HISTORIA

Alícia Marcet i Juncosa
Historiadora

De l'home de Talteüll al segle xx

Retorn al sumari de "Qui som...



Els primers temps

És a les terres catalanes del nord on s'han trobat les restes de l'habitant més antic d'Europa: l'Home de Talteüll. La seva vida se situa al plistocè mitjà, fa més o menys 400.000 anys.
Els primers habitants vivien a les terrasses al·luvials, al llarg dels rius (Tec, Tet i Aglí). Usaven eines primitives, fetes de palets arranjats bastament i progressivament més ben afaiçonats. També van començar a usar esclats per tal de fer-ne puntes de llances i de fletxes que permetien la caça de les feres. Eren nòmades i seguien els desplaçaments de la caça. A l'hivern es refugiaven a les caunes.
Uns 35.000 anys abans de la nostra era, l'Homo sapiens sabia treballar la pedra i fabricar armes amb els ossos i les banyes dels cérvols. Havia après també a adornar els estris i a pintar les parets de les coves. La seva supervivència ja es trobava molt més assegurada i el nombre d'habitants augmentava ràpidament tot al llarg del Pirineu.
Uns 10.000 anys abans de la nostra era es va produir un important canvi climàtic (rescalfament) que va fer desaparèixer molts animals; només es trobaven en aquestes terres conills i petits rosegadors, com també cargols i musclos. Això va fer que, per tal de suplir una caça cada vegada més rara, els homes inventessin el conreu de les plantes salvatges (cereals) i comencessin a domesticar el bestiar (ovelles i vaques).
Cap als 5.000 anys abans de la nostra era, s'elaboraren les primeres ceràmiques decorades. Era la «revolució» del Neolític. Els llocs d'habitatge esdevingueren cada vegada més nombrosos (el Voló, Palau del Vidre, el Soler, Ribesaltes, etc.). Els homes enterraven els seus difunts dintre uns fossats tapats amb una llosa, envoltats d'estris domèstics, eines i armes diverses. De la mateixa època que aquestes sepultures eren els dòlmens (la Roca d'Albera, Enveig) i les «pedres dretes» o menhirs, megàlits únics que sembla ser que tenien una destinació religiosa (Pedra Dreta de la collada de la Batalla, Pedra Dreta de Sant Salvador de Cervera). Es va començar a treballar el coure i a fabricar joiells i vasos campaniformes.
L'expansió demogràfica continuava i la producció d'eines i estris esdevenia més variada. Als segles xviii-xv aC hi hagué una veritable metal·lúrgia local (Perpinyà, Angostrina, Molig).
Cap al segle vii abans de la nostra era va aparèixer la civilització anomenada «dels camps d'urnes»: els homes solien cremar els seus difunts i recollir les cendres dintre d'urnes funeràries, dipositades al fons d'uns fossats. S'havia entrat a l'«edat del ferro». Es troben camps d'urnes al llarg de diversos eixos de circulació. Les principals necròpolis del Rosselló són a Canet i a Millars.
Les primeres comunitats importants foren lígurs, ibers i celtes, que plegades constituïren el substrat de població anterior a l'arribada dels romans, el 118 abans de la nostra era.
Als segles vii i vi ja hi havia relacions amb els diversos pobles de la Mediterrània: ho confirmen les llegendes gregues sobre els viatges d'Hèracles. Hi havia uns quants poblats als quals es pot donar el nom de vila Ruscino, Illiberis (Elna), Caucoliberis (Cotlliure), Vinçà, etc. que eren unes veritables petites acròpolis que dominaven la plana i les costes, els guals i les vies de circulació. Les excavacions fetes a Ruscino ens han donat moltes informacions. Les fonts documentals juntament amb els resultats de les excavacions permeten afirmar que hi havia uns intercanvis importants amb els fenicis, els etruscs i els grecs. La llengua emprada per aquella gent era una llengua ibèrica i els conreus eren idèntics a una banda i l'altra del Pirineu: es pot dir que hi havia una mateixa civilització des de les terres de la Península Ibèrica (el nord, almenys) fins a les del Baix Roine.

Retorn al sumari d'Historia


La romanització

Al segle iii, romans i cartaginesos intentaren dominar els països de la Mediterrània occidental i tots dos imperialismes toparen durant les anomenades guerres púniques. En el marc de les dites guerres, els cartaginesos, manats per Amílcar Barca, iniciaren la conquesta de la Península Ibèrica, obra prosseguida pel seu fill Anníbal. Aquest posà setge davant la vila de Sagunt, aliada de Roma, el 219, i així començà la segona guerra púnica. Anníbal va idear de fer passar un enorme exèrcit a través del Pirineu, de fer-li seguir les costes del golf del Lleó, travessar els Alps i envair la península italiana. Havia de travessar la plana rossellonesa, però el conflicte no concernia per res els habitants del país i, per tant, aquests no tan sols es van negar a prendre les armes a favor de Roma, com els ho havien demanat els romans, sinó que no van presentar cap oposició al passatge de les tropes cartagineses que havien travessat el Pirineu, probablement pel Portús, l'any 218 i havien instal·lat un campament a Illiberis. Els cabdills locals i el cartaginès van entrevistar-se i van intercanviar uns obsequis, però els cartaginesos havien de ser vençuts, al final, i la seva desfeta, l'any 202, va tenir una importància cabdal: els romans conqueriren tota la Península Ibèrica i a partir d'allà va començar la romanització de les terres del Pirineu oriental fins a la Cerdanya i la plana rossellonesa.
Per tal d'establir una relació terrestre entre la Península Ibèrica i el nord d'Itàlia, els romans van conquerir els territoris de la Gàl·lia meridional, allò que havia de ser la Província, la Provença (125). Un nou eix de comunicacions, la via Domitia, substituïa la via Heraclea entre Itàlia i Hispània. A partir de dita via començà la colonització sistemàtica dels territoris travessats. Els establiments de servei, estables, albergs, botigues, peatges, correus i policia marcaren la presència romana i foren fogars de difusió de la llengua, de les formes de pensar i de les idees religioses. El traçat de la via Domitia seguia, més o menys, el de la carretera nacional 9 fins a Ruscino, el de la carretera nacional 114 fins a Illiberis, on una branca es dirigia vers les Cluses i el Portús i una altra seguia la costa vers Portus Veneris (Portvendres) i Cervera.
Els romans es van preocupar també d'organitzar el territori. El 120 aC fou creada una nova província i la seva capital, Colonia Narbo Martius (Narbona), el 118. La província es deia Gallia Narbonensis. De la Fons Salsulis (Salses) al Pirineu hi havia un cert nombre de pagi (països): el pagus Ruscinonensis (Rosselló), el pagus Valli Asperis (Vallespir), el pagus Confluentis (Conflent), el pagus Liviensis (país de Llívia, la Cerdanya). Es va imposar una nova repartició de les terres seguint el sistema cadastral romà i una aristocràcia de grans terratinents i antics magistrats va governar el país.
La integració a la romanitat va ésser ràpida, perquè l'única via per assolir una promoció social era la de la romanització. L'ordre i la seguretat imposats pels romans van fer que les poblacions deixessin les antigues acròpolis i s'escampessin per la plana. La producció agrícola es desenvolupà, les activitats es diversificaren i el comerç, sobretot, s'incrementà al llarg de les vies de circulació i als entorns d'un port de mar com Portus Veneris.
A les acaballes del segle ii i principi del segle i aC, Roma va sofrir unes lluites internes acarnissades entre diversos generals que volien el poder i no dubtaren d'imposar a la República un estat permanent de guerra civil. Les lluites entre Màrius, Sul·la, Pompeu, Juli Cèsar, Marc Antoni i Octavi tingueren el seu ressò natural a les províncies. Pompeu, de passada cap a la Península Ibèrica per tal de combatre Sertori, sollevat contra Sul·la, va procedir a moltes requisicions tot al llarg de la via Domitia i va allotjar les seves tropes durant l'hivern en cases particulars. Totes aquestes imposicions provocaren un sollevament de les poblacions civils. Després de la seva victòria, de tornada, Pompeu va fer edificar al cim de la muntanya, pels voltants de Bellaguarda i de Panissars, un monument commemoratiu. No se sap de segur si les pedres romanes lliurades per les recents excavacions en aquestes rodalies són les bases d'aquesta construcció o bé els fonaments d'un altre monument edificat al mateix indret i per les mateixes raons de commemoració d'una victòria, ara la de Juli Cèsar.
Les guerres civils finalitzaren amb la victòria d'Octavi i la seva pròpia proclamació com a emperador August, el 27 aC. Aleshores començà la Pax Romana (Pau de Roma). Els habitants del Rosselló, durant tot aquest temps, no havien pres cap posició malgrat els passos i traspassos de les tropes, llevat dels Ceretani que s'havien alçat, però per molt poc temps. La romanització havia fet molts progressos i August va crear dues colònies de dret llatí: la de Julia Ruscino (Ruscino) i la de Julia Lybica (Llívia).
Durant aquell període Ruscino esdevingué una veritable capital regional. Era una vila prou poblada, amb uns edificis públics força importants i unes activitats comercials notables. Al camp, els establiments sembla ser que eren de dimensions reduïdes i hi havia també algunes villae, és a dir una explotació més extensa pertanyent a un sol propietari, com podria ésser una masia.
És la toponímia dels llocs i llogarets el que ens permet, més que res, de saber que hi havia hagut una instal·lació humana a l'època romana, perquè en subsisteixen molts pocs vestigis, excepte algunes monedes i deixalles domèstiques. Els romans van edificar establiments de banys públics a les Caldes o Escaldes (Aquae Calidae) i als Banys d'Arles, on subsisteixen actualment a l'interior de l'establiment termal i encara s'utilitzen. Les activitats econòmiques eren importants i variades. L'agricultura produïa cereals, vi i olives; la cria del bestiar s'estenia fins a la Cerdanya; hi havia canals d'irrigació i aqüeductes. Les indústries consistien sobretot en l'extracció de ferro i el seu tractament, en unes fargues actives als voltants de Ruscino i sobretot a la vall del Tec. El comerç havia d'ésser important si es té en compte l'interès dels romans per la via Domitia i pels ports de Cotlliure i Portvendres, on s'han trobat restes de vaixells del període imperial.
La lenta decadència de l'imperi romà s'inicià a mitjan segle i dC. La defensa de les fronteres va resultar cada vegada més difícil a tot arreu de l'imperi, els generals s'apoderaven del tron abans d'ésser assassinats, els pobles «bàrbars» penetraven cada vegada més a l'interior de l'imperi, etc. A la regressió econòmica va seguir el desordre administratiu i l'absència de seguretat i, al mateix temps, es va confirmar la crisi monetària. Les províncies procuraren produir tot allò que necessitaven: s'obrí un període d'autarquia. Per tal de protegir-se, les ciutats edificaren muralles.
Simultàniament es produïren canvis socials i ideològics. Un dels aspectes més importants fou la difusió d'una religió nova: el cristianisme. Els seus progressos van ésser constants, malgrat les persecucions que hagué de sofrir fins que Constantí, en el decurs de la seva lluita pel poder, va tenir l'habilitat d'assegurar-se l'ajut dels cristians i després de la victòria va reconèixer oficialment la nova religió. La seva mare, Elena, era cristiana i havia d'ésser santificada.
La decadència general afectà també, és clar, el Rosselló. Tanmateix, els diferents governs es preocuparen molt del manteniment de la via Domitia, fent-hi moltes obres. S'edificà el pas del Portús i les muralles de tancament del passatge, clausurae, les Cluses. També es van construir una sèrie de fortins al llarg de l'Albera. El retrocés fou ben palès a Ruscino: les activitats florents del període anterior havien desaparegut i les cases foren abandonades. Constantí ho tingué en compte i va fer d'Illiberis el nou centre político-administratiu del país, al mateix temps que li donava el nom de la seva mare, Elena (Elna). Elna va ser el primer centre religiós cristià del Rosselló.

