GEOGRAFIA
Alà Baylac-Ferrer
Professor
L'espai nord-català
Retorn al sumari de "Qui som...
Introducció
El nom mateix de Catalunya Nord indica la situació geogràfica
i històrica d'aquest tros de terra de 4.116 quilòmetres quadrats:
a la part més septentrional de les terres catalanes que es troben
al sud-oest d'Europa, a la façana nord-occidental de la mar Mediterrània.
Amb la forma d'un triangle isòsceles, té el costat més
petit que forma la costa i els dos més grans al nord i al sud, que
emmarquen l'espai al mig del conjunt pirinenc. Però si s'estudia
Catalunya Nord com a entitat pròpia i específica com a conseqüència
de l'annexió del Tractat dels Pirineus, no es pot pas separar-la
de la resta de l'espai geogràfic català amb el qual comparteix
eixos físics p;els Pirineus, la Mediterràniap; i uns
caràcters comuns, tant pel que fa a la climatologia com pel que fa
a la vegetació.
El primer terme de Catalunya Nord indica que l'espai pertany a un conjunt
català, però el segon terme, més que situar-lo, el
separa del tronc comú i el constitueix en espai amb particularitat.
Catalunya Nord és la denominació de totes aquelles terres
separades del Principat de Catalunya pel Tractat dels Pirineus i annexionades
al reialme francès el 1659. S'hi va afegir, al moment de la constitució
dels departaments al segle xviii, una part de terra del Llenguadoc, la Fenolleda.
Les comarques que integren Catalunya Nord són el Rosselló,
el Vallespir, el Conflent, el Capcir i la meitat de la Cerdanya. Abans del
1659, Catalunya Nord no es distingia per una personalitat pròpia;
avui dia, al cap de gairebé tres segles i mig de frontera, estrictament
imposada pels estats, s'ha anat polint el procés d'integració
a l'Estat francès amb una assimilació que va ser determinant
a partir del segle xix.
Retorn al sumari de Geografia.
La polèmica del nom
La geografia, com a visió humana d'un marc físic, genera interpretacions
diverses segons els interessos que entren en joc al moment de l'enfocament.
I, per tant, les denominacions i els noms utilitzats per fer un determinat
panorama geogràfic tampoc no són exempts de subjectivitat.
Per això s'apliquen diverses apel·lacions a Catalunya Nord,
la qual cosa provoca polèmiques i debats que encara no són
del tot tancats. A partir dels anys 1970 es va anar estenent l'ús
de Catalunya Nord, promogut pels medis més catalanistes. Debats virulents
es van produir entorn d'aquest terme que focalitzava l'acceptació
o el rebuig d'una catalanitat clarament expressada. El nom oficial del departament,
els Pirineus Orientals, volgudament despersonalitzador pels constituents
de la República, fa la unanimitat pel seu poc encert: uns li retreuen
la manca d'atractiu per les campanyes de marketing turístic, altres
critiquen l'absència total de referència a la dimensió
catalana d'aqueixes terres. Una tercera apel·lació que disputa
el protagonisme és el de Rosselló, inicialment nom genèric
atribuït a la província annexada, reprès per tot un sector
folklorista oposat a qualsevol connotació catalanista i integrat
a la denominació de la regió creada el 1962, el Llenguadoc-Rosselló,
per raons més d'estètica i de sonoritat que d'exactitud estricta.
Un intent de rejoveniment del terme s'està produint actualment amb
la nova forma de Pirineus-Rosselló, que correspon a la voluntat de
les autoritats departamentals i consulars de promoure una regió turística
i agrícola: esports d'hivern, mar, produccions vinícoles amb
denominació d'origen «Costers del Rosselló», «Costers
del Rosselló Vilatge». El nom de Catalunya Nord, però,
tendeix a ser cada dia més utilitzat, sobretot amb l'orientació
recent però com més va més clara dels responsables
econòmics i polítics cap a lligar contactes i relacions amb
els catalans del Principat.
Retorn al sumari de Geografia.
