre de Ceret; presenten motius de tipus
rossellonès amb la mateixa construcció i repartició:
les cabres que ajunten llur cap a l'angle del capitell il·lustren aquesta
tendència.
El fris de la cornisa ofereix sis escenes de la infantesa de Crist: l'Anunci
als pastors, la Nativitat, el bany de l'Infant, l'Adoració dels mags,
la Fugida a Egipte, el Descans a Egipte.
Retorn al sumari dels Camins de Catalunya Nord
Itinerari romànic al Conflent
De romànic, sí que la Catalunya Nord n'és rica, i triar
és sempre difícil. A la comarca del Conflent, cada poble té
el seu edifici medieval, però tres conjunts destaquen i mereixen
que es dediqui a cada un d'ells un parell d'hores.
Cuixà
El monestir benedictí dels tres abats que li atorgaren prestigi i
celebritat.
El Cuixà pre-romànic encara present a través de l'obra
de l'abat Garí conserva, a més de l'ara d'altar consagrada
el 974, una bona part dels col·laterals i de la nau central, l'absis
major de planta rectangular, el creuer i les quatre absidioles (dues a cada
braç). A l'interior, en són testimoni les arcades ultrapassades
de la nau, del creuer i de les absidioles. L'obra és tota de totxos
no picats.
El Cuixà llombard o del primer romànic fou l'obra de l'abat
Oliba, des de principi del segle xi fins a la seva mort el 1046, que amplià
la d'en Garí. Període prestigiós que il·lustra
l'espiritualitat militant de l'orde benedictí. L'abat perllonga els
col·laterals, sobrealça la nau major, edifica a l'entorn de
l'absis major un deambulatori rectangular que rep a la paret est tres absidioles
semicirculars. A més, Oliba erigeix a cada extremitat del transepte
una torre-campanar, que acull les fórmules llombardes: arcuacions
cegues i lesenes, frisos de dents d'engranatge, ritme de les finestres,
elements nous per introduir una certa animació a les parets. Davant
la façana est on s'obren les tres portes de l'església Sant
Miquel, construeix un atri, ara en part destruït i que anava fins a
l'església de la Trinitat, també arruïnada, encara visible
cap a l'oest més enllà de l'abacial.
Però, a la part més original de les creacions de l'abat queda
la Cripta del Pessebre, construcció circular, al mig de la qual l'únic
pilar massís aguanta una volta d'obra semiesfèrica.
Segle dels abats, segle de l'arquitectura, el Cuixà d'Oliba ho afirma
plenament amb els seus intents d'animació de les façanes,
les juntures dibuixades amb la paleta sobre un aparell de totxos desbastats
a martell.
El Cuixà del segle xii, el de l'abat Gregori, és el Cuixà
de l'escultura monumental amb dues realitzacions majors: el claustre i la
tribuna.
El claustre, que constava llavors de quatre galeries, queda incomplet. Els
temes tractats són bastant repetitius: els capitells presenten motius
vegetals, animals i humans.
El registre animal expressa millor que els altres dos l'esperit romànic:
la submissió del motiu a l'espai autoritzat, el principi de simetria
amb la repartició ordenada dels elements de cada banda de l'eix central
de la composició, el desig de no deixar cap espai del capitell sense
esculpir.
Simbòlica, didàctica, ideològica, aquesta escultura
tradueix la representació que l'Església fa del món,
un univers on l'ésser és envoltat de bèsties carnívores,
perilloses, amenaçants; monstres que materialitzen i visualitzen
el Mal, el Pecat, contra el qual el monjo benedictí ha de lluitar
sempre per superar la vida de l'home comú i apropar-se, tot seguint
la Regla, al model ja proposat pels Apòstols als quals cada monjo
ha d'identificar-se.
La tribuna, els capitells de la qual han estat integrats per error a l'angle
nord-est del claustre, subsisteix a diversos llocs però a trossos:
la porta nord d'ingrés a l'església Sant Miquel ofereix diversos
relleus disposats sense cap ordre. A tocar de l'altar hom pot veure l'evangelista
Mateu, que formava part del Tetramorf. Si hom vol tenir una idea més
completa del que era la tribuna de Cuixà, cal anar al priorat de
Serrabona que conserva gairebé sencera una obra idèntica i,
a més, realitzada pel mateix taller.