Retorn al sumari d'Historia


Visigots i àrabs

Al segle Vè els visigots, després d'haver saquejat Roma, s'havien instal·lat a la Gàl·lia meridional. Cristians, però partícips de l'heretgia arriana, fortament romanitzats, se sentien «a casa seva» dintre la romanitat. Un dels seus cabdills, Ataülf, es casà a Narbona, el 414, amb la germana de l'emperador romà Honori, Gal·la Placídia. Poc després va passar al sud del Pirineu i féu de Barcelona la capital del seu reialme. Els seus successors van dominar un conjunt de terres molt extens que anava des de la Mediterrània fins a l'Atlàntic i del Roine fins a Saragossa. A l'interior del reialme es va constituir una zona autònoma que integrava set diòcesis (Narbona, Besiers, Nimes, Lodeva, Usès, Agde i Magalona) i prengué el nom de Septimània. El Rosselló en formava part ja que depenia del bisbat de Narbona.
Els visigots van topar amb els seus veïns francs que estaven estenent les seves terres cap al sud. Vençuts, van perdre un temps la Septimània, però la van recuperar ràpidament i l'anomenaren Gòtia. A mitjan segle vi, les seves possessions s'havien estès força a la Península Ibèrica i la seva nova capital era Toledo. La Gòtia esdevingué gairebé independent, sobretot perquè el reialme visigot sofrí moltes lluites internes i els seus sobirans eren incapaços de controlar tot el territori. La influència de l'Església era cada vegada més important, encara que al camp hi haguessin molts pagans (cal dir que la paraula pagà també significa pagès). A mitjan segle vi es va crear el bisbat d'Elna que integrava el Rosselló, el Vallespir i el Conflent (571) i que depenia de l'arquebisbat de Narbona.
Les lluites pel poder eren cada vegada més acarnissades dintre del reialme de Toledo i mantenien el país en una situació de desordre i de crisi econòmica. Així doncs, dos prínceps visigots, Aquila i Roderic, van demanar l'ajut d'un cabdill berber, Tarik. Aquest va passar a la península l'any 711 i hi va posar pau apoderant-se de tot el territori controlat pels visigots. Els musulmans van passar al nord del Pirineu, es van apoderar de la Septimània o Gòtia, van llançar unes ofensives cap a la Gàl·lia (fins a la Borgonya), passant per la vall del Roine mentre que per la part de Navarra s'apoderaven de l'Aquitània fins a Poitiers, on foren vençuts per Carles Martell (732).
El fill de Carles Martell, Pipí el Breu, es va fer reconèixer el 752 com a rei dels francs i fou ell qui, amb l'ajut dels cristians de Septimània, va fer que els musulmans es retiressin definitivament al sud del Pirineu.

Retorn al sumari d'Historia


Els carolingis i la naixença de l'estat català

Un dels fills i successors de Pipí el Breu, Carles, el futur emperador Carlemany, va seguir una política de conquestes a través de tot Europa, amb el pretext de la defensa de la cristiandat i de la difusió de la fe. Per això, va emprendre una expedició a la Península Ibèrica, el 778, que va resultar un fracàs. Tanmateix, un cert nombre de cristians s'havien sollevat a favor seu i, quan es va retirar, es van veure obligats, per defugir la repressió musulmana, a refugiar-se a la Septimània, sota la protecció dels francs. Entre ells hi havia un gran nombre de clergues que en poc temps van fundar molts establiments monàstics a tota la zona del Pirineu. Les dificultats internes de l'emirat de Còrdova permeteren als cristians de la zona oriental del Pirineu d'escapar-se cada vegada més de la seva dominació i de posar-se sota la protecció dels francs. Això, juntament amb les incitacions dels clergues de Septimània, va fer que els francs intentessin un cop més la reconquesta: entre el 800 i el 812 arribaren fins a l'Ebre i, finalment, la frontera amb el món musulmà s'establí al llarg del Llobregat.
Fou així com, a principi del segle ix, s'organitzà la Marca Hispànica, segons el model de les zones de defensa fronterera de l'imperi carolingi. Els cristians d'origen hispànic s'hi podien refugiar, se'ls donaven terres per conreuar, seguint el sistema de l'aprisió (al cap de trenta anys de conrear una terra del fisc imperial, n'esdevenien propietaris). Les terres també podien ésser una recompensa per haver lluitat contra els sarraïns. La Marca era administrada i defensada per funcionaris imperials: Lluís el Piadós va crear el marquesat de Gòtia, que comprenia, ultra la Marca Hispànica, les terres de Septimània, tant l'una com l'altra dividides en un cert nombre de comtats (Urgell-Cerdanya, Girona-Besalú, Osona, Barcelona, Nimes, Magalona, Besiers, Narbona, Rasès, Rosselló).
Els comtes es feien responsables de l'administració local. Tothom estava sota l'autoritat suprema del monarca, però aquesta va anar minvant, sobretot a les terres més llunyanes del poder central, alhora que s'afermava l'autoritat dels comtes: aquests estaven ben arrelats al país, amb relacions familiars molt estretes, i trametien els seus càrrecs als fills; d'aquesta manera, l'herència suplia la nominació imperial o reial. Els habitants de les Marques confiaven més en els comtes que no pas en el sobirà i aquests anaren estenent el sistema de vassallatge, que consistia a fer prestar jurament a tots aquells qui es posaven al seu servei i a donar-los terres a tall de feu o de benefici.
Els carolingis i els comtes facilitaren la multiplicació d'establiments religiosos, i els comtes tenien interès a posar-hi al cap membres de la seva família: així s'asseguraven el suport de l'església. Entre els establiments més importants del segle ix cal assenyalar el monestir de Sant Genís de Fontanes (819), el de Sant Andreu de Soreda (823), el de Sant Miquel de Cuixà, etc.
Els comtes de la Marca Hispànica s'enfrontaven periòdicament amb els sarraïns (Guifré el Pelut d'Urgell-Cerdanya mor defensant Barcelona, l'11 d'agost del 897) i la seva autonomia anava creixent a mesura que s'anava reduint l'autoritat dels carolingis, incapaços de portar aquesta lluita contra els «infidels». El 985, els sarraïns eren altra vegada davant de Barcelona. El comte Borrell demanà l'ajut del seu senyor, el rei franc. Ni el carolingi ni el nou rei Hug Capet no respongueren a la demanda. Finalment, Borrell mateix es féu vencedor dels sarraïns i, des d'aleshores, considerà que no tenia cap més obligació envers aquell senyor que li havia mancat. Era la independència, de fet, del comtat de Barcelona i, per tal de deixar-ho ben clar, Borrell II començà a encunyar moneda (988).
Progressivament, la casa comtal de Barcelona, eixida de la casa comtal de Conflent i Cerdanya, anà reunint sota la seva autoritat totes les terres de la Marca Hispànica. Així va néixer un nou estat: Catalunya.
Mentrestant, els comtes de Rosselló havien tingut relacions molt estretes, familiars i de vassallatge, i havien signat pactes d'amistat amb comtes i senyors d'Occitània (Tolosa, Besiers, etc.). Amb la casa de Barcelona, les relacions encara eren més estretes, però no s'integraren territorialment al nou estat.
Els comtes de Barcelona eren cada vegada més poderosos i la seva extensió territorial cada vegada més gran. El comte Ramon-Berenguer IV es va casar amb Peronella d'Aragó (1137), hereva d'aquest reialme, i això féu que el seu fill, Alfons I, esdevingués alhora comte i rei (1162). Alfons I va recollir la successió del darrer comte de Rosselló, Girart II, mort sense fills (1172).
Durant els segles de l'alta edat mitjana, les autoritats civils i, sobretot, religioses van augmentar moltíssim la producció agrícola del país (assecament d'aiguamolls, construcció de canals i recs per poder regar les terres de l'aspre, etc.). També els monestirs van fer molts desboscaments (granges del Císter). Els productes eren els de sempre al món mediterrani (cereals, vinyes, oliveres), però les superfícies conreades s'estenien i la productivitat augmentava. Als voltants de les ciutats, sobretot a Perpinyà o Argelers, hi havia una zona important de conreu d'hortalisses i fruita. També hi havia plantes destinades a la indústria tèxtil (cànem, lli, roja, pastell i safrà per a la tintura).
La ramaderia era important pels pasturatges de muntanya (Conflent, Vallespir, Cerdanya), però també pels ermassos de la plana (ovelles, vaques, cavalls, ases i mules). Cal no oblidar que a tot arreu hi havia porcs, cabres, aviram i abelles.
La pesca era important tant als rius com als estanys de la costa, que també fornien sal, imprescindible per a l'alimentació dels homes i del bestiar, per a la conservació dels aliments i el tractament de les pells.
Les indústries tèxtils eren importantíssimes, sobretot a Perpinyà, ja al segle xii. També hi havia forns de calç, fàbriques de terrissa i moltes fargues.
El comerç era encara reduït, si bé no totalment inexistent, i no s'havia desenvolupat prou l'instrument monetari, base d'intercanvis variats.
La societat estava dividida en tres categories: els nobles o militars, els no-nobles però lliures i els serfs no-lliures. El clergat reclutava entre les components bàsiques. La majoria de la població la constituïa la pagesia, que sofria globalment un procés d'asserviment. La població urbana gaudia de certs privilegis, com per exemple el privilegi de la mà armada dels perpinyanesos, que podien reunir milícies urbanes per tal de defensar la vila o venjar el seu honor o el dels seus ciutadans. Les viles s'administraven seguint els drets que els eren concedits per les cartes i constitucions urbanes (Vilafranca del Conflent, 1091; Perpinyà, 1197). Perpinyà havia succeït a Castell Rosselló com a capital del comtat el 1025 i tenia moneda pròpia; l'existència dels guals de la Tet havia permès el 1174 la creació de fires. El primer pont havia estat construït el 1195.
El desenvolupament de la vida cultural havia seguit el de la població i el de l'economia, facilitat per l'adquisició de l'autonomia política. Els principals centres foren els establiments religiosos, sobretot els monestirs (Sant Martí de Canigó i, sobretot, Sant Miquel de Cuixà). Una figura rellevant tant de la cultura com de l'acció econòmica i, fins i tot, política d'aquell temps fou la de l'abat Oliba, germà del comte Guifré de Cerdanya, que esdevingué abat de Cuixà, de Ripoll, de Sant Martí de Canigó, bisbe de Vic i que va establir a Toluges el principi de la Pau i Treva. La reforma gregoriana del segle xi es caracteritzà a les terres catalanes del nord per un gran desenvolupament de l'acció dels canonges de sant Agustí. L'establiment més important de dit orde és el priorat de Santa Maria de Serrabona, creat el 5 de març del 1081.
Els establiments religiosos eren fogars de producció artística. Les primeres obres romàniques nasqueren a principi del segle xi, integrant els models italians fins a crear un estil propi, tant pel que fa a l'arquitectura com a l'escultura o a la pintura. Entre els monuments més importants, cal destacar el monestir de Sant Miquel de Cuixà, Santa Maria de Cornellà, etc., i per l'escultura, la llinda de Sant Genís de Fontanes (1020) i la de Sant Andreu de Sureda, com també la creu del timpà de Santa Maria d'Arles. L'obra mestra, tanmateix, resta a la tribuna del priorat de Serrabona. Les pintures murals més importants són les de Sant Martí de Fenollar. El mobiliari de les esglésies era molt ric; en particular cal esmentar les talles policromades de la Mare de Déu: Angostrina, Dorres, la Tor de Querol, etc.
Cal no oblidar que, si bé el comtat de Rosselló es va integrar més tardanament al conjunt català, la seva cultura era totalment catalana i, sobretot, s'usava allò que potser és l'element cultural més rellevant per definir una comunitat nacional: la llengua.