Les comarques
Per la seva herència històrica, la realitat geogràfica
de Catalunya Nord integra la noció de comarques, encara que no tinguin
pas tot el pes ni la dimensió oficial que els va assignar el Principat
de Catalunya. No hi va haver mai aquí un estudi sobre aquest tema
com es va realitzar el 1932 al Principat per a la divisió territorial.
A Catalunya Nord les comarques són petites regions històriques,
que corresponen grosso modo a àrees geogràfiques distintes,
però que han anat variant els seus límits al llarg dels segles.
Sobretot, avui dia, les comarques expressen a Catalunya Nord un viscut de
les relacions internes p;socials, històriques, econòmiquesp;
de la població. Les comarques de Catalunya Nord tenen superfícies
equilibrades, excepte el Capcir amb dimensions més reduïdes
que el Rosselló, el Vallespir, el Conflent, la Cerdanya i la Fenolleda.
Una de les comarques es destaca clarament com a principal: el Rosselló.
És la més extensa però sobretot concentra sobre la
plana la major part de les activitats i població de tot Catalunya
Nord. Igualment té l'única ciutat important i capital, Perpinyà.
La situació geogràfica del Rosselló és precisament
i poèticament descrita per Jacint Verdaguer en el seu famós
Canigó, vist des del cim del Canigó, mirant cap al mar: «Té
a esquerra les cendroses, vitíferes Corberes / que al Pirineu, com
branques, se pugen a empeltar, / a dreta les florides, granítiques
Alberes; / lo Rosselló és un arc de dues cordilleres / que
té per corda el mar. / És una immensa lira que en eixa platja
estesa / vessanta d'harmonies deixà algun déu marí,
/ lo Canigó és lo pom, les cordes que el cerç besa
/ són los tres rius que ronquen lliscant per la devesa, / lo Tec,
la Tet, l'Aglí». Al Rosselló, algunes subcomarques s'individualitzen
per una vegetació i una economia pròpies; són els Aspres
a l'oest, les Corberes catalanes al nord, la Costa Vermella entre Argelers
i Portbou al mig de les Alberes.
El Conflent és la comarca més clarament definida. Remuntant
la vall de la Tet, comença al coll de Ternera entre Rodès
i Bulaternera, segueix la cresta entre Vallmanya i la Bastida en direcció
al sud i topa amb la cresta del massís del Canigó i de Carançà
al sud. A l'oest, Tet amunt, el coll de la Perxa fa de límit amb
la Cerdanya i el coll de la Quillana amb el Capcir.
El Vallespir, vertebrat per la vall del Tec, té com a pobles límit
Sant Joan Pla de Corts i Morellàs, al peu de l'Albera, i Tec amunt,
Prats de Molló i la Presta. És delimitat al nord per les comarques
del Conflent i el Rosselló, al sud pel Ripollès, la Garrotxa
i l'Alt Empordà. Les comarques de l'oest de Catalunya Nord són
les d'alta muntanya: la Cerdanya p;entre Andorra, Capcir, Conflent,
Ripollès, Berguedà i Alt Urgellp; i el Capcir p;girat
cap al nord com a alta vall de l'Aude. Finalment, la comarca occitana de
la Fenolleda, al nord del Rosselló, segueix el tercer riu de Catalunya
Nord, l'Aglí, que neix al mig de les Corberes, passat Talteüll
i Estagell, i que té per delimitació meridional les muntanyes
al nord de la Tet.
Retorn al sumari de Geografia.
Els altres límits
Les divisions administratives oficials, com a departament de l'Estat francès,
són els 226 municipis, els 30 cantons i els 3 arrondissements. Els
cantons són les circumscripcions de base dels elegits del Consell
General, assemblea departamental que elegeix al seu si un president. Els
noms dels cantons són: Argelers de la Marenda, Arles, Ceret, la Costa
Vermella, la Costa Sorrenca, Elna, la Torre de França, Millars, Montlluís,
Oleta, Prada, Prats de Molló, Ribesaltes, Sallagosa, Sant Esteve,
Sant Llorenç de la Salanca, Sant Pau de Fenollet, Sornià,
Tuïr, Toluges, Vinçà i Perpinyà amb 9 cantons.
Les tres altres circumscripcions corresponen a les de l'administració
estatal que divideix el departament en una prefectura (Perpinyà)
i dues sots-prefectures (Prada i Ceret).