Seguint el curs de la Llitera, deixarem l'abadia de Sant Miquel de Cuixà
i, passant pels pobles de Taurinyà i de Fillols, baixarem fins a
Cornellà, l'antiga residència d'hivern dels comtes de Conflent,
ja al 1004. L'església consagrada a la Mare de Déu existia
el 1019. D'aquesta època, se'n conserven totes les parts edificades
amb totxos desbastats a martell; el campanar llombard; un claustre al nord
de l'església, reduït a una sola galeria d'arcades sense columnes.
Al final del segle xi, l'any 1097, Cornellà és un priorat
de canonges augustinians.
Com per Cuixà, el segle xii és el de l'expansió de
l'arquitectura de pedra picada i de l'escultura monumental. De Santa Maria,
se'n torna a fer la capçalera amb tres absis; només l'absis
major sobresurt de la paret est del creuer. Aquest absis major ho reuneix
tot: qualitat de l'aparell de pedra picada amb la qual s'han edificat les
parets i els mitjans d'animació de les façanes, introduïts
al Conflent al principi del segle xi; qualitat també de l'escultura
monumental col·locada als capitells i tors de les tres finestres i
als permòduls de la cornisa.
La façana oest s'enriqueix d'una porta amb ressalts, columnes i capitells;
l'element principal és el timpà on figura, dins una mandorla
sostinguda per dos àngels, la Mare de Déu i el Nen; presència
raríssima en aquest lloc, generalment reservat al Pantocràtor.
La finestra est d'aquesta mateixa façana ofereix un tractament idèntic
al de l'absis.
A dintre del santuari presideix la Mare de Déu de Cornellà,
talla de fusta reliquiari, prototipus de totes les marededéus del
Conflent i de la Cerdanya.
L'art romànic del segle xii introdueix les tècniques del ferro
forjat aplicades des de fa temps al material militar.
A les ventalles de la porta de l'església prioral hi ha, amb un paper
a la vegada funcional i decoratiu, ferramentes, forrellat i anelles de tiratge.
El santuari conserva encara dos canelobres idèntics als de les pintures
murals de Santa Maria de la Clusa i del Priorat de Marcèvol.
Acabada la visita de Cornellà, cal pujar fins a Vernet i més
enllà al poble de Castell. D'aquí hom pujarà pel camí
fins al monestir de Sant Martí.
Enganxada al pendís del Canigó, l'abadia va ser fundada el
1007, però ja existia una esglesiola de tres naus amb volta d'aresta,
esmentada l'any 996 i que constitueix ara la meitat est de l'església
inferior.
L'any 1009, el bisbe d'Elna consagrà una altra església que
corresponia a l'engrandiment cap a l'oest de la cel·la primitiva. Les
tres naus varen ser cobertes d'una volta de canó sobre arcs torals.
Sobre aquesta església se'n va edificar una altra, consagrada el
1026: tres naus voltades de canó sobre columnes i un arc toral.
Retrobem les fórmules llombardes ja esmentades a Cuixà, als
absis i al campanar.
Al migdia de l'església inferior s'estén el claustre primitiu,
el primer dels Països Catalans: consta de quatre galeries obertes cap
a un pati amb una sèrie d'arcades practicades dins una paret gruixuda.
La galeria amb capitells esculpits resulta d'una mala restauració:
és una barreja d'obres del claustre superior del final del segle
xii i del principi del segle xiii. L'escultura no és de tan bona
qualitat com la de Cuixà o de Cornellà però introdueix
motius nous com la processó de monjos amb creu i gremial que il·lustren
aspectes de la vida quotidiana de la comunitat benedictina a dintre de l'abadia.
Retorn al sumari dels Camins de Catalunya Nord
La vall de Bulès
Paisatge d'aspre i dels Aspres, és una comarca migpartida geogràficament
i històricament entre Rosselló i Vallespir, terra amb un hàbitat
disseminat, dedicat fins fa trenta anys als conreus de subsistència
i a la cria de bestiar (ovelles i cabres) i ara gairebé desertitzada.
Els pobles que queden es moren a poc a poc o bé són despersonalitzats
per urbanitzacions o restauracions esguerrades de les cases velles.
La vall de Bulès, un córrec que desemboca dins la Tet a Millars,
comença realment a Bulaternera, un poble que ha conservat la majoria
de les seves estructures medievals: la cellera, diverses portes fortificades,
el castell al cim del turó i dues torres, carrers estrets i rostos.