Retorn al sumari d'Historia


De l'Occitània a la Mediterrània

La integració dels comtats de Rosselló i Conflent al conjunt català va enfortir la política d'expansió vers Occitània portada pels comtes de Barcelona, esdevinguts comtes-reis de Catalunya-Aragó. Els regnes d'Alfons I (1162-1196) i de Pere I (1196-1213) havien d'ésser cabdals en aquest sentit.
Alfons I va portar una política de recuperació de la Provença i amb això va topar amb la casa comtal de Tolosa, que també pretenia apoderar-se d'aquelles terres. En rebre l'heretatge del comte de Rosselló, Alfons I va fer-se senyor dels vassalls occitans que aquest tenia (Millau i el Roergue, Rasès, Nimes, Besiers, Carcassona, Bigorra, Bearn, comtat de Foix): tots, des d'aquell moment, es diuen feudataris del casal de Barcelona. El Rosselló i la seva capital es trobaven aleshores al centre geogràfic d'un gran conjunt de terres i, per tant, esdevenien una cruïlla de primera importància per a les relacions polítiques i econòmiques. Això va fer que Alfons I es preocupés de la seva defensa i del seu desenvolupament, igual que va fer a Cerdanya.
Les relacions amb el comte de Tolosa, Ramon V de Saint-Gilles, havien estat força conflictives. Però amb la mort de tots dos comtes, van esdevenir molt bones entre Ramon VI de Saint-Gilles i Pere I. El comte de Tolosa es va casar amb una germana de Pere I, mentre el comte-rei es casava amb l'hereva de la senyoria de Montpeller. La política d'expandiment a Occitània esdevingué cada vegada més afermada.
Però en aquells moments s'estenia a Occitània, fins i tot en terres catalanes, una heretgia: la dels càtars, dits també albigesos. Aquests eren protegits pels senyors occitans, inclòs el comte de Tolosa. Quan l'Església va decidir de llançar una croada contra ells, va rebre el suport de la monarquia francesa, envejosa de la prosperitat de les terres del sud. Els senyors del nord de França es van llançar a l'assalt de l'Aquitània i del Llenguadoc. El comte de Tolosa va demanar ajut al seu cunyat, el comte-rei. Pere I va reunir un poderós exèrcit per tal de portar socors al comte de Tolosa i als comtes de Foix i de Comenge, vassalls i aliats seus contra els barons francesos. Però el 12 de setembre de 1213 fou vençut i mort a la batalla de Muret. El seu fill i successor, l'infant Jaume, només tenia cinc anys i es trobava a les mans de Simó de Montfort, cabdill de la croada. La política occitana havia fracassat completament. Fins i tot els barons francesos pensaven apoderar-se dels béns de Pere I a Catalunya mateix. Fou aleshores que la intervenció de la Santa Seu a favor de Jaume I va salvar la situació.
Durant la seva infància, Jaume I va ésser educat pels templers al castell de Montsó. Les rendes de Montpeller servien per al manteniment del rei. Hi hagué moltes contestacions per part dels barons i la política catalana a Occitània va passar al segon o tercer pla. Mentrestant, la croada anava vencent els senyors de Llenguadoc i, al 1219, els consellers de Jaume I van posar fi a l'aliança amb la casa de Tolosa. El Rossellò, el Conflent i la Cerdanya foren, aleshores, el terreny de les lluites entre barons com Guillem de Montcada, vescomte de Bearn, i Nunyo Sanç, comte del Rosselló, administrador d'aquest en nom del rei.
Al mig de les lluites feudals, el rei anava creixent i progressivament imposava la seva autoritat a tothom. El 1228 va congregar les Corts a Barcelona per tal que consentissin a donar uns subsidis destinats a la represa de la reconquesta contra els sarraïns. Començava una nova política: deixant de banda els afers d'Occitània, es girava cap a la Mediterrània. El resultat en fou la conquesta de les Balears, la presa de Peníscola i de Morella i, més tard, la conquesta de València. Per això, també, el 1258, després d'una revifalla de la guerra del Llenguadoc portada pels senyors faidits (desposseïts dels seus béns pels croats), va signar amb el rei de França Lluís IX el tractat de Corbeil. El comte-rei renunciava a tots els seus drets i/o pretensions sobre les terres del Llenguadoc i, en canvi, el rei de França renunciava a tots els seus drets i/o pretensions sobre els comtats catalans (Barcelona, Urgell, Empúries, Rosselló, Cerdanya, Conflent, etc.). Això significà el reconeixement de dret de la independència catalana. La frontera entre ambdós estats se situà a la ratlla de les Corberes. Només restà a mans del comte-rei, com a bé patrimonial personal tot i que situat al nord de dita ratlla, la senyoria de Montpeller.
Jaume I el Conqueridor és un personatge gairebé mític de la història de Catalunya. Ara bé, fou un home del seu temps i com a tal raonava en termes de feudalitat i de béns patrimonials, no de raó d'estat. Per tant, va fer diversos testaments a favor dels fills que li van néixer o morir, cosa que induïa canvis cada vegada en les disposicions testamentàries. Al final va deixar al seu fill primogènit, Pere, Catalunya, Aragó i València, i al seu fill segon, Jaume, les Illes, els comtats de Rosselló, Conflent i Cerdanya i la senyoria de Montpeller, que constituïa un nou reialme, el de Mallorca. Una de les capitals n'era Perpinyà. A la seva mort, el 27 de juny de 1276, les terres catalanes quedaren, doncs, dividides.