Un altre límit determinant en la història de Catalunya Nord
és la frontera estatal. Sovint i durant molt de temps alguns geògrafs
han anat explicant la teoria de la «frontera natural». De fet,
mirant el placatge de la línia divisòria sobre la realitat
geogràfica dels massissos muntanyosos de les planes i de les valls
dels Pirineus, hom s'adona de l'artifici inventat per respondre en altres
temps a la ideologia d'expansió de les grans potències. Un
paisatge, un territori donat només coneix accidents geogràfics
que no existeixen en termes polítics. Catalunya Nord s'insereix totalment
en el sistema de les serralades pirinenques, des de les Corberes fins a
l'Albera, passant per la plana de Cerdanya. El conjunt pirinenc que defineix
una zona àmplia des de Salses, al peu de les Corberes, fins a l'Empordà
i el Gironès, configura una marca, més que no una línia
neta. Tota la zona s'ha caracteritzat no pas per espais separats i diferents
sinó per una comunitat lingüística, unes semblances de
clima i vegetació. Ben a l'inrevés del que implicaria ser
una «frontera natural», Catalunya Nord i les comarques veïnes
del nord del Principat de Catalunya, pel seu posicionament en el mapa europeu
i per la seva configuració geogràfica, han estat i són
encara, més que mai en el nou context europeu, un lloc de pas privilegiat
entre el nord i el sud dels Països Catalans però també
de tot Europa, un corredor al llarg de la Mediterrània entre Europa
i Àfrica (pas de Salses, colls de Panissars i del Pertús,
planes del Rosselló i l'Empordà al sud de l'Albera), una cruïlla
excepcional al bell mig de tot el sistema pirinenc (vall de la Tet, plana
de Cerdanya comunicada amb el País de Foix, la vall de l'Aude, la
vall del Segre camí de Vic i Barcelona, el Rosselló i el Conflent).
La frontera, però, avui dia existeix, realment; és política,
ha estat assentada en els esquemes mentals. El millor exemple n'és
el de la comarca cerdana, de les més unitàries i també
la més partida. Els pactes franco-espanyols del 1660 la van separar
entre dos estats, un enclavament territorial de l'un en territori de l'altre
(Llívia) i, posteriorment, entre dues províncies i un departament
(Lleida i Girona per la Baixa Cerdanya, i Pirineus Orientals per l'Alta
Cerdanya). Fins al començament del se-
gle xx les migracions laborals es van mantenir per damunt de la ratlla,
essencialment girades cap al Principat (paletes, carnissers, cansaladers,
venedors...) i la frontera no va ser clarament delimitada fins a la meitat
del segle xix. La construcció de la carretera i l'arribada del tren
el 1911 va marcar veritablement la integració a l'Estat francès.
Tot i les relacions mantingudes i el caràcter artificial de la ratlla
fronterera que talla camps i masies, la noció de frontera s'ha anat
afermant pel canvi demogràfic de l'Alta Cerdanya, on molts habitants
ja no són ni cerdans ni tan sols catalans. Una traducció concreta
d'això són els canvis de costums de compres d'aquests nous
habitants: Puigcerdà, que sempre ha estat per a tots els cerdans
la Vila, capital de la comarca, s'ha trobat concurrents amb centres tradicionalment
exteriors al mercat cerdà com són Prada o Perpinyà.
Molt recentment, en els dos anys que precedeixen la constitució del
mercat únic europeu, la noció de frontera, tan estrictament
clavada en els esperits, va perdent el seu sentit i tant els medis econòmics
com comercials i institucionals tendeixen, o almenys aprenen, a prescindir
d'un límit cada cop més regional i, fins i tot, intraregional.
El futur es pensa en termes d'Euroregió p;de Tolosa i Montpeller
fins a Barcelona i, fins i tot, Valènciap; en la qual Catalunya
Nord apareix més com a centre, lloc de pas i enllaç que com
una barrera natural de difícil accés.
Retorn al sumari de Geografia.