Passat aquest vilatge, cal seguir el Bulès riu amunt per la carretera
estreta i que fa voltes; al trencall hom pujarà fins a Serrabona.
Serrabona
Aquí, al segle xi, es va edificar una església, ampliada al
segle xii i consagrada l'any 1151. A l'església primitiva es va afegir
un col·lateral al nord, un campanar, un creuer amb un absis major i
dues absidioles, un claustre reduït a una galeria, una tribuna. Però
l'originalitat de Serrabona, afegida a la bellesa del paisatge envoltant,
s'expressa als capitells de la porta, de la tribuna i de la galeria.
Escultura de marbre rosa de Rià o de Vilafranca, la de Santa Maria
sedueix per la seva qualitat i el seu estat de conservació. Els temes
representats són els del romànic però aquí domina
el del lleó, el de la bèstia carnívora. Quan l'home
hi és present és al dau del capitell on es redueix a un cap,
veritable retrat expressiu, o bé es troba al mig de composicions
simbòliques com la del centaure (el Dimoni) caçant l'aima
(el cérvol) del fidel. Per resumir, hom pot dir que a Serrabona la
iconografia esculpida completa, i repeteix, el discurs normatiu de l'església
medieval, que vol informar amb exemples seductors (prometença i certitud
del Paradís) i dissuasius (presència permanent del Mal que
condueix a l'Infern).
Bula d'Amunt
A la vora del Bulès, l'església Sant Sadurní, que consta
d'una nau i d'un absis semicircular, val per la seva porta ferrada; obra
del segle xii, les ferramentes de barres i volutes fixades amb claus retorçats
a dintre, les anelles de tiratge, i sobretot el forrellat amb cap de drac,
testimonien del saber dels ferrers de l'edat mitjana.
Prunet
Aquest antic priorat augustinià ha conservat, a tocar de roures immensos,
la seva església, en part pre-romànica, en part romànica:
Sant Esteve es va dotar al segle xii d'un campanar quadrat sobre una nau
acabada per un absis de planta rectangular on s'obre una finestra d'una
sola esqueixada.
Pendís avall, a la banda del nord de l'església, hom pot veure
el mas de la Teresa d'en Julià, a la qual el poeta Josep Sebastià
Pons va dedicar «El llapinot».
La Trinitat o Sant Pere de la Serra
Era coneguda fins al segle xviii amb el nom de Sant Pere de la Serra. L'edifici
actual, anomenat La Trinitat, conserva parts dels segles x, xii i xiii.
Del segle x, de la consagració de 953 queda la part oest de la nau
amb la porta antiga dins la paret sud, ara a l'interior. A principi del
segle xii hom torna a fer la part est de la nau, coberta per una volta,
i l'absis.
Al segle xiii hom edifica la sagristia i el col·lateral sud.
Tanmateix, les obres medievals més espectaculars són la Majestat
i la porta amb ferramentes.
La Majestat vestida de Sant Pere de la Serra, porta una llarga túnica
lligada a la cintura; el Crucificat amb barba, bigotis i trenes té
els ulls oberts i els braços estesos sense cap manifestació
del pes del cos. Es tracta de la representació de Crist victoriós
de la mort i que de fet s'imposa als homes com el capdavanter que ha pogut
testimoniar sobre l'aventura humana que tots els fidels vivien. A més
la victòria sobre la mort expressa el poder de Déu, el Mestre
de la Vida.
Les ferramentes de la porta van ser forjades al segle xii com les anelles
i els dos forrellats, acabats per un cap de drac. Com per totes les portes
iguals, el ferro forjat té un paper a la vegada funcional de protecció
i decoratiu. El cap de drac simbolitza l'animal mític que guarda
el lloc de passeig entre el món de l'home i el món de Déu,
entre el profà i el sagrat.
Retorn al sumari dels Camins de Catalunya Nord
Festes a veure, festes a viure
Festes religioses, festes profanes, festes majors, cada poble té
les seves més o menys vives. Hi ha festes antigues i autèntiques
que es conserven i que se celebren cada any però que han evolucionat
amb les mentalitats.
Hi ha festes que són massa «turistificades», és
a dir concebudes per institucions o entitats més com a un producte
atractiu per fer venir gent i fer diners que com a una manifestació
tradicional, una emanació d'una comunitat humana que marca la festa
i la dinamitza per si mateixa. D'aquestes festes «prefabricades»
i artificials no en parlarem gota.