Retorn al sumari d'Historia


El reialme de Mallorca

El reialme de Mallorca només va durar fins al 1344. Aquesta breu existència s'explica per diverses raons. D'una banda, perquè integrava territoris molt allunyats els uns dels altres i que no presentaven cap unitat ni geogràfica ni, fins i tot, lingüística si es considera el cas de la senyoria de Montpeller; d'una altra banda, els comtes-reis tenien interès a refer la unitat del país recuperant els territoris perduts, i, finalment, el reialme de França tenia interès d'apoderar-se almenys de Montpeller, per tal de finalitzar la conquesta del Llenguadoc. Això fa que l'estat mallorquí es trobés durant els anys de la seva existència sotmès a les pressions contràries dels reis de França i dels comtes-reis que, a més a més, n'eren senyors.
El primer rei de Mallorca, Jaume II, va intentar escapar-se del senyoratge del seu germà i, per tant, es va aliar amb França. Cal dir que durant els anys 1282-1285 es va produir una de les crisis europees més rellevants: a Sicília, els naturals s'alçaren contra la dominació francesa de la família d'Anjou (Vespres sicilianes, del 30 de març de 1282) i oferiren la corona siciliana a Pere II de Catalunya-Aragó, espòs de Constança de Hohenstaufen, filla i hereva del seu rei Manfred. Davant l'acceptació de Pere II, el papa francès Martí IV excomunicà el comte-rei, posà els seus regnes en entredit i va dir que els lliurava a qualsevol príncep catòlic capaç de conquerir-los. Finalment, Martí IV proclamà la croada contra Pere II. Fou aleshores quan Jaume de Mallorca va retre homenatge al rei de França, Felip l'Ardit, que havia acceptat la corona d'Aragó per al seu fill segon, Carles de Valois. El rei de França va demanar a Jaume II el dret de passatge a través del Rosselló per al seu exèrcit destinat a combatre a Catalunya i de posar-se al seu costat contra el comte-rei. Jaume II signà un tractat amb França tot donant bones paraules a Pere II. Aquest no se'n refià i per pasqua del 1285 va venir a Perpinyà, on s'apoderà del tresor reial i del text del tractat amb França. Tanmateix, la croada continuà i les tropes manades pel rei de França van passar a Catalunya després d'haver travessat el Rosselló, malgrat la resistència de certes viles com Elna, assetjada pels francesos del 22 al 25 de maig (els seus habitants van ser massacrats pels «croats»).
Al Principat, l'exèrcit francès es trobà ràpidament en una situació crítica davant de la resistència dels catalans i d'una terrible epidèmia. El rei mateix va caure malalt i va morir durant la retirada cap a Perpinyà, el 7 d'octubre del 1285. El rei de Mallorca, Jaume II, va veure les seves terres amenaçades, sobretot pel fet que el nou rei de França, Felip IV posava fi a la croada. El 10 de novembre de 1285 moria també el comte-rei Pere II i el seu fill i successor, Alfons II el Liberal, va regnar només fins al 1291. El 30 de juny del 1295 es va signar l'acord d'Anagni entre el papa Bonifaci VIII, el rei de França Felip IV, Jaume II de Catalunya-Aragó i Jaume II de Mallorca: els signataris renunciaven a les respectives pretensions i tot retornava al statu quo. Ara bé, això no resolia la qüestió del reialme de Mallorca, i la política de Jaume II envers el comte-rei havia estat tal que, més que mai, el català volia acabar amb ell. Només la «protecció» francesa li assegurava uns anys de supervivència.
El successor de Jaume II fou el seu fill segon, Sanç, que havia estat educat a la cort francesa i era molt dedicat a França. Però el seu regnat plantejava un altre problema: no tenia ni podia tenir fills. El comte-rei pretenia reintegrar les terres de Mallorca al conjunt català, però finalment fou el nebot, Jaume, qui va rebre la corona i prenia el nom de Jaume III (1324). El nou rei de Mallorca tan sols tenia 9 anys i això feia que s'obrís un període de desordres al reialme. Quan esdevingué major d'edat, les coses no s'arreglaren gaire perquè aquest príncep només pensava en festes, torneigs, caceres i no s'interessava per la política; era totalment incapaç d'oposar-se a la voluntat reunificadora del comte-rei Pere III. Aviat s'inicià la guerra entre França i Anglaterra (la guerra dels Cent Anys). Les intrigues de Jaume III de Mallorca entre França i Anglaterra acabaren per alienar-li la protecció francesa. Això permeté al comte-rei d'apoderar-se de les Illes Balears, el maig del 1343, i de passar al Rosselló, al mes de juny. El comte-rei s'havia d'estar a Perpinyà gairebé un any. Així finalitzava l'existència del reialme de Mallorca. Jaume III podia conservar la senyoria de Montpeller, però acabà venent-la al rei de França, el 1349.
Durant el període mallorquí, els Comtats havien viscut potser la seva «edat d'or». L'economia hi era molt pròspera. La indústria drapera experimentà un increment considerable a Perpinyà i sobretot al Vallespir. Les altres indústries que també prosperaren foren les de cuirs i pells, la producció de terrissa i teules, l'argenteria, la metal·lúrgia i les indústries d'art, així com les construccions. El comerç era també molt actiu. Les funcions de capital continental del reialme, els sojorns que hi feien el rei i la cort donaven vida i prestigi a la vila de Perpinyà.
El creixement demogràfic i la riquesa econòmica donaren lloc a una gran política d'obres públiques i de construccions monumentals: les noves muralles de la capital, les esglésies de Sant Jaume al Puig, de Nostra Senyora la Real, Sant Mateu i la col·legiata de Sant Joan, etc., sense oblidar el castell reial i els seus jardins. També es construí a Elna, Cotlliure, etc.

Retorn al sumari d'Historia


La baixa edat mitjana

Durant la segona meitat del segle xiv i el segle xv les terres catalanes foren marcades pel perfeccionament de les institucions, la continuació de l'expandiment territorial i econòmic a la Mediterrània, les lluites entre Catalunya-Aragó i Castella (fins i tot entre Catalunya i Aragó) i, finalment, per una greu crisi dinàstica, que es produí en morir el comte-rei Martí I l'Humà sense fills.
Del gloriós casal de Barcelona només restava un representant mascle: el comte Jaume d'Urgell, besnebot de Pere III. Ara bé, el comte d'Urgell no havia estat designat com a successor pel rei Martí i després de la seva mort es presentaren un seguit de pretendents al tron. Entre ells, hi havia un infant de Castella, Ferran d'Antequera. Tot i que no podia pretendre tenir cap dret a la corona, finalment fou ell qui l'obtingué, sota la pressió de l'Església i de Castella, després de llargues i difícils negociacions a les quals prengueren part personatges com Vicenç Ferrer. El compromís de Casp, signat el 28 de juny de 1412, el va fer comte-rei amb el nom de Ferran I, primer rei de la casa castellana dels Trastàmares. Tant ell com els seus successors toparen molt ràpidament amb els seus súbdits catalans perquè no volien plegar-se a les lleis de Catalunya, que limitaven l'autoritarisme reial i preveien una participació dels representants dels estaments a la vida política. Per això es produí la revolució de 1462 contra Joan II sense Fe. Mentrestant s'iniciava el declivi de la potència econòmica catalana i es confirmava el creixement de la potència castellana. Els reis de la dinastia castellana, Joan II i el seu fill Ferran II es preocupaven molt més dels afers de Castella que no pas dels del món mediterrani: Joan II negocià el casament del primogènit Ferran amb la infanta Isabel de Castella, dintre d'una perspectiva unitària de la península.
Per als Comtats, la segona meitat del segle xv fou un període molt agitat. Arran de la revolució del 1462 i el foragitament de Joan II pels catalans, el comte-rei va voler recuperar la corona. Per aquest motiu va empenyorar les rendes dels Comtats al rei de França, Lluís XI, a canvi de 300.000 escuts d'or. Lluís XI també podia posar guarnicions a les principals places fortes dels Comtats. Això li representava una possibilitat d'annexió d'aquestes contrades. Immediatament les va considerar com una nova província del seu reialme i hi instal·là una administració de tipus francès. La guerra entre els catalans i Joan II va durar deu anys, fins al 1472. Aleshores es reconcilià amb els catalans, prenent l'engatjament de respectar des d'aquell moment les constitucions de Catalunya. Però això no incloïa la solució del problema dels Comtats que encara eren a les mans de Lluís XI. Certs nobles rossellonesos, com la família d'Oms, es posaren al servei del rei de França. Tanmateix, en tornar Joan II a Barcelona les coses canviaren: els rossellonesos manifestaren clarament la seva voluntat de reintegrar l'Estat català, menats pel mateix Bernat d'Oms (això ha fet pensar que la seva dedicació aparent a França no havia estat sinó una trampa per servir millor els interessos del seu sobirà). Sigui com sigui, la població dels Comtats se sollevà i els perpinyanesos obriren les portes de la vila a les tropes de Joan II, als crits d'«Aragó, Aragó, mort als francesos», l'1 de febrer de 1473. El 13 de març, bo i que les guarnicions franceses encara es trobessin als castells de Perpinyà, de Bellaguarda, de Cotlliure i de Salses, Joan II congregà les Corts a la capital del Rosselló i, en un cèlebre discurs, demanà als rossellonesos i cerdans de resistir a tots els intents de recuperació que, de segur, faria el rei de França. De fet, Lluís XI hi envià un gran exèrcit que, juntament amb la guarnició del Castell Major, posà setge davant de Perpinyà, saquejant les rodalies, cremant les cases i les collites, etc. Fou arran d'aquest setge que els perpinyanesos van rebre el sobrenom de menja-rates; la fam i les epidèmies feien patir molt la població però continuava resistint. El 17 de setembre de 1473, el tractat de Perpinyà entre Joan II i Lluís XI va establir que mentre el comte-rei no hagués tornat els 300.000 escuts d'or, els Comtats restarien sota l'autoritat d'un governador general reconegut per tots dos sobirans. Ni el rei d'Aragó ni el rei de França no podrien entrar als Comtats: era una mena de neutralització del país.
Els afers de Castella requerien aleshores tota l'atenció del comte-rei i això permeté a Lluís XI de rompre el tractat de Perpinyà i d'envair una altra vegada els Comtats (1474). La ciutat d'Elna va caure a les mans dels francesos; Bernat d'Oms, que la defensava, fou fet presoner i executat el 5 de desembre. Perpinyà sofrí un nou setge. La resistència de la capital fou acarnissada i els habitants només es rendiren quan Joan II els en donà el permís assegurant-los que la vila conservaria els privilegis i l'estatut d'una vila catalana i li atribuïa el títol de Fidelíssima. El 10 de març de 1475, la vila es rendia a les tropes de Lluís XI. La nova ocupació va durar vint anys.