Terra de contrastos i desequilibris
Si uns qualificatius han de caracteritzar Catalunya Nord en el seu conjunt
són els d'una terra contrastada i desequilibrada. La geografia imposa
un marc de vida variat a l'extrem, des de les platges de la Mediterrània
fins als cims nevats de l'alta muntanya pirinenca amb tan sols 120 km de
distància. La diversitat es reflecteix igualment en el clima força
sec o molt humit segons les comarques p;Cerdanya i Conflent o Vallespir
i Capcir, respectivamentp;, amb unes temperatures sovint dolces però
un vent fred i violent p;la Tramuntanap;, unes pluges molt irregulars
o prou constants. Els desequilibris apareixen en l'espai i la població
de Catalunya Nord. A la plana de Rosselló, menys del 30% de la superfície
concentra un 80% dels habitants i la major part de la producció agrícola:
el 75% de la vinya i arbres fruiters, el 90% de les hortalisses. En conjunt
representa el 95% de la renda agrícola. La macrocefàlia de
la capital perpinyanesa al voltant de la qual s'organitza la major part
de totes les altres activitats econòmiques arriba a ser problemàtica,
comparada amb la resta de comarques, més pobres i buides.
Aquests trets de Catalunya Nord són molt semblants a la distribució
de població del Principat de Catalunya i al desequilibri en el repartiment
de l'activitat econòmica: el 80% de la població és
concentrada a la costa, el 70% només a l'àrea metropolitana
de Barcelona.
Els desequilibris també s'han de considerar des del punt de vista
extern a Catalunya Nord, respecte a l'Estat francès. Amb poc més
de 360.000 habitants (cens del 1990), Catalunya Nord només pot pretendre
a un pes i una influència reduïdíssims en el marc de
l'estat, que compta més de 50 milions de francesos. El seu PIB (producte
interior brut) representa un 0,45% del total de l'estat. Aquestes condicions
desfavorables en l'àmbit polític es tradueixen en conseqüències
econòmiques. Catalunya Nord, per exemple, no va tenir cap pes en
el moment de les discussions per la creació del Mercat Comú,
en els anys seixanta. El resultat va ser una davallada de la renda agrícola
i l'èxode de la meitat dels pagesos i obrers agrícoles. Un
segon cop, al començament dels anys vuitanta, l'entrada d'Espanya
i Portugal a la Comunitat Europea va afectar Catalunya Nord sense que aquesta
tingués cap recurs per pesar en les negociacions. De la mateixa manera,
l'endegament del litoral mediterrani i, per tant, de la costa catalana,
es va decidir a París.
La poca importància de Catalunya Nord de cara a l'Estat francès
implica una adaptació constant de la població a les condicions
de treball del mercat francès. La migració massiva es tradueix
en una descatalanització de l'espai, de la societat de Catalunya
Nord. La pèrdua d'identitat és reforçada per un altre
desequilibri, el cultural. Enfront d'una llengua i d'una cultura franceses
prestigioses i omnipotents, el català no té cap dret reconegut
a l'Estat francès, no disposa de cap ajuda, el seu ensenyament i
la seva presència als mitjans de comunicació són marginats
o folkloritzats.
Retorn al sumari de Geografia.
Geografia física
El triangle isòsceles de Catalunya Nord, amb el costat petit que
forma la costa mediterrània, s'imbrica al nord del triangle equilàter
més gran del Principat de Catalunya, la base del qual és el
Pirineu i la punta la desembocadura de l'Ebre. Amb 4.116 quilòmetres
quadrats de superfície i uns 50 quilòmetres de costa, Catalunya
Nord representa respectivament un 11,5% de la superfície total de
les terres de Catalunya (d'abans de la partició del Tractat dels
Pirineus) i un 8% de tot el litoral. Catalunya Nord no es diferencia gaire
de la resta del Principat. El conjunt és muntanyós, amb relleus
joves i alts i també formes més dolces als massissos mitjans.
Les muntanyes van decreixent de l'oest cap a l'est on s'encontren amb les
aigües de la Mediterrània. El país inclou depressions
omplertes d'al·luvions que formen planes baixes a la zona litoral o
altes a la part muntanyenca. Els rius de Catalunya Nord, com els de la zona
veïna de l'Empordà, la Garrotxa i el Gironès, segueixen
les línies directrius del relleu marcat per les carenes de muntanya
que van de l'oest cap a l'est. La costa rectilínia i sorrenca en
major part, esdevé retallada i rocosa en la porció sud.
