GEOGRAFIA

Alà Baylac-Ferrer
Professor

L'espai nord-català

Retorn al sumari de "Qui som...



Introducció


El nom mateix de Catalunya Nord indica la situació geogràfica i històrica d'aquest tros de terra de 4.116 quilòmetres quadrats: a la part més septentrional de les terres catalanes que es troben al sud-oest d'Europa, a la façana nord-occidental de la mar Mediterrània. Amb la forma d'un triangle isòsceles, té el costat més petit que forma la costa i els dos més grans al nord i al sud, que emmarquen l'espai al mig del conjunt pirinenc. Però si s'estudia Catalunya Nord com a entitat pròpia i específica com a conseqüència de l'annexió del Tractat dels Pirineus, no es pot pas separar-la de la resta de l'espai geogràfic català amb el qual comparteix eixos físics ­p;els Pirineus, la Mediterrània­p; i uns caràcters comuns, tant pel que fa a la climatologia com pel que fa a la vegetació.
El primer terme de Catalunya Nord indica que l'espai pertany a un conjunt català, però el segon terme, més que situar-lo, el separa del tronc comú i el constitueix en espai amb particularitat. Catalunya Nord és la denominació de totes aquelles terres separades del Principat de Catalunya pel Tractat dels Pirineus i annexionades al reialme francès el 1659. S'hi va afegir, al moment de la constitució dels departaments al segle xviii, una part de terra del Llenguadoc, la Fenolleda. Les comarques que integren Catalunya Nord són el Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i la meitat de la Cerdanya. Abans del 1659, Catalunya Nord no es distingia per una personalitat pròpia; avui dia, al cap de gairebé tres segles i mig de frontera, estrictament imposada pels estats, s'ha anat polint el procés d'integració a l'Estat francès amb una assimilació que va ser determinant a partir del segle xix.

Retorn al sumari de Geografia.

La polèmica del nom


La geografia, com a visió humana d'un marc físic, genera interpretacions diverses segons els interessos que entren en joc al moment de l'enfocament. I, per tant, les denominacions i els noms utilitzats per fer un determinat panorama geogràfic tampoc no són exempts de subjectivitat. Per això s'apliquen diverses apel·lacions a Catalunya Nord, la qual cosa provoca polèmiques i debats que encara no són del tot tancats. A partir dels anys 1970 es va anar estenent l'ús de Catalunya Nord, promogut pels medis més catalanistes. Debats virulents es van produir entorn d'aquest terme que focalitzava l'acceptació o el rebuig d'una catalanitat clarament expressada. El nom oficial del departament, els Pirineus Orientals, volgudament despersonalitzador pels constituents de la República, fa la unanimitat pel seu poc encert: uns li retreuen la manca d'atractiu per les campanyes de marketing turístic, altres critiquen l'absència total de referència a la dimensió catalana d'aqueixes terres. Una tercera apel·lació que disputa el protagonisme és el de Rosselló, inicialment nom genèric atribuït a la província annexada, reprès per tot un sector folklorista oposat a qualsevol connotació catalanista i integrat a la denominació de la regió creada el 1962, el Llenguadoc-Rosselló, per raons més d'estètica i de sonoritat que d'exactitud estricta. Un intent de rejoveniment del terme s'està produint actualment amb la nova forma de Pirineus-Rosselló, que correspon a la voluntat de les autoritats departamentals i consulars de promoure una regió turística i agrícola: esports d'hivern, mar, produccions vinícoles amb denominació d'origen «Costers del Rosselló», «Costers del Rosselló Vilatge». El nom de Catalunya Nord, però, tendeix a ser cada dia més utilitzat, sobretot amb l'orientació recent però com més va més clara dels responsables econòmics i polítics cap a lligar contactes i relacions amb els catalans del Principat.

Retorn al sumari de Geografia.

Les comarques


Per la seva herència històrica, la realitat geogràfica de Catalunya Nord integra la noció de comarques, encara que no tinguin pas tot el pes ni la dimensió oficial que els va assignar el Principat de Catalunya. No hi va haver mai aquí un estudi sobre aquest tema com es va realitzar el 1932 al Principat per a la divisió territorial. A Catalunya Nord les comarques són petites regions històriques, que corresponen grosso modo a àrees geogràfiques distintes, però que han anat variant els seus límits al llarg dels segles. Sobretot, avui dia, les comarques expressen a Catalunya Nord un viscut de les relacions internes ­p;socials, històriques, econòmiques­p; de la població. Les comarques de Catalunya Nord tenen superfícies equilibrades, excepte el Capcir amb dimensions més reduïdes que el Rosselló, el Vallespir, el Conflent, la Cerdanya i la Fenolleda.
Una de les comarques es destaca clarament com a principal: el Rosselló. És la més extensa però sobretot concentra sobre la plana la major part de les activitats i població de tot Catalunya Nord. Igualment té l'única ciutat important i capital, Perpinyà. La situació geogràfica del Rosselló és precisament i poèticament descrita per Jacint Verdaguer en el seu famós Canigó, vist des del cim del Canigó, mirant cap al mar: «Té a esquerra les cendroses, vitíferes Corberes / que al Pirineu, com branques, se pugen a empeltar, / a dreta les florides, granítiques Alberes; / lo Rosselló és un arc de dues cordilleres / que té per corda el mar. / És una immensa lira que en eixa platja estesa / vessanta d'harmonies deixà algun déu marí, / lo Canigó és lo pom, les cordes que el cerç besa / són los tres rius que ronquen lliscant per la devesa, / lo Tec, la Tet, l'Aglí». Al Rosselló, algunes subcomarques s'individualitzen per una vegetació i una economia pròpies; són els Aspres a l'oest, les Corberes catalanes al nord, la Costa Vermella entre Argelers i Portbou al mig de les Alberes.
El Conflent és la comarca més clarament definida. Remuntant la vall de la Tet, comença al coll de Ternera entre Rodès i Bulaternera, segueix la cresta entre Vallmanya i la Bastida en direcció al sud i topa amb la cresta del massís del Canigó i de Carançà al sud. A l'oest, Tet amunt, el coll de la Perxa fa de límit amb la Cerdanya i el coll de la Quillana amb el Capcir.
El Vallespir, vertebrat per la vall del Tec, té com a pobles límit Sant Joan Pla de Corts i Morellàs, al peu de l'Albera, i Tec amunt, Prats de Molló i la Presta. És delimitat al nord per les comarques del Conflent i el Rosselló, al sud pel Ripollès, la Garrotxa i l'Alt Empordà. Les comarques de l'oest de Catalunya Nord són les d'alta muntanya: la Cerdanya ­p;entre Andorra, Capcir, Conflent, Ripollès, Berguedà i Alt Urgell­p; i el Capcir ­p;girat cap al nord com a alta vall de l'Aude. Finalment, la comarca occitana de la Fenolleda, al nord del Rosselló, segueix el tercer riu de Catalunya Nord, l'Aglí, que neix al mig de les Corberes, passat Talteüll i Estagell, i que té per delimitació meridional les muntanyes al nord de la Tet.