Temporada forta del mes de febrer, la del Carnaval o Carnestoltes: tres
pobles del Vallespir mantenen cada u a la seva manera la tradició
de la festa de l'ós: Arles de Tec, Sant Llorenç de Cerdans
i Prats de Molló. Tres manifestacions populars, iguals i diferents
al mateix temps i que simbolitzen, a través dels actes, de les relacions
amb la gent del poble, d'un home disfressat d'ós, el retorn de les
forces vives, tant vegetals com animals, expressades pel ritus, sempre sublimat
però més o menys complex, de la fecunditat a les acaballes
de l'hivern. I lligat amb tot això, la joia d'una comunitat sencera
que mira, però que participa molt a la festa concebuda i viscuda
com un intercanvi.
Una altra temporada forta i que segueix a la de Carnaval, la Setmana Santa
amb les processons de mort i de vida, els aplecs a les devotes o ermites
del dilluns de Pasqües. Dijous Sant a la nit, Bulaternera. Divendres
Sant a la tarda, Perpinyà. Divendres Sant a la nit, Arles de Tec,
Cotlliure, Bompàs, Espirà de Conflent i Oceja.
Pobles i ciutats que viuen d'una manera simbòlica i intensa la Passió
i la Mort de Crist i el dolor de la Mare: cada processó marxa de
l'església i torna a l'església. Passa a davant el Regidor,
segueix al darrera la Creu dels Improperis i, després, segons la
riquesa de la comunitat, un, dos o més, i fins a quaranta misteris
com a Perpinyà. Cada un representa un episodi de la Passió:
la Flagel·lació, la Verònica, la Crucificció,
la Mare de Déu dolorosa...
Per les processons de nit, finestres i portes de l'itinerari s'adornen de
flors de temporada, s'il·luminen de candeles o d'espelmes que emmarquen
estàtues de mides reduïdes o imatges santes.
El diumenge de Pasqües s'acaba la tristesa; se celebra la Resurrecció,
la victòria de Crist sobre la mort i l'alegria de la Mare. Van llavors
pels carrers d'Illa i de Ceret les processons del Ressuscitat més
cèlebres i prestigioses de Catalunya Nord pel que fa al ritual i
la decoració floral: la Mare de Déu fora de dol, mudada de
blanc, sembla surar sobre les flors ofertes pels fidels mentre el Fill porta
penjat al puny un ram de cireres primerenques. El mateix cerimonial de l'encontre
del Fill amb sa Mare té lloc, d'una manera més o menys senzilla,
a d'altres pobles com Espirà de Conflent, Bulaternera, Sant Llorenç
de Cerdans, els Angles... Festa religiosa, cristiana, la Resurrecció
del Fill, però també més enllà i abans d'això,
celebració de la primavera, el retorn a la vida de la natura morta
a l'hivern, el retorn de les forces vitals com una prometença segura.
Una altra manifestació religiosa del temps de Pasqües, els aplecs
a les devotes o ermites el dilluns. És dia d'alegria, Crist ha tornat
a la vida i la gent torna a sortir per camp i muntanya. Aquest dia es fan
les primeres torrades de fora, al sol encara jove però prou calent.
El matí, la gent del poble i dels voltants pugen cap a l'ermita de
Nostra Senyora de Pena (Cases de Pena), de Vida (Vilafranca de Conflent),
de Domanova (Rodès)... caminen cap a Sant Lluc (Passà), Sant
Sebastià (Sant Joan Pla de Corts), Sant Pere de Vilar (Clairà)...
Van a sentir la missa i a venerar la Mare de Déu i després
s'escampillen pel terme als voltants del santuari, i asseguts a terra sobre
una flassada, amb amics o amb parents, mengen el que s'han endut o que han
fet torrar a la brasa de sarments: llonganissa, botifarrons, costelles de
xai. Sense descuidar el pa, el vi i algun postre... i el cafè.
Per anar als altres aplecs caldrà esperar el dia de festa del sant,
com Barnabeu a Vallcebollera (la Cerdanya) o Martí a Cameles (els
Aspres). Més nombrosos són els aplecs de la Mare de Déu
d'Agost (el 15 i el 16) i els de la de Setembre (el 8). Cada anada a qualsevol
ermita és l'ocasió d'una descoberta, d'un enriquiment cultural:
paisatge, plantes, edificis, encontres...