Retorn al sumari d'Historia


Els primers temps de l'edat moderna

Ferran II va succeir el seu pare Joan II, l'any 1479. Espòs de la reina de Castella, Isabel (són els Reis Catòlics), tenia una visió política molt «peninsular», d'una banda, i, de l'altra, volia jugar un paper important en el pla internacional. És per això que signà amb el rei de França, Carles VIII, el tractat de Barcelona, el 19 de gener de 1493. Carles VIII tenia la pretensió de conquerir el reialme de Nàpols i, per tant, li calia la neutralitat del rei d'Aragó. El tractat de Barcelona permetia a Ferran II de jugar aquell paper internacional de primer pla i, sobretot, a canvi de la dita neutralitat, el rei de França li tornava els Comtats sense que el deute del seu pare fos exhaurit. El 13 de setembre de 1493, Ferran i Isabel entraren a Perpinyà enmig d'un entusiasme extraordinari de la població.
Ara bé, des d'aquell moment, els Comtats esdevingueren un camp de batalla gairebé permanent entre exèrcits francesos i hispànics. Ferran es posà al costat dels adversaris del rei de França en els afers d'Itàlia (de Nàpols, com més endavant de Llombardia) i aleshores s'inicià una lluita constant entre la casa reial de França i els sobirans hispànics, que havia de prosseguir al llarg dels segles xvi i xvii. Els territoris fronterers, com eren els Comtats, patiren molt tota aquesta situació.
El 1496, els francesos prengueren i saquejaren Salses. Per aquest motiu, l'any següent, Ferran II va fer edificar un nou castell, la millor fortalesa de l'època, i va fer reforçar les muralles i els castells de Perpinyà i de Cotlliure. Quan, el 1502, els francesos llancen una nova ofensiva, aquesta fracassa totalment: prova de l'eficàcia de les obres realitzades.
Arran de les guerres contra França, vingueren al Rosselló moltes tropes, que representaren una càrrega molt feixuga per als pagesos que tenien l'obligació d'allotjar-les. Fins i tot hi hagueren alguns avalots, en particular a Perpinyà.
Els darrers anys del segle xv confirmen la davallada econòmica de Catalunya i, sobretot, dels Comtats que, com s'ha dit, a més a més dels problemes generals que afectaven el país, estaven sotmesos als estralls ocasionats per la guerra. Tot això s'acompanyà d'una crisi demogràfica: Catalunya en general i els Comtats en particular havien perdut tot el seu dinamisme i es veien incapaços d'oposar-se a la dominació cada vegada més òbvia de Castella. La situació s'agreujà encara més amb els Àustries.
El successor de Ferran era el seu nét Carles I, fill de Joana la Boja i del seu espòs, l'arxiduc austríac Felip el Bell d'Habsburg. La nova dinastia, dita dels Àustries, considerava Catalunya i més encara els Comtats com un element secundari del seu poderosíssim estat. Aquesta actitud fou ben palesa en el regnat de Felip II, que s'instal·là a Madrid i no se'n va moure més. D'allà estant governà el seu imperi, seguint una visió centralista i castellana. Només es demanava a Catalunya de pagar impostos i als Comtats de servir de baluart per a la Península. Mentrestant s'incrementava cada vegada més el bandolerisme, augmentava el descontentament dels catalans envers els seus sobirans, representats per un seguit de virreis generalment impopulars i no sempre catalans. El malestar es manifestava a través del bandolerisme (la Cerdanya és terra de bandolers) i a través de sollevaments i avalots contra el «mal govern» i al crit de «Visca la terra».
Al final del segle xvi, s'iniciaren dos moviments contraris: d'una banda, la davallada de l'economia castellana al mateix temps que creixia el desordre polític (és el temps dels validos i dels reis incapaços Felip III i Felip IV), i, de l'altra, un cert redreçament de la situació catalana. Tanmateix, durant una vintena d'anys, hi hagué una rivalitat oberta entre Perpinyà i Barcelona, que s'explica precisament per aquest redreçament, del qual només se n'aprofitava Barcelona. Els perpinyanesos ho consideraven injust i creien que una recapitalització de Perpinyà permetria un retorn a la situació del període mallorquí, però això implicava una desunió dels Comtats i del Principat.
Aquests fets passaven al segon o tercer pla quan, una vegada més, s'iniciava una guerra entre les corones francesa i hispànica, el 1635.

Retorn al sumari d'Historia


La guerra, la revolució de 1640 i la «mutilació de Catalunya»

El 1618 començà a Europa una guerra que, de mica en mica, va anar oposant tots els països europeus: la guerra dels Trenta Anys. Hi ha moltes raons avançades que expliquen aquest conflicte, però allò que realment es jugava era la preeminència a Europa entre els Habsburg de Viena i de Madrid, d'una banda, i els Borbons de França, de l'altra. Els enfrontaments tingueren lloc en diferents terrenys i, naturalment, també als Comtats. Els catalans s'havien negat fins al 1635 a participar a la política hispànica, però quan la seva frontera amb França esdevingué un terreny de lluita, s'hi veieren forçosament implicats.
El 1637, el comte-duc d'Olivares llançà una ofensiva a les Corberes, contra Leucata, que resultà un fracàs. El 1639, foren els francesos els qui prengueren la iniciativa: assetjaren Salses, prengueren Òpol, Ribesaltes i tota la Salanca, i fins i tot arribaren a Pià i Bompàs. El 19 de juliol, Salses caigué a les seves mans. Els rossellonesos alçaren el sometent per tal d'ajudar les tropes reials i, plegats, el 6 de gener de 1640 reprengueren Salses i foragitaren els francesos al nord de les Corberes.
La campanya per a la recuperació de Salses va ser molt costosa, sobretot perquè el país, arruïnat per algunes males anyades i una greu epidèmia de pesta, s'havia vist obligat a allotjar milers de soldats i a armar el sometent. Cal dir que les tropes dels terços d'Espanya, mal pagades i més mal manades, es comportaren molt malament fent tots els estralls possibles i imaginables: robatoris, sacrilegis, violacions, assassinats de qui se'ls resistia, etc. Per això els rossellonesos es veieren molt alleujats quan Olivares donà ordre d'aquarterar els terços a l'Empordà i a la Selva. El comportament d'aquests fou, al sud de l'Albera, el mateix que havia estat al nord. Això féu que els camperols prenguessin les armes contra ells, el febrer de 1640. Els incidents es multiplicaren al final de l'hivern i les primeres setmanes de la primavera (Palautordera, Santa Coloma de Farners, Riudarenes). L'alçament dels pagesos esdevingué tan important que les autoritats decidiren de tornar a enviar els terços al Rosselló. Mentrestant, a Barcelona s'havien produït els fets del 7 de juny: el Corpus de Sang i la presa de la ciutat pels segadors.
Al Rosselló només restaven les guarnicions de les places fortes, que tenien unes relacions pèssimes amb la població. Se sabia tot allò que havia succeït al Principat. Per això, quan els terços replegats de l'Empordà es presentaren davant de Perpinyà, les autoritats municipals els negaren l'entrada (11 de juny de 1640). Els comandants, juntament amb els cabdills del castell Major, bombardejaren intensament la vila per obligar els cònsols a obrir-ne les portes. Els cònsols, per salvar la vila, cediren: els soldats, que s'havien compromès a no fer cap estrall si se'ls deixava entrar, la saquejaren sistemàticament durant tres dies. Una temptativa del nou virrei, duc de Cardona, vingut a Perpinyà per intentar posar ordre, fracassà completament i el duc morí, el 22 de juliol, es diu que de disgust.
A Barcelona, la Generalitat s'havia posat al cap del moviment i el seu president, Pau Claris, després d'haver trencat amb les autoritats madrilenyes i intentat sense èxit d'establir una república, es va decidir per una aliança amb França contra Felip IV (7 de setembre de 1640). Les tropes franceses podien entrar al Rosselló per passar a Catalunya i combatre, juntament amb les tropes catalanes, contra les forces del rei d'Espanya. Tanmateix, en certs llocs com Perpinyà, Salses i Cotlliure hi havia encara les guarnicions castellanes que intentaven resistir: això va ocasionar diverses operacions a llocs estratègics, com ara la vall de la Tet (combats d'Illa), i destruccions, sobretot, a les rodalies de Perpinyà (Cornellà de la Ribera, el Soler, Toluges).
La mort de Pau Claris, el 27 de febrer de 1641, va obrir un període de vacil·lacions i de negociacions diverses, fins que el 19 de setembre, a Péronne, se signava el tractat franco-català que reconeixia el rei de França Lluís XIII com a nou comte de Barcelona. Quedava ben especificat que no es tractava d'una annexió a França: les dues corones restaven ben separades. El marquès de Brézé jurà a la catedral de Barcelona, en nom del rei, el 23 de febrer de 1642.
Mentrestant, les operacions militars havien seguit el seu curs. La campanya de l'estiu de 1641 havia tingut per objectiu principal la presa de Perpinyà. Després d'un seguit d'escaramusses pels voltants de la vila, el setge d'aquesta ciutat va durar des del 4 de novembre de 1641 fins al 9 de setembre de 1642. La població civil es va trobar entre dos focs: el de l'exèrcit francès, que assetjava, i el del castell, on la guarnició espanyola resistia heroicament. A la primavera de 1642, el rei Lluís XIII s'instal·lava a Sant Esteve per tal d'assistir a la darrera fase de l'operació, però va marxar-ne malalt abans de la caiguda de la vila. El 9 de setembre, els soldats castellans sortien de Perpinyà mentre hi entraven els francesos.
Per a Richelieu i Lluís XIII, que només pensaven a apoderar-se dels Comtats, s'havien acabat les operacions principals. A més a més, el ministre moria el 4 de desembre de 1642 i poc després ho feia el rei Lluís XIII, el 14 de maig de 1643. Per a França començava un període molt agitat, que corresponia a la minoritat de Lluís XIV, i els afers de Catalunya no eren pas la primera preocupació del nou govern. Això permetia a Felip IV de recuperar progressivament el Principat. Quan el 13 d'octubre de 1652 Joan d'Àustria entrava a Barcelona, ja tot estava dit. Oficialment, la guerra no s'havia acabat, però les operacions per recuperar els Comtats eren gairebé inexistents. De fet, les negociacions per la pau ja havien començat i les escasses ofensives portades pels uns o pels altres només tendien a fornir elements de discussió per als diplomàtics. L'alto al foc era proclamat el 9 de maig de 1659 i a l'agost s'obrien oficialment les conferències generals.
D'entrada, la monarquia hispànica ja havia renunciat als seus drets sobre el Rosselló: les discussions només es feren per als altres comtats nord-catalans. Amb el tractat dels Pirineus, signat el 7 de novembre de 1659, el Principat retornava a la monarquia hispànica, i el Rosselló i el Conflent eren annexats a França. Es van preveure unes noves conferències per tal de definir el futur del comtat de Cerdanya: les conferències de Ceret, que es feren a la primavera del 1660 i on es redactà l'article 42 del tractat que partia la Cerdanya entre les dues corones. La vall del Querol i 33 vilatges de Cerdanya tocant al Conflent i al Capcir, quedaven a mans de la monarquia francesa. Va caldre encara una altra conferència, reunida a Llívia, al novembre del 1660, per determinar quins eren els 33 vilatges annexats per França. La vila de Llívia restava dels dominis d'Espanya i constituïa un enclavament en territori francès.