Retorn al sumari de Geografia.

Els altres límits


Les divisions administratives oficials, com a departament de l'Estat francès, són els 226 municipis, els 30 cantons i els 3 arrondissements. Els cantons són les circumscripcions de base dels elegits del Consell General, assemblea departamental que elegeix al seu si un president. Els noms dels cantons són: Argelers de la Marenda, Arles, Ceret, la Costa Vermella, la Costa Sorrenca, Elna, la Torre de França, Millars, Montlluís, Oleta, Prada, Prats de Molló, Ribesaltes, Sallagosa, Sant Esteve, Sant Llorenç de la Salanca, Sant Pau de Fenollet, Sornià, Tuïr, Toluges, Vinçà i Perpinyà amb 9 cantons. Les tres altres circumscripcions corresponen a les de l'administració estatal que divideix el departament en una prefectura (Perpinyà) i dues sots-prefectures (Prada i Ceret).
Un altre límit determinant en la història de Catalunya Nord és la frontera estatal. Sovint i durant molt de temps alguns geògrafs han anat explicant la teoria de la «frontera natural». De fet, mirant el placatge de la línia divisòria sobre la realitat geogràfica dels massissos muntanyosos de les planes i de les valls dels Pirineus, hom s'adona de l'artifici inventat per respondre en altres temps a la ideologia d'expansió de les grans potències. Un paisatge, un territori donat només coneix accidents geogràfics que no existeixen en termes polítics. Catalunya Nord s'insereix totalment en el sistema de les serralades pirinenques, des de les Corberes fins a l'Albera, passant per la plana de Cerdanya. El conjunt pirinenc que defineix una zona àmplia des de Salses, al peu de les Corberes, fins a l'Empordà i el Gironès, configura una marca, més que no una línia neta. Tota la zona s'ha caracteritzat no pas per espais separats i diferents sinó per una comunitat lingüística, unes semblances de clima i vegetació. Ben a l'inrevés del que implicaria ser una «frontera natural», Catalunya Nord i les comarques veïnes del nord del Principat de Catalunya, pel seu posicionament en el mapa europeu i per la seva configuració geogràfica, han estat i són encara, més que mai en el nou context europeu, un lloc de pas privilegiat entre el nord i el sud dels Països Catalans però també de tot Europa, un corredor al llarg de la Mediterrània entre Europa i Àfrica (pas de Salses, colls de Panissars i del Pertús, planes del Rosselló i l'Empordà al sud de l'Albera), una cruïlla excepcional al bell mig de tot el sistema pirinenc (vall de la Tet, plana de Cerdanya comunicada amb el País de Foix, la vall de l'Aude, la vall del Segre camí de Vic i Barcelona, el Rosselló i el Conflent).
La frontera, però, avui dia existeix, realment; és política, ha estat assentada en els esquemes mentals. El millor exemple n'és el de la comarca cerdana, de les més unitàries i també la més partida. Els pactes franco-espanyols del 1660 la van separar entre dos estats, un enclavament territorial de l'un en territori de l'altre (Llívia) i, posteriorment, entre dues províncies i un departament (Lleida i Girona per la Baixa Cerdanya, i Pirineus Orientals per l'Alta Cerdanya). Fins al començament del se-
gle xx les migracions laborals es van mantenir per damunt de la ratlla, essencialment girades cap al Principat (paletes, carnissers, cansaladers, venedors...) i la frontera no va ser clarament delimitada fins a la meitat del segle xix. La construcció de la carretera i l'arribada del tren el 1911 va marcar veritablement la integració a l'Estat francès. Tot i les relacions mantingudes i el caràcter artificial de la ratlla fronterera que talla camps i masies, la noció de frontera s'ha anat afermant pel canvi demogràfic de l'Alta Cerdanya, on molts habitants ja no són ni cerdans ni tan sols catalans. Una traducció concreta d'això són els canvis de costums de compres d'aquests nous habitants: Puigcerdà, que sempre ha estat per a tots els cerdans la Vila, capital de la comarca, s'ha trobat concurrents amb centres tradicionalment exteriors al mercat cerdà com són Prada o Perpinyà. Molt recentment, en els dos anys que precedeixen la constitució del mercat únic europeu, la noció de frontera, tan estrictament clavada en els esperits, va perdent el seu sentit i tant els medis econòmics com comercials i institucionals tendeixen, o almenys aprenen, a prescindir d'un límit cada cop més regional i, fins i tot, intraregional. El futur es pensa en termes d'Euroregió ­p;de Tolosa i Montpeller fins a Barcelona i, fins i tot, València­p; en la qual Catalunya Nord apareix més com a centre, lloc de pas i enllaç que com una barrera natural de difícil accés.

Retorn al sumari de Geografia.