Les muntanyes
La muntanya de Catalunya Nord és el sistema pirinenc, amb la zona
axial, el Pirineu pròpiament dit, i el Pre-pirineu situat en paral·lel
al nord i al sud de l'eix central. La zona axial forma una serralada jove,
un bloc muntanyós potent aixecat fins als 3.000 metres, de la mateixa
forma que els Alps. Els terrenys d'origen sedimentari de l'era primària
p;uns 280 milions d'anysp; van ser plegats de bell nou i turmentats
a l'era terciària p;uns 40 milions d'anysp;, sotmesos al
metamorfisme que va originar sòls de granits, llicorelles, esquistos,
gneisos i marbres.
A la part més occidental de Catalunya Nord, la Cerdanya presenta
els massissos més alts i les formes de relleu més joves. El
Carlit, el pic més alt (2.921 m), dóna el nom a tot el massís
i delimita el nord de la Cerdanya i l'oest del Capcir. Uns altres cims són
el Puigpedrós o el Peric. Aquestes altes muntanyes granítiques
ensenyen les clàssiques formes glacials de relleu: crestes dentegades,
cims piramidals, seguits d'estanys i circs que són els rastres de
les geleres de l'era quaternària. A les desenes de petits estanys
escampats a tot el massís del Carlit cal afegir el llac de la Bullosa
i l'estany de Lanós, pantans de grans dimensions utilitzats en la
producció hidroelèctrica. Un altre massís important,
el del Puigmal (2.909 m), situat al sud de la comarca cerdana, es compon
de roques esquistoses i calcàries. Aquí les formes d'erosió
són més dolces, amb cims arrodonits com el Cambresdases, el
Pla de les Salines o el mateix Puigmal. Les antigues superfícies
d'erosió deixen unes serres feixugues (pic del Pam, roc d'Aude, a
l'oest del massís del Carlit a la comarca del Capcir). Trobem igualment
una erosió summital molt forta entre el Conflent i el Vallespir,
traduïts en unes crestes planeres, com al Pla Guillem. En el mateix
alineament que el massís del Puigmal, en direcció a l'est
i passant a la comarca del Conflent, es troba el massís de Carançà
i el Canigó. El Canigó domina, des dels seus 2.784 m, la plana
del Rosselló; les seves crestes i els pics situats entre els 2.400
i els 2.700 m formen un front muntanyenc de gneis i granit entre el Conflent
i l'Alt Vallespir, al sud. Aquest conjunt, molt alt, amb formes agudes d'erosió
glacial, a pocs quilòmetres de la plana i del mar, dóna al
Canigó una impressió de gran altitud i el seu posat majestuós.
Aquest massís jove configura una zona fortament mineralitzada i inestable:
les mines de ferro del Canigó i d'espat fluor d'Escaró van
ser explotades durant molt de temps. Les fonts termals de Vernet, Toès
i Sant Tomàs també són testimonis d'una activitat tel·lúrica
encara viva. Un altre massís d'altes muntanyes, el Madres (2.469
m), influeix fortament en la fisonomia de Catalunya Nord. Estén les
seves formes feixugues des de l'oest del Capcir fins a Força-ral,
a la riba esquerra de la Tet, com a límit nord del Conflent. Muntanyes
massisses i austeres p;les Garrotxes per damunt del poble d'Oleta són
símbol de vida molt durap; tenen sòls granítics
al nord (vall de la Castellana), calcaris i marbres a la zona de Vilafranca,
el Montcoronat i la Pica Pelada, i capes esquistoses a Jújols i Canavelles.
El marbre rosa de Vilafranca, que ara ja no s'extreu, es va utilitzar força,
sobretot als edificis religiosos romànics. Els modelats del massís
del Madres són de tipus glacial a les valls altes, amb gorgs enlairats
i valls profundes i estretes (estany de Noedes, gorg Estelat, gorg Negre).