Retorn al sumari d'Historia


La província de Rosselló

Els Comtats esdevenien aleshores la província de Roussillon et Pays adjacent de Cerdagne i, com a tal, rebien una nova organització de tipus francès.
Al mes de juny del 1660, a Sant Joan Lohitzune on s'havia casat amb la infanta Maria Teresa d'Àustria, filla de Felip IV, Lluís XIV publicava un edicte sobre la nova província: totes les institucions catalanes, tots els organismes tradicionals es veien suprimits. Des d'aleshores hi hagué un governador, assessorat per un lloctinent general, que representava el poder reial. Però la vida política i l'administració, en realitat, es trobaven sota l'autoritat d'un intendent responsable davant del Secretari d'Estat de la Guerra i davant del rei. L'acta de Sant Joan Lohitzune creava el Consell Sobirà destinat a fer respectar els Usatges oficialment, però en realitat era un tribunal suprem encarregat d'imposar les noves lleis i de reprimir la més mínima temptativa d'oposició al nou règim. Aquest Consell sobirà el componien catalans del sud refugiats al Rosselló després de l'abandonament de Barcelona pels francesos. Mai més no es congregarien Corts, els poders municipals i locals perdien tota importància.
Una nova administració eclesiàstica preveia que la major part de les parròquies del Rosselló, del Vallespir i del Conflent depenguessin del bisbat d'Elna-Perpinyà, mentre que el Capcir depengués del d'Alet, i la Cerdanya, del de la Seu d'Urgell. El rei de França tenia el privilegi d'anomenar els bisbes i a Elna sempre hi hagué bisbes francesos després de l'annexió, tot i que el clergat rossellonès s'hi oposava. No cal dir que a Cerdanya els bisbes d'Urgell no admetien cap control de les autoritats franceses sobre els afers eclesiàstics. El clergat català retreia a l'Església de França d'ésser massa allunyada dels decrets tridentins i massa contagiada per certes idees considerades poc ortodoxes per la tradició hispànica. També el clergat considerava que hi havia massa funcionaris reials de religió protestant. La resistència del clergat continuà tot al llarg de l'Antic Règim i constituí un dels elements més eficaços de la resistència general a la francesització.
La nova província es va veure sotmesa a un nou sistema d'imposició: a més dels impostos reials directes, com el tall i, més endavant, la capitació, els impostos indirectes resultaren molt feixucs, més que cap, la gabella de la sal. Els catalans n'eren eximits d'ençà del 1283. Lluís XIV havia promès de mantenir l'exempció: al mes de novembre de 1661 va establir la gabella als Comtats.

Retorn al sumari d'Historia


Les resistències

En un primer temps, els catalans dels Comtats, traumatitzats pels llargs anys de guerra i per les condicions de la pau, estaven com anestesiats. Tanmateix, a partir del 1662 començaren a manifestar la seva oposició. És al Vallespir on aquesta seria més important.
Arran de la nova imposició sobre la sal, els camperols prengueren les armes contra l'autoritat francesa representada pels guardes de la gabella, els gabellots. Aquest sollevament, que començà el 1663, hauria pogut ésser un simple sollevament antifiscal, com tants altres; però no fou només això, perquè ràpidament l'argument mestre dels amotinats fou el de la necessària conservació dels drets i les llibertats de la terra catalana. El nom que es donaren els insurrectes a ells mateixos era prou explícit: els Angelets de la Terra.
El Vallespir, entre l'agost del 1663 i el 1672, i el Conflent, entre el 1668 i el 1673, foren el teatre d'operacions de guerrilles permanents entre els Angelets i els gabellots o soldats de França, fins i tot amb operacions tan importants com els fets de Prats de Molló o el setge de Ceret. Durant tot aquest temps es pot dir que els Angelets foren amos de les altes valls de la Tet i del Tec. Ara bé, si les accions de guerrilla els convenien perfectament, no era el mateix cas en la batalla oberta. Tanmateix, embriagats pels seus èxits en la guerrilla, els Angelets no dubtaren de lliurar batalla a un exèrcit de 4.000 homes manat per Chamilly, el 5 de maig del 1670, al coll de la Regina. Aquí es veieren completament derrotats i els seus cabdills, Josep de la Trinxeria i Joan Miquel Mestre, l'Hereu Just, s'hagueren de refugiar al Principat. Des d'allà, Josep de la Trinxeria portarà encara algunes accions a l'Alt Vallespir fins al 1672-73, però la revolta havia fracassat.
La repressió fou violentíssima, a proporció de la por que havien tingut les autoritats franceses. Cal dir que no només hi havia el perill que representava per si mateixa la revolta, sinó que tenia relació amb les autoritats catalanes, fins i tot el virrei, en el moment en què tenien lloc certs conflictes entre França i Espanya, una vegada més en guerra: guerra de Devolució (1667-68) i inicis de la guerra d'Holanda (1672-73). Hi hagué moltes condemnes a multes, a empresonaments, a galeres i a mort.
La revolta dels Angelets es pot considerar excepcional tant per la seva durada com per l'adhesió general de la població.
Unes altres formes de resistència es manifestaren a través de certs complots sempre destinats, aprofitant les guerres entre França i Espanya, a facilitar la victòria de les forces hispàniques i a realitzar la reunió de les terres catalanes. Fou el cas de la temptativa de l'abat de Sant Genís de Fontanes, el 1667; de la conspiració de Vilafranca del Conflent, el 1674; de la de Perpinyà, el mateix any. Tots aquests intents fracassaren, però demostren àmpliament la voluntat dels rossellonesos de mantenir-se catalans.
Tanmateix, la resistència més eficaç i més duradora havia d'ésser la resistència cultural. Un aspecte fonamental en fou, evidentment, la resistència lingüística. Fins als anys 1685-1690 resultava excepcional l'ús, fins i tot al si del Consell Sobirà, de la llengua francesa. Els actes oficials, testaments, capítols matrimonials, igual com els actes religiosos, registres parroquials, etc, eren tots redactats en català (els notaris, de vegades, usaven el llatí però mai el francès). La predicació es feia en català. Les autoritats franceses eren conscients que mentre el francès no fos d'ús corrent no hi hauria assimilació; per això intentaren imposar-lo. El 1672 l'intendent obligà els cònsols de Perpinyà a obrir escoles reials on s'ensenyés només el francès i en francès. El 1682 la decisió s'estengué a tota la província. A més a més, allà on hi havia una escola reial francesa no n'hi podia haver cap més. D'altra banda, es deixà un termini de sis mesos als adults per aprendre la llengua francesa: més enllà no podrien exercir cap funció pública ni cap ofici com advocat, metge, cirurgià, apotecari, llevadora; no podrien tampoc tenir cap responsabilitat dintre les associacions professionals. Això volia dir que no hi podia haver cap mena de promoció social que no fos a través de la francesització. Els estudiants mateixos de la Universitat de Perpinyà havien de provar que tenien un bon coneixement de la llengua francesa per tal de poder-se matricular. Des d'aquell moment, la llengua catalana no tingué més el suport escrit i la cultura catalana esdevingué purament oral, popular, camperola i, naturalment, menyspreada. Les classes populars, tanmateix, la conservaren i el clergat jugà un paper transcendental perquè la mantingué a través de la seva predicació i per mitjà de les poques escoles de poble que subsistiren i que estaven a les seves mans. Aquesta resistència lingüístico-cultural popular va durar fins al segle xix i les lleis escolars de la III República s'inscriuen dins la continuïtat de l'obra de francesització iniciada per Lluís XIV. Oficialment, d'ençà del 2 d'abril de 1700 no hi podia haver cap més escrit públic que no fos en francès.