Terra de contrastos i desequilibris


Si uns qualificatius han de caracteritzar Catalunya Nord en el seu conjunt són els d'una terra contrastada i desequilibrada. La geografia imposa un marc de vida variat a l'extrem, des de les platges de la Mediterrània fins als cims nevats de l'alta muntanya pirinenca amb tan sols 120 km de distància. La diversitat es reflecteix igualment en el clima força sec o molt humit segons les comarques ­p;Cerdanya i Conflent o Vallespir i Capcir, respectivament­p;, amb unes temperatures sovint dolces però un vent fred i violent ­p;la Tramuntana­p;, unes pluges molt irregulars o prou constants. Els desequilibris apareixen en l'espai i la població de Catalunya Nord. A la plana de Rosselló, menys del 30% de la superfície concentra un 80% dels habitants i la major part de la producció agrícola: el 75% de la vinya i arbres fruiters, el 90% de les hortalisses. En conjunt representa el 95% de la renda agrícola. La macrocefàlia de la capital perpinyanesa al voltant de la qual s'organitza la major part de totes les altres activitats econòmiques arriba a ser problemàtica, comparada amb la resta de comarques, més pobres i buides.
Aquests trets de Catalunya Nord són molt semblants a la distribució de població del Principat de Catalunya i al desequilibri en el repartiment de l'activitat econòmica: el 80% de la població és concentrada a la costa, el 70% només a l'àrea metropolitana de Barcelona.
Els desequilibris també s'han de considerar des del punt de vista extern a Catalunya Nord, respecte a l'Estat francès. Amb poc més de 360.000 habitants (cens del 1990), Catalunya Nord només pot pretendre a un pes i una influència reduïdíssims en el marc de l'estat, que compta més de 50 milions de francesos. El seu PIB (producte interior brut) representa un 0,45% del total de l'estat. Aquestes condicions desfavorables en l'àmbit polític es tradueixen en conseqüències econòmiques. Catalunya Nord, per exemple, no va tenir cap pes en el moment de les discussions per la creació del Mercat Comú, en els anys seixanta. El resultat va ser una davallada de la renda agrícola i l'èxode de la meitat dels pagesos i obrers agrícoles. Un segon cop, al començament dels anys vuitanta, l'entrada d'Espanya i Portugal a la Comunitat Europea va afectar Catalunya Nord sense que aquesta tingués cap recurs per pesar en les negociacions. De la mateixa manera, l'endegament del litoral mediterrani i, per tant, de la costa catalana, es va decidir a París.
La poca importància de Catalunya Nord de cara a l'Estat francès implica una adaptació constant de la població a les condicions de treball del mercat francès. La migració massiva es tradueix en una descatalanització de l'espai, de la societat de Catalunya Nord. La pèrdua d'identitat és reforçada per un altre desequilibri, el cultural. Enfront d'una llengua i d'una cultura franceses prestigioses i omnipotents, el català no té cap dret reconegut a l'Estat francès, no disposa de cap ajuda, el seu ensenyament i la seva presència als mitjans de comunicació són marginats o folkloritzats.

Retorn al sumari de Geografia.

Geografia física


El triangle isòsceles de Catalunya Nord, amb el costat petit que forma la costa mediterrània, s'imbrica al nord del triangle equilàter més gran del Principat de Catalunya, la base del qual és el Pirineu i la punta la desembocadura de l'Ebre. Amb 4.116 quilòmetres quadrats de superfície i uns 50 quilòmetres de costa, Catalunya Nord representa respectivament un 11,5% de la superfície total de les terres de Catalunya (d'abans de la partició del Tractat dels Pirineus) i un 8% de tot el litoral. Catalunya Nord no es diferencia gaire de la resta del Principat. El conjunt és muntanyós, amb relleus joves i alts i també formes més dolces als massissos mitjans. Les muntanyes van decreixent de l'oest cap a l'est on s'encontren amb les aigües de la Mediterrània. El país inclou depressions omplertes d'al·luvions que formen planes baixes a la zona litoral o altes a la part muntanyenca. Els rius de Catalunya Nord, com els de la zona veïna de l'Empordà, la Garrotxa i el Gironès, segueixen les línies directrius del relleu marcat per les carenes de muntanya que van de l'oest cap a l'est. La costa rectilínia i sorrenca en major part, esdevé retallada i rocosa en la porció sud.

Les muntanyes

La muntanya de Catalunya Nord és el sistema pirinenc, amb la zona axial, el Pirineu pròpiament dit, i el Pre-pirineu situat en paral·lel al nord i al sud de l'eix central. La zona axial forma una serralada jove, un bloc muntanyós potent aixecat fins als 3.000 metres, de la mateixa forma que els Alps. Els terrenys d'origen sedimentari de l'era primària ­p;uns 280 milions d'anys­p; van ser plegats de bell nou i turmentats a l'era terciària ­p;uns 40 milions d'anys­p;, sotmesos al metamorfisme que va originar sòls de granits, llicorelles, esquistos, gneisos i marbres.
A la part més occidental de Catalunya Nord, la Cerdanya presenta els massissos més alts i les formes de relleu més joves. El Carlit, el pic més alt (2.921 m), dóna el nom a tot el massís i delimita el nord de la Cerdanya i l'oest del Capcir. Uns altres cims són el Puigpedrós o el Peric. Aquestes altes muntanyes granítiques ensenyen les clàssiques formes glacials de relleu: crestes dentegades, cims piramidals, seguits d'estanys i circs que són els rastres de les geleres de l'era quaternària. A les desenes de petits estanys escampats a tot el massís del Carlit cal afegir el llac de la Bullosa i l'estany de Lanós, pantans de grans dimensions utilitzats en la producció hidroelèctrica. Un altre massís important, el del Puigmal (2.909 m), situat al sud de la comarca cerdana, es compon de roques esquistoses i calcàries. Aquí les formes d'erosió són més dolces, amb cims arrodonits com el Cambresdases, el Pla de les Salines o el mateix Puigmal. Les antigues superfícies d'erosió deixen unes serres feixugues (pic del Pam, roc d'Aude, a l'oest del massís del Carlit a la comarca del Capcir). Trobem igualment una erosió summital molt forta entre el Conflent i el Vallespir, traduïts en unes crestes planeres, com al Pla Guillem. En el mateix alineament que el massís del Puigmal, en direcció a l'est i passant a la comarca del Conflent, es troba el massís de Carançà i el Canigó. El Canigó domina, des dels seus 2.784 m, la plana del Rosselló; les seves crestes i els pics situats entre els 2.400 i els 2.700 m formen un front muntanyenc de gneis i granit entre el Conflent i l'Alt Vallespir, al sud. Aquest conjunt, molt alt, amb formes agudes d'erosió glacial, a pocs quilòmetres de la plana i del mar, dóna al Canigó una impressió de gran altitud i el seu posat majestuós. Aquest massís jove configura una zona fortament mineralitzada i inestable: les mines de ferro del Canigó i d'espat fluor d'Escaró van ser explotades durant molt de temps. Les fonts termals de Vernet, Toès i Sant Tomàs també són testimonis d'una activitat tel·lúrica encara viva. Un altre massís d'altes muntanyes, el Madres (2.469 m), influeix fortament en la fisonomia de Catalunya Nord. Estén les seves formes feixugues des de l'oest del Capcir fins a Força-ral, a la riba esquerra de la Tet, com a límit nord del Conflent. Muntanyes massisses i austeres ­p;les Garrotxes per damunt del poble d'Oleta són símbol de vida molt dura­p; tenen sòls granítics al nord (vall de la Castellana), calcaris i marbres a la zona de Vilafranca, el Montcoronat i la Pica Pelada, i capes esquistoses a Jújols i Canavelles. El marbre rosa de Vilafranca, que ara ja no s'extreu, es va utilitzar força, sobretot als edificis religiosos romànics. Els modelats del massís del Madres són de tipus glacial a les valls altes, amb gorgs enlairats i valls profundes i estretes (estany de Noedes, gorg Estelat, gorg Negre).
A l'extrem sud-est de Catalunya Nord, entre les comarques del Rosselló i de l'Alt Empordà, la zona axial dels Pirineus acaba amb el petit massís cristal·lí de l'Albera, de formes vigoroses, valls encaixades i amb el rocam retallat que cabussa directament en l'aigua de la Mediterrània. Falles transversals tallen la carena al coll del Pertús (175 m) i a la vall de la ribera de Roma. Al nord de la plana rossellonesa, el massís de les Corberes estén les seves roques calcàries des de la vora de l'estany de Salses fins a la comarca occitana de la Fenolleda. Aquests terrenys de l'era primària ­p;uns 280 milions d'anys­p;, plegats i deformats per l'aixecament de la cadena pirinenca, marquen amb altiplans aspres, turons i rius enfonsats, la part més septentrional dels Països Catalans.