A l'extrem sud-est de Catalunya Nord, entre les comarques del Rosselló
i de l'Alt Empordà, la zona axial dels Pirineus acaba amb el petit
massís cristal·lí de l'Albera, de formes vigoroses, valls
encaixades i amb el rocam retallat que cabussa directament en l'aigua de
la Mediterrània. Falles transversals tallen la carena al coll del
Pertús (175 m) i a la vall de la ribera de Roma. Al nord de la plana
rossellonesa, el massís de les Corberes estén les seves roques
calcàries des de la vora de l'estany de Salses fins a la comarca
occitana de la Fenolleda. Aquests terrenys de l'era primària p;uns
280 milions d'anysp;, plegats i deformats per l'aixecament de la cadena
pirinenca, marquen amb altiplans aspres, turons i rius enfonsats, la part
més septentrional dels Països Catalans.
Retorn al sumari de Geografia Fisica
Les valls
La xarxa de rius i valls segueix la pauta de les línies directrius
del relleu de Catalunya Nord. Tres eixos paral·lels, de l'oest cap
a l'est formen les tres valls principals de Catalunya Nord: l'Aglí
al nord, el Tec al sud i la Tet entre els dos. Els rius tenen a Catalunya
Nord un caràcter marcadament torrencial i irregular, amb riuades
de primavera i tardor que poden ser catastròfiques. Les rieres més
petites i més curtes poden restar eixutes bona part de l'any. Els
rius principals es beneficien d'un cabal més important per les seves
arrels pirinenques, reserva permanent d'aigua. Però Catalunya té
rius amb cabal més important i més regularitat, com és
l'Ebre, que desemboca al sud del Principat, o el Segre, principal afluent
seu que neix al massís del Puigmal, a l'Alta Cerdanya. A l'alta muntanya,
les grans valls com el Querol, la Tet a la zona de la Bullosa, Eina o Er,
presenten les formes clàssiques de modelat glacial: valls en U, cons
de dejecció, morrenes, valls penjades, estanys, com al peu del puig
Peric, amb l'estany de la Llosa, l'estany de l'Esparver, o els estanys del
Carlit corresponents a una gelera d'altiplà. Al Quaternari la glaciació
va fer baixar les geleres (de més de 500 metres de gruix) fins a
altituds de 1.600 metres pels vessants exposats al sud i 2.200 metres pels
exposats al nord. L'erosió glacial potent va excavar estanys, circs
i crestes, o va deixar dipòsits morrènics amb els amuntegaments
de materials detrítics arrencats. És el cas dels serrats i
compartiments allargats on s'han allotjat els pobles de ponent al Capcir:
els Angles, Formiguera, Esposolla, Font-rabiosa i Riutort.
En canvi, l'erosió torrencial ha dibuixat a la zona axial del Pirineu,
valls en V o gorges profundes segons la natura del terreny. A la vall de
la Tet, la cubeta de Vinçà i Prada, a 200 i 300 metres d'altitud,
formen una zona enfonsada durant els moviments tectònics. La conca
és tancada al nord i al sud per altres muntanyes p;massís
del Madres i del Canigó i Carançà respectivament. Al
mig de la vall, per l'acció dels rius enfonsats s'han format terrasses
excavades en la capa d'al·luvions. Valls transversals d'afluents de
la Tet alimenten la conca: gorges encaixades de la Lentillà i de
la Carançà, valls de la Rotjà, del Cadí, de
Sant Vicenç, de Fillols. Al peu del Canigó passa la falla
principal del sistema axial pirinenc, que provoca un desnivell ràpid
i vessants rosts. La conca de Vinçà, al límit entre
Conflent i Rosselló, constitueix un espai més obert on s'han
instal·lat uns embassaments: el pantà de Vinçà
i el petit llac de les Escumes.