Cosprons, Força-ral, Sant Jaume de Calaons, Sant Ferriol, Consolació,
Sant Vicenç, Sant Guillem de Combret, el Coral, Bell-lloc... i altres
ermites us esperen.
Retorn al sumari dels Camins de Catalunya Nord
Perpinyà
Villa Perpiniani, Perpinyà, dos noms, dos estats d'una mateixa ciutat.
Una història llarga i un patrimoni ric. Els aficionats a la romanitat
aniran fins a Castell Rosselló a veure l'antiga Ruscino de la qual
resta una bona part del fòrum. Però el patrimoni més
sencer, més visible, el podran trobar anant pels carrers de la vila:
castell reial, cases, esglésies, palau, edificis institucionals,
museus... Perpinyà ho és tot.
Llotja o Consulat de Mar
Dels segles xiv i xvi. Simbolitza la riquesa d'una ciutat especialitzada
en el comerç del drap. D'estil gòtic flamejant, és
una llàstima de veure a què serveix ara aquest edifici venerable.
Ajuntament
Obra dels segles xii, xvi i xvii. Il·lustra l'arquitectura rossellonesa
amb utilització del còdol entre dues rengleres de cairons.
Les portes de ferro forjat expressen la capacitat tècnica dels mestres
de farga. El pati, pou de llum, acull al mig la Mediterrània, escultura
de Mallol. L'actual sala dels casaments val pel seu sostre enteixinat de
tradició hispanomoresca de final del segle xv.
Palau de la Diputació
Data de la meitat del segle xv. Dins la seua façana de cairons s'obren
finestres i portalada de marbre clar. La porta utilitza pel seu arc dovelles
llargues, mentre les finestres geminades reben una columna prima i elegant
que aguanta els dos arcs.
Casa Julià
És un edifici força interessant per la seua concepció
típicament catalana i pel fet que hi va morir, contaminat per les
mosques de Sant Narcís de Girona, el rei de França Felip l'Ardit.
La casa, constituïda amb còdols i cairons presenta un pati envoltat
de dos pisos de galeries amb arcades apuntades. De fora estant, al tercer
pis, cal mirar les rajoles que vesteixen el dessota d'un balcó.
Catedral de Sant Joan
Com la de Girona, és típica del gòtic català,
amb una sola nau sense cap pilar ni suport que trenqui l'espai i que aguanti
l'arrencament de la volta. Cal veure a la capella esquerra, una pica baptismal
de marbre blanc, del segle vii o ix, amb una imatge frontal simbòlica
de Crist.
A les ventalles dels orgues s'hi representa, entre altres escenes pintades
el 1502, «el festí d'Herodes», on uns joglars toquen instruments
que són ja els de la cobla actual.
A l'absidiola dreta, el retaule gòtic de la Magrana tracta alguns
episodis de la vida de la Mare de Déu.
A tocar de la catedral, sortint per la porta lateral de la banda sud, hom
entrarà dins la capella del devot Crist, una obra del 1347 que tradueix
per l'expressió el sofriment d'un Déu, que el dolor humanitza.
Claustre-cementiri
Restaurat fa poc, és el més gran d'Europa. Tres galeries (la
quarta va ser destruïda a principi de segle) presenten arcades apuntades,
cada una de les quals correspon a la sepultura d'una família honrada
perpinyanenca.
Carrer dels Mercaders
En aquest carrer la majoria de les cases han conservat les bigues de fusta
que aguanten els pisos superiors i constitueixen, per tant, un aixopluc.
Carrer Petit de la Real
Dues cases ben restaurades ofereixen la mateixa arquitectura.
Carrer de la Mà de Ferro
No gaire lluny de la catedral i del seu claustre, hom pot veure la casa
que en Bernat Xanxo es va fer edificar el 1509. L'austeritat de la façana
que enfosqueixen els cairons és il·luminada per amples finestres
d'estil gòtic flamejant tardà i, en un fris curiós,
al nivell del primer pis, es barregen monstres amb motius llicenciosos i
macabres.
Puig de la Vila
S'hi edificà, a partir del 1276, el castell reial, conegut com el
Palau dels Reis de Mallorca. S'hi pot anar pel carrer de Jaume Primer. El
recinte, construït posteriorment, ofereix, des del jardí de
plantes mediterrànies, un panorama ample de Perpinyà, el Canigó
i la plana rossellonesa.