Retorn al sumari d'Historia


La Revolució francesa i les seves conseqüències

El segle xviii es caracteritzà per la decadència política i econòmica de les terres catalanes del nord. No tingué més història pròpia i la seva economia només fou de supervivència. Les relacions amb el Principat foren difícils i gairebé només en forma de contraban, mentre que les relacions amb el Llenguadoc es veieren reduïdes al mínim per causa de l'existència de fronteres econòmiques interiors del reialme de França. A més a més, el país sofrí unes greus inundacions en el decurs del segle i una desforestació excessiva. Només hi hagué un intent per incrementar unes produccions destinades al mercat: la de la vinya i les oliveres. Però era un mal moment perquè aquestes produccions conegueren a final de segle una crisi general i una gran davallada de preus. La indústria i el comerç eren gairebé inexistents.
A les acaballes del segle xviii, l'estat general de la província era pèssim i els malcontents nombrosos. L'Assemblea provincial del 1787 ho denuncià amb força. Per això, quan al desembre de 1788 es féu pública la convocatòria dels Etats Généraux per la primavera del 1789, es produí un gran moviment d'entusiasme a la província. La decepció, però, va ser molt ràpida.
Els quaderns de greuges de la província demostren a la vegada una voluntat de reformes i un respecte de les tradicions polítiques catalanes. Però la Revolució es féu a París i amb una visió parisenca de les situacions locals, amb una ideologia il·lustrada, uns ideals de drets de l'home, de llibertat i d'igualtat, però sense tenir en compte les peculiaritats nacionals dels diversos elements de l'Estat francès, perquè l'únic concepte nacional és, de fet, el concepte estatal. Això féu que si, de primer, els catalans del Nord s'adheriren a la Revolució francesa, molt ràpidament se'n separaren. Només la burgesia benestant i afrancesada s'hi sentia bé i se n'aprofità.
Un decret de l'Assemblea nacional del 15 de gener del 1790 decidí la creació de 83 divisions administratives a França: els departaments. La província de Rosselló amb un afegitó llenguadocià, la regió de Sant Pau de Fenollet, esdevingué el departament dels Pirineus Orientals, dividit entre tres districtes: Perpinyà, Prada i Ceret i un cert nombre de municipis. Tots els càrrecs restaren a les mans dels mateixos burgesos. Quan el 1791 s'establí una duana permanent a la ratlla del Pirineu, el fet donà lloc a un seguit d'incidents, fins i tot de sollevaments, al Vallespir perquè això confirmava l'existència de la frontera.
La crisi més important, tanmateix, es produí arran dels afers eclesiàstics. Si bé la desamortització dels béns no generà gaires protestes, les coses canviaren quan l'Assemblea parisenca publicà la Constitució Civil del Clergat: el rebuig fou general. Des d'aquell moment l'oposició del clergat a la Revolució no es desmentí i, tenint en compte la influència que tenia sobre el poble i sobretot sobre els camperols, es pot dir que l'oposició popular fou una de les més aferrissades de França.
D'ençà del 1789 hi hagué una crisi econòmica molt greu que no ajudà a fer que les poblacions s'apaivaguessin.
El 10 d'agost del 1792, un avalot a París portà com a conseqüència la destitució del rei Lluís XVI i el 22 de setembre la proclamació de la República: la Revolució francesa esdevingué cada vegada més radical. A la tardor, tingué lloc el procés del rei i, el 21 de gener del 1793, la seva execució (els diputats dels Pirineus Orientals, Cassanyes, de Canet, i Montagut, d'Illa, votaren la pena de mort). La mort del rei donà una nova embranzida a la guerra que, d'ençà de la primavera anterior, França havia declarat als Àustries; als Pirineus Orientals significà un enfrontament amb els Borbons d'Espanya (7 de març del 1793). El 10 d'abril, uns representants de Sant Llorenç de Cerdans posaren les milícies del lloc a la disposició de les forces d'Espanya i tot l'Alt Vallespir es trobà ràpidament entre les seves mans. El 17 de maig tingué lloc la batalla del Masdéu on els francesos es veieren totalment derrotats. El general Ricardos s'apoderà progressivament de la plana, però no s'atreví a atacar Perpinyà. Això féu que durant l'estiu la resistència s'organitzés: al nord del departament, a la Salanca, hi hagué més republicans que enlloc i es reuniren cossos de voluntaris per tal d'oposar-se als espanyols. El govern de París delegà Cassanyes a tall de representant en missió a prop dels seus compatricis; el seu col·lega, el llenguadocià Fabre, ho va descriure així: «Aquests catalans del Rosselló són més espanyols que no pas francesos. Tots plegats són una família de capellans i d'emigrats». El 17 de setembre del 1793 la batalla de Peirestortes fou un èxit francès. L'exèrcit del general Ricardos es replegà cap al sud de la Tet. Del 30 d'abril al 2 de maig del 1794, el general francès Dugommier lliurava la batalla del Voló contra La Unió, successor del general Ricardos: l'exèrcit espanyol, vençut, s'enretirà fins a Figueres. El país quedà completament esgotat.
Al pla local, poques coses canviaren amb la caiguda de Robespierre, el 27 de juliol del 1794, i la situació queda força ben resumida per aquella inscripció de l'Ajuntament de Perpinyà, segons la qual «els rics restaran rics, els pobres restaran pobres, fotuts érem, fotuts serem».
El tractat de Basilea (22 de juliol del 1795) posà fi a la guerra i, per tant, a les requisicions, a les lleves de tropes i al perill d'invasió. Però la guerra continuà contra la monarquia austríaca i la inestabilitat política també. Més que res, la burgesia que havia adquirit els «béns nacionals» (terres desamortitzades), tenia por de perdre'ls; per això, quan el general Bonaparte féu el cop d'estat, el 9 de novembre del 1799, tingué una bona acceptació: ningú no es mogué per defensar un règim que tant havia decepcionat.
La nova constitució preveia que al cap de cada departament hi hagués un funcionari estatal, el préfet. La resta del personal polític i/o administratiu la constituïren els antics revolucionaris moderats; val a dir la burgesia benestant que, una vegada més, es trobava al cap del país. El concordat del 1801 restablia la pau religiosa amb una reorganització general de la diòcesi, encara que des d'aleshores el departament dels Pirineus Orientals depengué del bisbat de Carcassona (això va durar fins al 1825, en què fou restablert el bisbat d'Elna).
La proclamació de l'imperi napoleònic volia dir, una altra vegada, un esforç fiscal i la lleva de tropes per mitjà del sistema de les quintes: la vida del país es veia marcada pel contraban i les desercions. Quan, l'any 1808, s'inicià la guerra contra Espanya, les requisicions augmentaren, els passatges de tropes es feren més freqüents i les resistències més nombroses.
La Restauració dels Borbons, el 1814, després de la derrota napoleònica, no provocà cap mena de reacció: tothom estava fart de l'imperi i de les guerres. La monarquia hispànica intentà apoderar-se del departament amb el pretext d'ajudar els Borbons de França a recuperar el seu tron, però els fets no finalitzaren aquí.
Les noves autoritats mantenien globalment la mateixa classe política al cap de les administracions: una vegada més, la burgesia perpinyanesa benestant i afrancesada dominava la situació general i se n'aprofitava.
El 1823, l'exèrcit francès intervingué a Espanya contra el pronunciament liberal de Riego i les autoritats es queixaren de la manca de cooperació dels catalans del Nord, fins i tot alguns es veieren tancats al Castellet i processats a Perpinyà.
L'adveniment de Lluís Felip I, el 1830, tingué poc ressò als Pirineus Orientals: només canvi de prefecte, de sots-prefecte de Ceret i d'alcalde de Perpinyà. Però, des d'aquell moment, hi hagué dos corrents d'opinió dominants al departament: els legitimistes o carlins, partidaris dels Borbons, i els republicans. Els carlins, nombrosos al Vallespir, al Conflent i a la Cerdanya, eren majoritàriament camperols recolzats pel baix clergat. Tenien moltes relacions, és clar, amb el moviment carlí de la Península Ibèrica. El partit republicà, en canvi, era notable sobretot a Perpinyà, on integrava part de la burgesia (mitjana i petita), menestrals i obrers, amb uns quants jornalers agrícoles de les rodalies. Aquest partit anà progressant, com a la resta de França, durant tota la Monarquia de Juliol. Una figura destacada entre el personal polític era Francesc Domènec Aragó, especialista de física i astronomia a l'Escola Politècnica de París, historiador de les ciències, que esdevingué el portaveu de l'oposició republicana per les seves idees liberals.

Retorn al sumari d'Historia


El segle XIX

El mes de febrer del 1848 es produïa la revolució parisenca que havia de portar a la proclamació de la Segona República: a Perpinyà hi hagué unes grans manifestacions d'entusiasme entorn de la família Aragó (especialment del cunyat Teodor Guiter) i del grup del diari L'indépendant des Pyrénées Orientales, creat dos anys abans per a la defensa de les idees republicanes. El sufragi universal establert pel nou règim donà un triomf a la família Aragó, el 23 d'abril: eren elegits Francesc, el seu germà Esteve, el seu fill Manuel, el seu cunyat Guiter, etc. Francesc, també elegit a París, considerant, com ho deia ell mateix, que el «sentiment francès passava molt per damunt de l'esperit provincià», escollí de representar la capital.
La segona onada revolucionària de l'estiu del 1848 i la sangonosa repressió induïren una revifalla de les forces conservadores a tot arreu: prohibició de les manifestacions, de la publicació de L'Indépendant, i al moment de les eleccions a la presidència de la República, victòria del representant del «partit de l'ordre», Lluís Napoleó Bonaparte. Això mateix passava a les eleccions legislatives.
Els Pirineus Orientals romanien un departament republicà, però moderat i amb una forta minoritat conservadora. El cop d'estat del 1851, en què el president s'havia pres tots els poders, si bé produí molta alegria als conservadors, ocasionà unes manifestacions contràries per part dels republicans. Les noves autoritats menaren una repressió violenta contra ells: destitucions de funcionaris (sobretot mestres d'escola), d'alcaldes, detencions i empresonaments, expulsions, etc.
El regnat de Napoleó III, el Segon Imperi, s'articulà en dues parts, del 1852 al 1860, un període dictatorial, i del 1860 al 1870, un període de reformes o d'imperi liberal. És en el decurs del segon, sobretot, quan s'inicià una revolució econòmica al departament amb les construccions de carreteres, l'explotació de les mines i els primers ferrocarrils. El banquer Isaac Pereire invertí molts diners al departament i se'n va fer elegir diputat el 1863. La bancarrota del seu establiment, el 1867, posà fi a molts projectes.
Als darrers anys de l'imperi liberal, els republicans s'havien manifestat de bell nou al voltant de Llàtzer Escarguel i de L'Indépendant. Al moment de la caiguda de l'imperi, el 4 de setembre del 1870, Llàtzer Escarguel era alcalde de Perpinyà.
El fet més important en tot el segle xix per al departament fou la transformació econòmica. Cal dir que l'evolució demogràfica hi ajudà molt: la població augmentà sensiblement gràcies a la lluita contra certes malalties i a la davallada dels índexs de mortalitat, mentre que els índexs de natalitat restaven elevats. Això volia dir un augment de les capacitats de producció. Ara bé, el repartiment de la població canvià: hi hagué un desplaçament de la muntanya cap a la plana, sobretot a les viles, i cap a la costa. L'economia restà fonamentalment agrícola, amb unes eines molt antiquades; però hi intervingueren certs canvis: el conreu de farratges, sobretot userda, permeté un increment de la cria de bestiar; d'altra banda, gràcies a una xarxa important de recs i canals, les fruites i les hortalisses substituïren progressivament a la plana el conreu dels cereals; el vinyer s'estengué i augmentà la producció, sobretot, de vins dolços i licorosos, gràcies a la utilització del sofre per tal de combatre l'oídium, etc.
La creació dels ferrocarrils esdevingué fonamental per al futur de l'agricultura dels Països Catalans del Nord: les fruites i les hortalisses es podien expedir fàcilment i fornir ràpidament els mercats urbans de les zones industrials de França i, fins i tot, de la resta d'Europa. Aquesta agricultura de mercat era molt profitosa per a una part de la pagesia rossellonesa, tot i que restava supeditada a les variacions del mateix mercat. D'altra banda, presentava un greu inconvenient a llarg termini: els beneficis que reportava anaven a les mans, sobretot, dels grans terratinents, rendistes del sòl que feien treballar petits arrendadors i jornalers, però que no hi feien cap inversió industrial. Així, doncs, si bé l'economia rossellonesa podia semblar molt florent als anys 1870-1890, perquè es manejaven molts diners, era molt fràgil i basada tan sols en l'agricultura. Les indústries eren inexistents, excepte la d'extracció del ferro del Canigó (però que se n'anava cap al centre de l'Estat francès, mentre que les fargues del Vallespir i del Conflent plegaven) i algunes especialitats com la fabricació de xocolata o la de paper de fumar JOB.
En el pla polític, la Tercera República, proclamada el 1870, veié el triomf de la burgesia republicana tot i que el partit monàrquic restà poderós. El nou partit radical tingué força èxit a les acaballes de segle. Aleshores s'incrementaren els sindicats: el 17 de març del 1894 s'obrí a Perpinyà la Borsa de Treball i tingueren lloc les primeres vagues dels obrers agrícoles (Vilanova de la Ribera, 1896; Cabestany, 1897). La crisi vitícola dels darrers anys del segle xix i principi del xx intensificà les lluites socials i també enfortí les posicions de les esquerres. Així s'explica l'èxit d'una nova formació política, el Partit Socialista de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). A la vigília de la Primera Guerra Mundial hi havia, al departament, quatre partits polítics: els monarquistes, legitimistes carlins i conservadors (partidaris dels Borbons directes, Carles X de França i els seus descendents); els progressistes, republicans moderats; els radicals, anticlericals, recolzats sobre un electorat més popular, i els socialistes. Amb tot, a nivell de direcció, el departament, fos quin fos el partit dominant, restava a les mans de la burgesia, unes quantes famílies de notabilitats que controlaven tots els afers.