Retorn al sumari de Geografia Fisica

Les valls

La xarxa de rius i valls segueix la pauta de les línies directrius del relleu de Catalunya Nord. Tres eixos paral·lels, de l'oest cap a l'est formen les tres valls principals de Catalunya Nord: l'Aglí al nord, el Tec al sud i la Tet entre els dos. Els rius tenen a Catalunya Nord un caràcter marcadament torrencial i irregular, amb riuades de primavera i tardor que poden ser catastròfiques. Les rieres més petites i més curtes poden restar eixutes bona part de l'any. Els rius principals es beneficien d'un cabal més important per les seves arrels pirinenques, reserva permanent d'aigua. Però Catalunya té rius amb cabal més important i més regularitat, com és l'Ebre, que desemboca al sud del Principat, o el Segre, principal afluent seu que neix al massís del Puigmal, a l'Alta Cerdanya. A l'alta muntanya, les grans valls com el Querol, la Tet a la zona de la Bullosa, Eina o Er, presenten les formes clàssiques de modelat glacial: valls en U, cons de dejecció, morrenes, valls penjades, estanys, com al peu del puig Peric, amb l'estany de la Llosa, l'estany de l'Esparver, o els estanys del Carlit corresponents a una gelera d'altiplà. Al Quaternari la glaciació va fer baixar les geleres (de més de 500 metres de gruix) fins a altituds de 1.600 metres pels vessants exposats al sud i 2.200 metres pels exposats al nord. L'erosió glacial potent va excavar estanys, circs i crestes, o va deixar dipòsits morrènics amb els amuntegaments de materials detrítics arrencats. És el cas dels serrats i compartiments allargats on s'han allotjat els pobles de ponent al Capcir: els Angles, Formiguera, Esposolla, Font-rabiosa i Riutort.
En canvi, l'erosió torrencial ha dibuixat a la zona axial del Pirineu, valls en V o gorges profundes segons la natura del terreny. A la vall de la Tet, la cubeta de Vinçà i Prada, a 200 i 300 metres d'altitud, formen una zona enfonsada durant els moviments tectònics. La conca és tancada al nord i al sud per altres muntanyes ­p;massís del Madres i del Canigó i Carançà respectivament. Al mig de la vall, per l'acció dels rius enfonsats s'han format terrasses excavades en la capa d'al·luvions. Valls transversals d'afluents de la Tet alimenten la conca: gorges encaixades de la Lentillà i de la Carançà, valls de la Rotjà, del Cadí, de Sant Vicenç, de Fillols. Al peu del Canigó passa la falla principal del sistema axial pirinenc, que provoca un desnivell ràpid i vessants rosts. La conca de Vinçà, al límit entre Conflent i Rosselló, constitueix un espai més obert on s'han instal·lat uns embassaments: el pantà de Vinçà i el petit llac de les Escumes.
El Tec al Vallespir segueix igualment falles, formant la conca de Ceret a la part més baixa, entre els Aspres al nord i el massís del roc de Frausa al sud. Pujant Tec amunt, les valls es fan més estretes a la part mitjana i són encaixades amb uns replans de Sant Llorenç de Cerdans i Prats de Molló a l'Alt Vallespir. La vall és tancada al nord per les piques del Canigó i, al sud, Costoja i l'alta vall de la Muga es giren cap a la Garrotxa. L'enfonsament violent dels rius demostra que l'erosió torrencial es manté molt forta; aiguats sobtats poden tenir un impacte brutal sobre el medi i provocar danys importants. Tothom a Catalunya Nord té present l'aiguat terrible del 1940. Una esllavissada a la part de l'Alt Vallespir va tapar el riu i va crear un gran embassament. Quan l'amuntegament de terra i roques es va trencar, la riuada va davallar brutalment, destrossant-ho tot al llarg del Tec fins a la plana, emportant-se al seu pas cases, ponts, trens, camps i carreteres.
Al nord, la gran vall de l'Aglí, dins les margues negres i dominada per penya-segats calcaris, forma la Fenolleda amb Sant Pau de Fenollet al centre. L'Aglí i els diferents rius de la comarca són fortament encaixats; són rius sobreimposats que tallen diversos massissos calcaris que han estat de més fàcil excavar. Més avall de Sant Pau de Fenollet s'ha començat la construcció del barratge de Caramany, que permetrà regular el règim de l'Aglí i assegurar la irrigació de la plana rossellonesa a la part baixa del riu.