El conjunt reial consta de la torre de l'homenatge, el pati d'honor amb
dues escales monumentals i una galeria d'arcades apuntades. La capella baixa,
dita de la Reina i, sobretot, la capella alta o de Santa Creu, expressen
les tendències del primer gòtic als Països Catalans.
Al primer pis del pati d'honor, pujant l'escala de la dreta, hom visitarà
la sala d'honor amb les seves tres grosses xemeneies. Cal fixar-se també
en la presència, a cada finestra, cara a cara, dels festejadors,
bancs de pedra, la funció dels quals queda reflectida en el nom.
A més dels edificis civils i religiosos, de nombre voluntàriament
limitat, hom pot fer un tomb als tres museus principals de la vila:
Museu Jacint Rigau
Carrer de l'Àngel. A més d'obres d'Ingres, Gericault, El Tintoret
i Rigau, aquest museu ofereix una sala a l'escultor Mallol i tota una altra
a pintors primitius catalans. Les obres més destacades són
el retaule de la Trinitat, el Coronament de la Verge, el martiri de sant
Llorenç.
El Castellet
Hom hi visitarà la Casa Pairal, museu d'art i tradicions populars
que reuneix la cuina d'un mas dels Aspres (segle xvii), diverses escenes
quotidianes de la vida i de la mort dels nord-catalans: representació
del casament, activitats familiars, objectes casolans, eines d'agricultura,
pesca, caça, artesanat...
Museu Puig
Avinguda de Gran Bretanya. Presenta la col·lecció més
important de monedes catalanes i moltes monedes antigues de tota mena.
El mateix edifici, la vil·la dels til·lers, acull al primer pis
i a la planta baixa el CEDAC, biblioteca, videoteca, discoteca, centre de
documentació d'obres i temes essencialment catalans.
Retorn al sumari dels Camins de Catalunya Nord
Artesans i produccions artesanals
Malgrat la forta pressió de la societat industrial que banalitza
els homes, els paisatges i els productes, hom pot trobar a Catalunya Nord
algunes actituds i tècniques que amotllen la identitat del país.
Sant Llorenç de Cerdans
Museu de l'Espardenya: dins una antiga fàbrica cooperativa amb les
eines i les màquines que funcionaven encara fa poc i també
mitjançant fotografies i objectes, un reflex de la cultura associativa
de la comunitat obrera. En els mateixos locals Sant Llorenç recorda
com va viure la Retirada: fotografies, documents escrits, objectes commovedors.
Cotlliure
Port conegut per obres de pintors cèlebres com Matisse, Derain, però
també per produccions lligades amb la pesca de l'anxova.
Als «magatzins», tallers de salaó, les salaires esmoquen
el peix i un cop eiximostat en sal i pebre el disposen regularment dins
de bocals de llauna o de vidre.
Veritable museu viu del vi, el vinyer de Cotlliure, el Rimbau, Portvendres,
Cosprons, Banyuls i Cervera: vinyes guanyades sobre el pendent de les Alberes,
terra i feixes mantingudes per parets seques ofereixen un paisatge original
de «vinyes verdes del coster». El vi, essencialment de garnatxa
negre i gris, té la denominació de Banyuls; pot ser sec, mig
sec o dolç. Els cellers on s'elabora el vi de Banyuls es poden visitar
al poble de Banyuls al G.I.C.B.
Després de la visita, hom gaudirà de la vista del vinyer seguint
la carretera que va de Banyuls fins a Cotlliure.
Sureda
Aquest vilatge de la plana del Rosselló, arrecerat al peu de les
Alberes, conserva encara una fàbrica de mànecs de fuets de
fusta de lledoner trenada. Amb la desaparició del cavall de l'agricultura,
les fàbriques van anar tancant i avui només en queda una.
Però encara dins el poble mateix i pel voltant queden qualques lledonedes
on l'arbre és cultivat, tallat per fornir barres d'espessitud adequada
que el vapor i les màquines vinclaran ara en elegants vares més
que en rústegues xurriaques de tir.
El Voló
Al límit del Rosselló i del Vallespir s'hi fan taps de siure
en majoria per a vins de xampany. Malauradament ja no n'hi ha prou amb les
llevades de suro als siures de l'Albera per fornir la primera matèria.