Retorn al sumari d'Historia


La primera meitat del segle XX

A la Primera Guerra Mundial, els soldats se n'anaren al front molt animats, com a arreu de França però aquí encara més, perquè el cap d'Estat Major era un home del país, oriünd de Ribesaltes: el general Josep Joffre. Tanmateix, també hi havia molts desertors que es passaven al Principat. La guerra havia d'ésser molt més dura i mortífera que ningú no s'havia pogut imaginar, i el país comptava molts morts. S'ha dit, sovint, que aquests han fet més que ningú per a integrar psicològicament les terres catalanes del nord a França.
Després de la guerra, les eleccions, com a tot França, portaren les dretes al poder i les tensions polítiques esdevingueren més fortes. La divisió dels socialistes, arran sobretot de la revolució russa del 1917 i de la qüestió de l'adhesió a la III Internacional, donà lloc a la creació d'un nou partit: el Partit Comunista, que tenia seguidors al departament. Si bé als anys vint i trenta la burgesia tradicional es mantingué al cap de les instàncies departamentals, socialistes i comunistes guanyaren vots i sovint s'uniren contra el perill representat per la vinguda al poder de règims feixistes o dictatorials a molts països, sobretot a la banda de la Mediterrània i el 1933 a Alemanya. La crisi econòmica d'aquells anys i les lluites polítiques i els escàndols tingueren ressò al departament igual com el moviment de vagues de l'estiu del 1936.
L'alçament del general Franco i les lluites de la Península commogueren l'opinió dels Pirineus Orientals, encara que no totes les simpaties anessin pels republicans. La política ambigua dels governs de l'època produïa un fort malestar al pla local, agreujat pels bombardeigs de les localitats frontereres per l'aviació franquista. A final de 1938 els franquistes llançaven una gran ofensiva contra l'exèrcit republicà de Catalunya. El 26 de gener de 1939 Barcelona queia a les seves mans i una veritable allau de refugiats, civils i militars, travessava el Pirineu cap al Rosselló. Les autoritats franceses els tancaren immediatament dintre de camps de concentració, a les platges (Argelers, Sant Cebrià, el Barcarès) o a la muntanya. N'hi hagué molts que hi moriren.
El 3 de setembre de 1939 esclatava un nou conflicte mundial que duraria fins al 1945. La derrota i l'ocupació del nord de França pels alemanys empenyeren cap al sud un gran nombre de refugiats i, aviat, de voluntaris, que intentaven passar a Anglaterra a través d'Espanya i Portugal. L'alto al foc, tanmateix, no havia fet tornar a casa tots els soldats i el país sofria una crisi general. Com per agreujar la situació, a la tardor del 1940 (16-20 d'octubre) es produïa l'aiguat més terrible de la història del país: 50 morts, més de 200 edificis enderrocats, totes les vies de tren i carreteres tallades, ponts esfondrats i conreus destrossats.
Després de la invasió de tot el territori francès pels alemanys, el 1942, el país es va veure afectat per les requisicions de queviures, de material i de mà d'obra (STO). Mentre certes persones col·laboraven amb les forces d'ocupació (fins a servir al front de Rússia), n'hi havia d'altres que resistien i entre ells molts republicans del sud, convençudes que després de la derrota de les forces feixistes s'alliberaria l'Estat espanyol (maquis del massís del Canigó).
Més que mai en el decurs de la guerra i després, la vida política del departament dels Pirineus Orientals estava vinculada a la vida general de l'Estat francès i perdia cada vegada més les seves peculiaritats excepte la d'ésser sempre dominada per aquelles notabilitats tradicionals. Els conflictes eren més personals que ideològics. A partir dels anys 50, amb l'inici de la guerra d'Algèria, es produïa un gir cap a la dreta, que s'accentuava després del 1962, amb la instal·lació al departament d'un gran nombre de «peus negres», i també després dels fets del 1968, que generaven una reacció de defensa per part dels benestants i persones d'edat cada vegada més nombroses al departament.

Retorn al sumari d'Historia


L'evolució sòcio-econòmica d'ençà del 1945

Després de la Segona Guerra Mundial, la reconstrucció econòmica dels Pirineus Orientals ha resultat summament difícil. L'agricultura de mercat resta més que mai predominant, però ara el país ja no és l'únic oferidor i ha de menester enfrontar-se amb les altres regions meridionals com la vall de la Garona, Còrsega, la vall del Roine i, d'ençà dels anys 60, amb els altres productors del Mercat Comú, Itàlia i Espanya, més recentment. També cal que s'adapti als gustos de la clientela nòrdica, que tot sovint són prou diferents d'allò que els catalans solien proposar. Els vinyaters han hagut de fer un gran esforç per millorar la qualitat de la seva producció en lloc d'augmentar la quantitat, com ho havien fet abans.
Un altre aspecte cabdal és la desertització de les zones muntanyenques: les terres resten ermes i els pocs camperols que hi queden són gent molt gran. A la zona mitjana dels Aspres, la desertització ha tingut dues conseqüències importants: les vendes de terrenys a forasters, belgues i holandesos sobretot, que només han pensat a fer inversió de diners i/o instal·lar-hi residències de lleure, i l'absència de conreus i de pastures que ha ocasionat la multiplicació anual dels incendis, cada vegada més devastadors.
Les escasses indústries han desaparegut, excepte la de producció tapera al Voló i a Ceret.
El sector terciari, tanmateix, s'ha incrementat molt a Perpinyà: banques, comerços, serveis, administració, etc. Això ha fet que la major part dels llocs de treball es trobin a la capital.
El turisme també ha conegut un increment molt fort, alguns diuen que massa i tot: les platges, les estacions de muntanya... Però si bé atrau una forta clientela, aquesta és modesta i gasta relativament pocs diners, mentre que les inversions imprescindibles per poder-la acollir són cada vegada més elevades i indueixen a un endeutament excessiu i a una especulació desfrenada sobre els preus dels terrenys.
La població dels Pirineus Orientals tingué tendència a créixer fins a la Primera Guerra Mundial, després minvà i d'ençà dels anys 60 tornà a augmentar. Tanmateix, la meitat de la població total viu a Perpinyà i a les rodalies. L'edat mitjana dels habitants del departament és cada vegada més elevada; d'una banda, perquè els joves que no troben feina es veuen obligats a marxar cap a les regions industrialitzades del nord de França i, d'altra banda, perquè hi ha persones jubilades d'altres regions que s'instal·len al país per viure-hi els seus últims anys. Això fa que, actualment, la mortalitat superi la natalitat.

Retorn al sumari d'Historia


Canvis i permanències

Hem dit que després de l'annexió dels Comtats al reialme de França hi havia hagut una forta resistència a la integració. Però a mesura que el temps passa la francesització progressa. La Il·lustració i la Revolució francesa ja havien fet bastant en aquest sentit, almenys entre la burgesia i els intel·lectuals. La resistència popular havia subsistit durant les tres quartes parts del segle xix. La Tercera República i, concretament, les lleis escolars de Jules Ferry foren la causa, en bona part, de l'assimilació. La Primera Guerra Mundial, amb el seu seguici de morts per la França, la confirma. És prou significatiu que cap de les temptatives fetes per tal d'introduir unes dates nacionals o nacionalistes catalanes dins el joc polític no ha reeixit. Tanmateix, d'ençà dels anys 50, s'està produint una revifalla cultural amb la consegüent reivindicació de la identitat catalana, que rebutja tot folklorisme i tota qualificació política de tipus monarquista o dretana. Evidentment, la major part dels catalans de soca-rel dels Pirineus Orientals posen una gran esperança en un futur europeu.

Alícia Marcet i Juncosa
Historiadora

Retorn al sumari d'Historia

Retorn al sumari de "Qui som...