Retorn al sumari de Geografia Fisica

Les depressions

Al mateix temps que l'enlairament dels cims dels Pirineus, s'han produït, al Terciari, fractures que han originat petites depressions intercalades en els relleus ­p;la Cerdanya i el Capcir­p; o esfondraments més importants que configuren avui dia veritables planes, com és el Rosselló i el seu equivalent simètric de l'altra banda de l'Albera, la plana de l'Empordà. Aqueixes depressions han estat reblertes pels arrossegalls dels rius dipositats i sedimentats, quan eren ocupades per aigües marines o lacustres.
La fossa de Cerdanya, la part alta de la qual es troba a l'extrem oest de Catalunya Nord, és una depressió situada a uns 1.000 metres d'altitud, originada per l'esfondrament d'una dovella de 100 quilòmetres de llargada. És envoltada de cims d'uns 2.000 a 3.000 metres i constitueix, en la continuació de la vall de la Tet, l'única plana important (1.129 km2) a dintre dels Pirineus. Omplerta amb materials detrítics, ha estat utilitzada des dels temps prehistòrics com a camí de pas i plataforma de comunicació entre totes les regions que hi desemboquen: Rosselló i Conflent, al coll de la Perxa (1.577 m); la Seu d'Urgell i la vall del Segre, cap a l'oest; la collada de Tosses (1.865 m), camí de Vic i Barcelona; al nord el coll de Pimorent (1.931 m), cap a Andorra i el País de Foix, i el Capcir i la vall de l'Aude, pel coll de la Quillana (1.713 m). Ara el túnel del Cadí permet, a més a més, un enllaç ràpid amb la vall del Llobregat. L'altitud de la plana cerdana oscil·la entre 950 m i 1.300 m, orientada d'est-nord-est a oest-sud-oest. Aquesta orientació paral·lela a l'eix pirinenc és poc freqüent en un massís muntanyós. La part de la comarca integrada a Catalunya Nord és l'Alta Cerdanya: la frontera corre des del coll de la Creu de Maians (al massís del Puigmal), creua el Segre, segueix el Reür, un afluent seu que separa Puigcerdà de la Guingueta d'Ix, i continua per Saneja i Guils cap al Puigfarinós i el Puigpedrós fins a la Portella Blanca d'Andorra.
Una altra plana alta situada entre els massissos del Carlit i del Madres és la conca del Capcir. Oberta al nord, forma l'alta vall de l'Aude, enfonsada entre dues falles que li procuren vessants vigorosos i pendents forts. Al mig de la cubeta, l'Aude corre cap al nord de la comarca, on s'encaixa violentament, passat Puigbalador. Dos embassaments artificials ocupen part de la depressió. L'un recull les aigües de l'Aude a Matamala, l'altre les de la Lladura i el Galba a Puigbalador.
El Rosselló té la plana més gran de totes les comarques de Catalunya Nord. Ampla i oberta sobre la mar Mediterrània, constitueix el front de la zona axial dels Pirineus. Enfonsada a les eres secundàries i terciàries, la depressió s'ha omplert dels materials pirinencs. És delimitada per les Corberes al nord, les Alberes al sud, el massís dels Aspres al sud-oest i la platja a l'est. Els sediments acumulats poden representar una capa important de materials; a Canet s'ha avaluat un gruix de 1.000 metres de dipòsits. D'aquests dipòsits al·luvials, encara en tenim exemples avui dia amb l'acció del Rard que va emplenant l'estany de Canet progressivament, avançant el seu delta al mig de l'aigua. La plana del Rosselló presenta un aspecte accidentat, amb una successió de terrasses, pujols, depressions tancades, còrrecs, conseqüència de l'erosió eustàtica, climàtica i tectònica.

Retorn al sumari de Geografia Fisica

La costa

La costa de Catalunya Nord és recta en la seva part sorrenca i retallada al sud quan el massís de l'Albera entra directament al mar. La formació d'un cordó litoral de sorra des del Racó, a prop d'Argelers, fins a Leucata, ja en terra occitana, al nord del Barcarès, ha configurat una costa regular, gràcies als corrents marins. El lido, cordó litoral de sorra, separa el mar dels estanys de Salses, al nord, i de Canet o Sant Nazari, més al sud.
La costa que avui dia té com a pobles costaners el Barcarès, Torrelles, Santa Maria, Canet, Sant Cebrià, Argelers, Cotlliure, Portvendres, Banyuls de la Marenda i Cervera, ha variat en funció del nivell del mar. 2.500 anys enrera passava terra endins on són ara els pobles de Sant Nazari, Sant Llorenç de la Salanca i Sant Hipòlit.
Al davant de la costa mediterrània, mar endins, s'estén la plataforma continental fins a la corba de nivell dels 2.000 metres sota el nivell de l'aigua. Té una amplada d'uns 70 km davant de la plana del Rosselló, abans d'iniciar amb una ruptura de pendent (el talús continental) una baixada cap als fons abissals. Un tret del talús continental és la presència de canyons submarins en forma de talls profunds on passen corrents forts que arrosseguen tota mena de sediments. Davant del Rosselló hi ha dos canyons ­p;o recs segons la terminologia dels pescaires­p; el canyó de Lacaze-Duthiers, amb una orientació de nord-est a sud-est en el prolongament de Canet, i el canyó del cap de Creus, d'oest a est.

Retorn al sumari de Geografia Fisica

Retorn al sumari de Geografia.