El Tec al Vallespir segueix igualment falles, formant la conca de Ceret
a la part més baixa, entre els Aspres al nord i el massís
del roc de Frausa al sud. Pujant Tec amunt, les valls es fan més
estretes a la part mitjana i són encaixades amb uns replans de Sant
Llorenç de Cerdans i Prats de Molló a l'Alt Vallespir. La
vall és tancada al nord per les piques del Canigó i, al sud,
Costoja i l'alta vall de la Muga es giren cap a la Garrotxa. L'enfonsament
violent dels rius demostra que l'erosió torrencial es manté
molt forta; aiguats sobtats poden tenir un impacte brutal sobre el medi
i provocar danys importants. Tothom a Catalunya Nord té present l'aiguat
terrible del 1940. Una esllavissada a la part de l'Alt Vallespir va tapar
el riu i va crear un gran embassament. Quan l'amuntegament de terra i roques
es va trencar, la riuada va davallar brutalment, destrossant-ho tot al llarg
del Tec fins a la plana, emportant-se al seu pas cases, ponts, trens, camps
i carreteres.
Al nord, la gran vall de l'Aglí, dins les margues negres i dominada
per penya-segats calcaris, forma la Fenolleda amb Sant Pau de Fenollet al
centre. L'Aglí i els diferents rius de la comarca són fortament
encaixats; són rius sobreimposats que tallen diversos massissos calcaris
que han estat de més fàcil excavar. Més avall de Sant
Pau de Fenollet s'ha començat la construcció del barratge
de Caramany, que permetrà regular el règim de l'Aglí
i assegurar la irrigació de la plana rossellonesa a la part baixa
del riu.
Retorn al sumari de Geografia Fisica
Les depressions
Al mateix temps que l'enlairament dels cims dels Pirineus, s'han produït,
al Terciari, fractures que han originat petites depressions intercalades
en els relleus p;la Cerdanya i el Capcirp; o esfondraments més
importants que configuren avui dia veritables planes, com és el Rosselló
i el seu equivalent simètric de l'altra banda de l'Albera, la plana
de l'Empordà. Aqueixes depressions han estat reblertes pels arrossegalls
dels rius dipositats i sedimentats, quan eren ocupades per aigües marines
o lacustres.
La fossa de Cerdanya, la part alta de la qual es troba a l'extrem oest de
Catalunya Nord, és una depressió situada a uns 1.000 metres
d'altitud, originada per l'esfondrament d'una dovella de 100 quilòmetres
de llargada. És envoltada de cims d'uns 2.000 a 3.000 metres i constitueix,
en la continuació de la vall de la Tet, l'única plana important
(1.129 km2) a dintre dels Pirineus. Omplerta amb materials detrítics,
ha estat utilitzada des dels temps prehistòrics com a camí
de pas i plataforma de comunicació entre totes les regions que hi
desemboquen: Rosselló i Conflent, al coll de la Perxa (1.577 m);
la Seu d'Urgell i la vall del Segre, cap a l'oest; la collada de Tosses
(1.865 m), camí de Vic i Barcelona; al nord el coll de Pimorent (1.931
m), cap a Andorra i el País de Foix, i el Capcir i la vall de l'Aude,
pel coll de la Quillana (1.713 m). Ara el túnel del Cadí permet,
a més a més, un enllaç ràpid amb la vall del
Llobregat. L'altitud de la plana cerdana oscil·la entre 950 m i 1.300
m, orientada d'est-nord-est a oest-sud-oest. Aquesta orientació paral·lela
a l'eix pirinenc és poc freqüent en un massís muntanyós.
La part de la comarca integrada a Catalunya Nord és l'Alta Cerdanya:
la frontera corre des del coll de la Creu de Maians (al massís del
Puigmal), creua el Segre, segueix el Reür, un afluent seu que separa
Puigcerdà de la Guingueta d'Ix, i continua per Saneja i Guils cap
al Puigfarinós i el Puigpedrós fins a la Portella Blanca d'Andorra.
Una altra plana alta situada entre els massissos del Carlit i del Madres
és la conca del Capcir. Oberta al nord, forma l'alta vall de l'Aude,
enfonsada entre dues falles que li procuren vessants vigorosos i pendents
forts. Al mig de la cubeta, l'Aude corre cap al nord de la comarca, on s'encaixa
violentament, passat Puigbalador. Dos embassaments artificials ocupen part
de la depressió. L'un recull les aigües de l'Aude a Matamala,
l'altre les de la Lladura i el Galba a Puigbalador.