Localment, el Voló és cèlebre sobretot per l'aigua
del mateix nom que raja a les fonts de l'establiment termal. Aquesta aigua
gasosa és bona per al fetge. Se'n troben ampolles a totes les botigues
del país.
Tuïr
Fou aquí on els germans Violet varen inventar, a principi de segle,
un aperitiu, el Byrrh, elaborat amb vins de Tarragona, Vinaròs, Catalunya
Nord i una barreja d'herbes, aperitiu ara bastant oblidat. Els cellers,
immensos, conserven les bótes de roure d'aquell temps i també,
impressionant, la tina més grossa del món.
Retorn al sumari dels Camins de Catalunya Nord
Al país de Maillol
Arístides Maillol va néixer el 1861 a Banyuls de la Marenda,
un poble nord-català de pescadors i vinyaters. S'hi va morir el 1944
d'un accident d'automòbil.
Diversa i abundant, l'obra de Maillol fou totalment desconeguda al seu país,
llevat d'alguns amics, artistes o afeccionats. Les produccions seves conservades
a Catalunya Nord són essencialment estàtues de bronze o de
pedra, gairebé totes regalades per ell, el seu fill o el seu darrer
model, a l'excepció dels monuments als morts, obres encarregades
pels municipis interessats.
Aquesta obra diversificada és gairebé sempre dedicada a la
dona i inspirada majoritàriament per ella. Compta carbonets, boixos,
litografies, sanguines, talles de pedra, de guix, de bronze i de plom.
A Catalunya Nord, les obres visibles són concentrades a la plana
del Rosselló llevat del monument als morts de Ceret.
Perpinyà
Posseeix quatre estàtues: la Venus, a la plaça de la Llotja;
la Mediterrània, al pati de l'Ajuntament; el cap de Terrús,
al jardí del mateix nom a tocar de la Casa de correus (Esteve Terrús,
pintor d'Elna, era un company de Maillol), i una dona sense cap ni braços
regalada per Dina Vierny al Museu Rigaud. En aquest museu, al carrer de
l'Àngel, es poden veure diverses obres: sanguines, estàtues
petites de dones nues com banyadores, un retrat de dona amb barret tractat
dins l'estil impressionista.
Elna
Dues obres als voltants de la capçalera de la catedral: el cap de
Terrús i la Pomona vestida, de bronze, que va substituir l'original
de pedra exposat dins la Ciutat administrativa. Aquesta Pomona és
el monument als morts de la guerra del 14.
Platja de Sant Cebrià
Una dona dreta, la Mediterrània, domina la plaça del mateix
nom de cara al mar.
Portvendres
Maillol hi va fer el monument als morts del 14. És una obra de pedra,
que representa una dona asseguda a terra i que ofereix amb la mà
dreta un ramellet de llorer, símbol de la immortalitat.
Banyuls
Davant de l'Ajuntament, a l'inici de l'avinguda del Puig del mas, hom pot
veure l'obra original que constitueix el monument als morts del 14; aquesta
obra de pedra va ser traslladada a l'abric dels ruixims del mar. La còpia
ocupa el lloc original que agradava a l'escultor, un illot relligat a la
terra per un moll a tocar del laboratori Aragó.
A més d'aquestes obres, es pot anar més a fons de la intimitat
de llur mestre. Al cap de l'avinguda del Puig del mas, seguint la riba esquerra
del còrrec de la Vallàuria i passant al mig d'un vinyer tot
de feixes, hom arriba al mas d'en Maillol. Aquí mateix és
sepultat l'artista, entre els xiprers, sobre la làpida hi ha la seva
obra predilecta: la Mediterrània, una dona asseguda, potser sobre
la sorra, que reflexiona amb el cap acatat.
Sota el mas, el córrec del Rom, on Maillol anava a buscar l'aigua.
Ceret
És la capital de la cirera, el lloc d'estada d'artistes cèlebres
com Picasso, Soutine, Manolo Huguet...
L'obra de Maillol, un monument als morts, és situada sobre un sòcol
massa alt per apreciar ben bé l'expressió donada a la figura
esculpida: una dona, mare o esposa, asseguda, el cap sostingut per la mà,
expressa el dolor, el títol mateix del monument.
Joan Lluís Valls
Retorn al sumari dels Camins de Catalunya Nord
Retorn al sumari de "Qui som...