Els paisatges i el clima

Catalunya Nord, com el conjunt dels Països Catalans, es troba en una zona de clima temperat, amb una llarga façana mediterrània i algunes influències atlàntiques (aire humit) i euro-siberianes (aire fred). L'estructura del relleu condiciona una infinitat de matisos climàtics, una gran riquesa i varietat biològica. La diversitat i la irregularitat són les característiques de les regions mediterrànies.
La comarca del Rosselló és la que té el clima més marcadament mediterrani: secada a l'estiu i màxim de pluges a la tardor i primavera, en forma de temporals violents i de ruixats que representen la meitat del total de precipitacions. Un vent violent domina la plana: la tramuntana. Les muntanyes que serveixen d'abric procuren un hivern dolç, una vegetació i uns conreus primerencs que poden ser perjudicats en cas de gelada. Tot i això, el fred pot ser molt viu i el temps és generalment clar. La irregularitat i la varietat del clima no priven pas, en canvi, una constància en les estadístiques anuals i plurianuals. Les precipitacions al Rosselló se situen entre 600 i 700 mm, repartits en 90 o 100 dies. Les tardors són més dolces i assolellades, malgrat les pluges violentes, les primaveres més difícils i desiguals; no hi ha gaire transició entre el període fred i les fortes calors de final de maig. L'acceleració es produeix de manera brutal. Les observacions decennals mostren que qualsevol mes pot ser el més sec o el més plujós de l'any, atesa l'extrema irregularitat. D'aquí la necessitat absoluta d'irrigació per fer possible una vida agrícola. Les temperatures mitjanes de l'estació meteorològica de la Llavanera, a Perpinyà, són de 15,5°C (7,7°C el gener i 24°C el juliol). La neu i les gelades són excepcionals a la plana, però poden produir-se de forma brutal (nevades del 1950 i 1982, gelades del 1956 i 1985). El Rosselló compta solament 60 o 65 dies sense vent. El vent dominant és la tramuntana (41%), del nord-oest, és sec i fort ­p;més d'un terç del temps bufa a més de 54 km/h i fins els 100 i 120 km/h. El ponent o canigonenc (13%) correspon bé a una brisa de terra alimentada per les variacions tèrmiques del dia, bé a una pertorbació oceànica. El vent de llevant, la marinada (21%), pot ser una brisa de mar o una depressió mediterrània que porta pluges i temps cobert. Uns altres vents menys importants són el narbonès (N), el gregal (NE), el vent d'Espanya (S). Aqueixes condicions creen al Rosselló uns paisatges de regadiu compartimentat per línies d'arbres (xiprers, llorers, canyissos, polls) destinats a tallar la força del vent. La constància i la violència del vent han entrat en els costums de vida dels habitants de Catalunya Nord, però són difícils de suportar pels forasters. La vegetació del Rosselló és totalment artificial i humanitzada pels cultius i la urbanització seculars.

Retorn al sumari dels paisatges i el clima

El Rosselló té paisatges variats i petites regions molt individualitzades. El Riberal, la part rica de la plana, seguint l'eix de la vall de la Tet cap a Cerdanya, és un país de regadiu tradicional. L'embassament de Vinçà assegura la regularitat de l'alimentació en aigua dels nombrosos recs, agulles i canals. Els cultius són arbres fruiters, hortalisses, però es veuen també arbres de riberes, plàtans, xiprers i cultius intensius abrigats sota hivernacles. Al nord del Riberal, la muntanya de Força-ral exposa les seves terrasses al vinyer, amb denominacions d'origen: Ribesaltes, Moscat de Ribesaltes i Costers del Rosselló Vilatge. La vall de l'Aglí, la zona de Baixàs, el Crest de Ribesaltes a la part alta de la Salanca també tenen paisatges vitícoles. La Salanca deu el seu nom a la presència de capes de sal que puja per capil·laritat i evaporació a la superfície. La zona s'estén entre l'estany de Salses i la Tet, i entre el Crest i la mar. Un drenatge de les aigües mal assegurat ha estat millorat gràcies a la construcció de dics que permeten limitar les inundacions de l'Aglí. Avui dia la Salanca té més arbres fruiters (albercoquers, presseguers) i vergers (carxofes, escaroles) que vinyes, que en aquesta zona eren de gran rendiment i baixa qualitat gràcies a la inundació dels vinyers. Una competició problemàtica i polèmica s'ha instaurat entre els agricultors, usuaris tradicionals, i la població turística, massivament present a l'estiu al Barcarès i voltants, per al domini de l'aigua. L'ús excessiu de l'aigua de les capes freàtiques agreuja cada cop més la salinitat dels sòls i tendeix a l'esterilització de les terres a llarg termini. Els Baixos Aspres entre Elna i Canet són una altra zona vitícola que produeix vins dolços i Costers del Rosselló (negres). Les vinyes són plantades a les terrasses de la Tet i dins les depressions tancades de la plana. Una d'elles ha estat convertida en llac artificial, l'estany de Vilanova de Raó, que fa de dipòsit d'aigua d'irrigació i serveix per a l'esplai. El domini més gran de l'aigua permet la progressió de l'agricultura. El riberal del Tec s'estén entre el nord d'Argelers, Elna, Sant Genís, Palau del Vidre i la Torre del Bisbe. Al peu de l'Albera, la urbanització escampa les segones residències entre vinyes i alzinars (la Roca d'Albera, Sureda).

Retorn al sumari dels paisatges i el clima

L'Albera, amb els seus pendents rosts i rius engorjats, entre les planes del Rosselló i de l'Empordà, és coberta de bosc mediterrani: suredes, alzines, roures, castanyers i fageda d'un alt valor científic i ecològic a la zona de la Maçana. La pressió urbanística i l'abandonament de terres afavoreix, però, els perills d'incendis. La Marenda, amb la seva costa de roques, és una de les originalitats i un dels atractius més forts de Catalunya Nord. El vinyer de Banyuls s'engarrapa per les feixes damunt dels pobles de Cotlliure, Portvendres, Banyuls i Cervera. Pateix de difícils condicions d'explotació i el vi produït té dificultats de comercialització.

Dues menes de balcons resten a identificar damunt de la plana del Rosselló: els Aspres i les Corberes catalanes. Els Aspres són terres esglaonades al peu del Canigó que formen muntanyes esquistoses i arrodonides. Aqueixes altes terrasses de sòls àcids només permeten el conreu de vinya i una vegetació de bosc i bosquines. Una xarxa de valls estretes i encaixades, amb masos i veïnats, fan de la zona gairebé un desert humà. La vegetació dels Aspres ha estat modelada per l'home: és un país de bosc d'alzines i suredes, de bosquines mediterrànies, d'erms amb qualques claps de policultura. La regressió d'aquesta regió provoca que sigui abandonada als incendis i a les compres especulatives. Els pobles que tenen el seu terme totalment inclòs als Aspres són Cameles, Castellnou, Torderes i Vivers. L'aigua hi és canalitzada en torrents que guien riuades impressionants a la tardor, i queden molt de temps assecats. Aquest sistema hidrogràfic implica una erosió forta, accelerada pels repetits incendis. El massís inclou tres conques principals: les del Bulès, del Rard i de la Canta-rana, i de la Ribera Ampla. Les valls estretes originen una circulació difícil. Malgrat unes precipitacions més abundoses que a la plana, és palès el dèficit d'aigua. La vegetació dels Aspres, típicament mediterrània, inclou bosc, matolls i landes, associats amb siures i alzines. Les suredes del sector sud-oriental ara ja no són productives; se n'havia desenvolupat el cultiu a partir del segle xix, al mateix temps que l'extensió del conreu de la vinya i la producció de vi. Alzines i brolles se situen a la part nord i central, i les zones més fresques afegeixen roures.

Retorn al sumari dels paisatges i el clima

El segon balcó delimita la part més septentrional dels Països Catalans: les Corberes catalanes. Són estructures complexes d'altiplans i depressions calcàries, al mig de les quals trobem la conca d'Estagell, Montner, Òpol, Perellós, Vingrau, Talteüll i Cases de Pena. Aquí contrasten les zones vitícoles sobre les terres negres i rogenques de margues i les garrigues pedregoses, les grans pedreres blanques, grises o de color blavenc. El calcari és qui indubtablement dóna la tonalitat al paisatge. El modelat és de tipus càrstic. La infiltració de les pluges en els terrenys calcaris, amb una tramuntana forta que escombra literalment les Corberes ­p;en són proves els troncs inclinats dels arbres­p;, augmenten la sequedat del massís. La vegetació de les Corberes porta la marca de l'ariditat i d'una desforestació massiva deguda a l'explotació passada per les carboneres, els focs pastorals o incendis incontrolats i l'especulació. En una flora fràgil i regressiva domina la garriga de garrolla, els erms de llistó, les màquies amb ginebró o càdec, brolles de boixos i romaní. La vegetació discontínua deixa aparèixer la pedra nua. També s'hi troben algunes bosquines d'alzines i repoblaments poc encertats de pins, inadaptats al clima i als incendis.

La comarca de la Fenolleda fa de transició entre la plana i l'interior, entre el clima mediterrani i l'oceànic (Aude i Arieja) del sud de França. La secada enmig de les muntanyes calcàries és molt marcada i una desforestació intensa deixa lloc a landes sotmeses a un elevat perill d'incendis. L'obertura, a l'oest de la comarca, amb influències atlàntiques, es tradueix per una baixa de les temperatures mitjanes (entre 15°C i 10°C) i unes pluges més nombroses (800 mm i 1.000 mm de precipitacions). La vegetació de la Fenolleda a la part oriental i seguint l'eix Maurí-Sant Pau de Fenollet és clarament mediterrània: brolles, màquies, garrigues i bosquines d'alzines. Més cap al centre de la comarca les brolles són d'estepa de fulles de llorer i d'argelaga. Després vénen estatges de roures i, al límit de Catalunya Nord, fagedes i alguns avets.

Retorn al sumari dels paisatges i el clima

La comarca del Vallespir contrasta fortament amb l'aridesa del nord. Els paisatges de la comarca més catalana de Catalunya Nord són verds i boscans. El Vallespir sempre ha mantingut activitats i molts lligams econòmics i familiars amb les comarques veïnes del Ripollès i la Garrotxa, que s'hi assemblen molt. El Baix Vallespir (regió de Ceret) evidencia una vegetació mediterrània d'alzines i suredes; al nord del massís del roc de Frausa apareixen a l'estatge montà roures, castanyers i faigs. Les precipitacions mediterrànies vénen a topar contra el Canigó provocant així unes pluges exacerbades al vessant sud-est. El Vallespir mitjà i alt no té cap període sec: a 400 metres d'altitud la mitjana de precipitacions és de 1.000 mm. Prats de Molló, a 750 m, té 1.250 mm, i la Presta, a 1.100 m, uns 1.350 mm de precipitacions. Les temperatures són dolces i fresques, però la marca més característica del Vallespir és la humitat; és una de les comarques més humides de tot Catalunya. Les pluges es produeixen de manera abundant a la tardor, concentrades en pocs dies amb situacions de bloqueig de les pertorbacions mediterrànies. Els vessants alts porten bosc subalpí compost de pi roig i pi negre però que es troba bastant reduït ja que les fagedes pugen molt amunt. La vegetació del Vallespir també és artificial per la intensa activitat agrària i ramadera que sempre s'hi ha desenvolupat. Castanyers i alzines sureres són el testimoni de la gran activitat vitivinícola de la plana: el segle xix es necessitaven per a la fabricació de bótes, semals, puntals i estaques, i taps. Les repoblacions forestals amb conífers són més recents i s'han començat després del 1940.

La comarca del Conflent, hereva d'un comtat homogeni i organitzat entorn de Prada, ha tingut un paper històric de primer pla, en ser el bressol dels comtes que van construir Catalunya (Guifré el Pilós). La regió de Prada tradueix el clima mediterrani en alzinars, brolles i garrigues, al nord de la Tet. Les temperatures mitjanes anuals hi són prou elevades a la comarca: 12°C, i 10°C, 7°C. Una forta oposició es nota entre l'obac i la solana. L'exposició al sol del massís del Madres, conjuminat amb els sòls calcaris, permeten una pujada molt forta de la vegetació mediterrània, gairebé a l'altura de l'estatge subalpí. Els vessants del Madres porten pins d'alta muntanya, alzinars fins a altituds sorprenents (1.400 m) i espècies adaptades a la secada. Més avall hi ha roures. Els fons de les valls poden patir glaçades intenses, la qual cosa obliga a cultivar només pomeres i presseguers tardans. Els pagesos practiquen fins i tot la calefacció dels vergers, cremant fuel-oil dins bótes metàl·liques al mig dels camps. La situació arrecerada del Conflent ­p;entre els dos massissos alts del Madres, al nord, i del Canigó, al sud­p; limita força les precipitacions: menys de 600 mm de mitjana a Oleta i Vinçà, cosa que representa un contrast extraordinari amb el Vallespir veí. Al Conflent és freqüent el cel blau i l'aire calent. La vessant sud, en canvi, amb exposició del Canigó cara al nord es beneficia de faigs, alguns avets, pins i brolles de neret. Tot i que els dos massissos tinguin hiverns rigorosos, el Canigó té molta més neu a la primavera, molla i pesant, que amb el vent augmenta el perill de grans allaus. Les pluges de l'obac són violentes en períodes decennals; no és excepcional que caiguin 350 mm en un dia. El 1940 van caure més de 1.000 mm d'aigua en tres dies i l'aiguat que això va provocar es va emportar la meitat del poble de Vernet. La irregularitat de les pluges fa necessària la irrigació. L'esforç secular dels homes pel domini de l'aigua s'ha traduït en llargs canals i recs que porten l'aigua des de l'alta muntanya fins a les parts baixes, travessant els camps de la comarca. El rec de Boera és el canal més gran del Conflent: porta l'aigua des de Serdinyà fins a Prada i Marquixanes. Aqueixes condicions donen un paisatge humanitzat, construït i ben cuidat, molt diferent del de la zona nord-oest del Conflent, a les Garrotxes, on els recs i els camps s'han assecat per l'abandonament de l'espai per l'home.

Retorn al sumari dels paisatges i el clima

La comarca de la Cerdanya, clara i assolellada com el Conflent, contrasta amb el Capcir i el Ripollès veïns. L'enfonsament enmig dels cims alts dels Pirineus protegeix aquesta plana de les pertorbacions mediterrànies i atlàntiques; el clima és sec, sense, però, patir de secada, i la insolació és eficaç. Aquestes característiques especialment favorables han permès de desenvolupar experiències de forns i centrals solars (Montlluís, Odelló, Targasona) i de sanatoris i cases de salut per a infants. A la part central de la Cerdanya i al sector de les Escaldes, a la solana, hi ha menys de 600 mm de precipitacions. La repartició pluviomètrica és diferent de la irregularitat de la plana. Les pluges prenen la forma de temporals a l'estiu i de neu a l'hivern. Les temperatures mitjanes són dolces (7,5°C el gener i 16,5°C el juliol, 2.400 hores d'insolació) i fins i tot plantegen problemes a les estacions d'esquí que freqüentment falten de neu. Les espècies vegetals de la Cerdanya són adaptades a la llum, i la plana necessita irrigació per als cultius.
Quatre tipus de paisatges s'encontren arreu de la comarca. El primer és el constituït per les bandes verdejants que ressegueixen els rius, amb arbres, prats regats i arbusts. Els salzes i polls solien ser tallats per la llenya. A la zona baixa dels pobles hi ha una tendència a la urbanització d'aquests espais. El segon tipus de paisatge és el de les terrasses i glacis que dominen de 10 a 30 metres el fons de les valls. Apartades del regadiu són destinades al conreu de blat, farratge i guaret. Configuren camps oberts amb pocs arbres sobre sòls ingrats. El temps sec de l'estiu hi dóna un color groguenc. Des d'allí, l'horitzó obert és dominat per les línies horitzontals de la plana cerdana voltada de l'aspecte vertical de les muntanyes. Un altre tipus de paisatge és el dels primers pendissos dels grans massissos: gran falla del sud de la Cerdanya o graó intermedi al nord. S'hi concentren essencialment pasturatges; hi queden alguns conreus amb tendència a l'abandonament, al mig de brolles i rius engorjats. La muntanya pròpiament dita, finalment, també mostra aquí una clara diferència entre solana (vessant exposat al sud) i la baga (exposada al nord). La primera, des de Font-romeu fins a la vall del Querol, presenta brolles freqüentades per ramats i pastures. A la vall que baixa del Puigmal, a l'obac, les brolles de ginesta o bàlec són seguides de pi roig a la base, i de pi negre i pastures cap al cim. Les crestes arrodonides i les clarianes fan de jaces al bestiar. L'espai és actualment objecte d'una concurrència entre la ramaderia i les activitats turístiques que tendeixen a recuperar els tradicionals camins ramaders cap a les pastures d'altitud per a l'excursionisme.

La comarca del Capcir, la més alta dels Països Catalans, és també la més freda de Catalunya Nord i amb més neu. Els boscos de pins i les pastures li donen un caràcter d'alta muntanya. L'orientació cap al nord i l'altitud ­p;la mitjana de la comarca se situa entre els 1.400 m i els 1.600m; les pertorbacions atlàntiques penetren ben endins­p; procuren al Capcir un clima particular: molt fred a l'hivern, fresc a l'estiu, i una humitat important, tot i els pocs quilòmetres que el separen de la Cerdanya. El període vegetatiu és reduït i el clima afavoreix l'herba i els boscos, que són els més extensos de Catalunya Nord. Les precipitacions a Matamala, al fons de la vall, són de 850 mm. No hi ha cap estació seca, però els temporals són freqüents. Hi cal afegir la presència de boires, espesses i fredes, portades per un vent de nord, el carcanet. La neu és present des de l'octubre fins a final de maig. La qualitat i la regularitat d'aquesta neu permeten al Capcir disposar de les estacions d'esports d'hivern més bones de Catalunya Nord (els Angles, Formiguera, Puigbalador). El clima rigorós (6°C de temperatura mitjana a Matamala, amb el màxim de 14°C al juliol i temperatures sota zero els mesos d'hivern) genera l'omnipresència dels arbres a la comarca. El bosc de la Mata és dels més bonics, amb pins roigs. A l'extrem nord es troben faigs i avets al bac de la plana. El 90% dels boscos del Capcir són de pi negre fins als 2.400 m. La gran riquesa botànica a la vall de Galba i Esposolla es deu a la presència de calcaris i roques variades. Més amunt dels arbres s'esglaonen llucs, brolles de neret als obacs, bàlecs als solans i prats alpins a dalt de tot. La repoblació espontània es fa a tot arreu amb pins. Bona part dels antics pasquers reials del Carlit, a l'oest de la comarca, són avui dia de l'estat i els gestiona l'ONF (Oficina estatal dels boscos). L'explotació forestal i el turisme d'hivern constitueixen un recurs financer important per als pobles capcinesos.

Retorn al sumari dels paisatges i el clima

Alà Baylac-Ferrer
Professor

Retorn al sumari de Geografia.

Retorn al sumari de "Qui som...