El Rosselló té la plana més gran de totes les comarques
de Catalunya Nord. Ampla i oberta sobre la mar Mediterrània, constitueix
el front de la zona axial dels Pirineus. Enfonsada a les eres secundàries
i terciàries, la depressió s'ha omplert dels materials pirinencs.
És delimitada per les Corberes al nord, les Alberes al sud, el massís
dels Aspres al sud-oest i la platja a l'est. Els sediments acumulats poden
representar una capa important de materials; a Canet s'ha avaluat un gruix
de 1.000 metres de dipòsits. D'aquests dipòsits al·luvials,
encara en tenim exemples avui dia amb l'acció del Rard que va emplenant
l'estany de Canet progressivament, avançant el seu delta al mig de
l'aigua. La plana del Rosselló presenta un aspecte accidentat, amb
una successió de terrasses, pujols, depressions tancades, còrrecs,
conseqüència de l'erosió eustàtica, climàtica
i tectònica.
Retorn al sumari de Geografia Fisica
La costa
La costa de Catalunya Nord és recta en la seva part sorrenca i retallada
al sud quan el massís de l'Albera entra directament al mar. La formació
d'un cordó litoral de sorra des del Racó, a prop d'Argelers,
fins a Leucata, ja en terra occitana, al nord del Barcarès, ha configurat
una costa regular, gràcies als corrents marins. El lido, cordó
litoral de sorra, separa el mar dels estanys de Salses, al nord, i de Canet
o Sant Nazari, més al sud.
La costa que avui dia té com a pobles costaners el Barcarès,
Torrelles, Santa Maria, Canet, Sant Cebrià, Argelers, Cotlliure,
Portvendres, Banyuls de la Marenda i Cervera, ha variat en funció
del nivell del mar. 2.500 anys enrera passava terra endins on són
ara els pobles de Sant Nazari, Sant Llorenç de la Salanca i Sant
Hipòlit.
Al davant de la costa mediterrània, mar endins, s'estén la
plataforma continental fins a la corba de nivell dels 2.000 metres sota
el nivell de l'aigua. Té una amplada d'uns 70 km davant de la plana
del Rosselló, abans d'iniciar amb una ruptura de pendent (el talús
continental) una baixada cap als fons abissals. Un tret del talús
continental és la presència de canyons submarins en forma
de talls profunds on passen corrents forts que arrosseguen tota mena de
sediments. Davant del Rosselló hi ha dos canyons p;o recs segons
la terminologia dels pescairesp; el canyó de Lacaze-Duthiers,
amb una orientació de nord-est a sud-est en el prolongament de Canet,
i el canyó del cap de Creus, d'oest a est.
Retorn al sumari de Geografia Fisica
Retorn al sumari de Geografia.
Els paisatges i el clima
Catalunya Nord, com el conjunt dels Països Catalans, es troba en una
zona de clima temperat, amb una llarga façana mediterrània
i algunes influències atlàntiques (aire humit) i euro-siberianes
(aire fred). L'estructura del relleu condiciona una infinitat de matisos
climàtics, una gran riquesa i varietat biològica. La diversitat
i la irregularitat són les característiques de les regions
mediterrànies.
La comarca del Rosselló és la que té el clima més
marcadament mediterrani: secada a l'estiu i màxim de pluges a la
tardor i primavera, en forma de temporals violents i de ruixats que representen
la meitat del total de precipitacions. Un vent violent domina la plana:
la tramuntana. Les muntanyes que serveixen d'abric procuren un hivern dolç,
una vegetació i uns conreus primerencs que poden ser perjudicats
en cas de gelada. Tot i això, el fred pot ser molt viu i el temps
és generalment clar. La irregularitat i la varietat del clima no
priven pas, en canvi, una constància en les estadístiques
anuals i plurianuals. Les precipitacions al Rosselló se situen entre
600 i 700 mm, repartits en 90 o 100 dies. Les tardors són més
dolces i assolellades, malgrat les pluges violentes, les primaveres més
difícils i desiguals; no hi ha gaire transició entre el període
fred i les fortes calors de final de maig. L'acceleració es produeix
de manera brutal. Les observacions decennals mostren que qualsevol mes pot
ser el més sec o el més plujós de l'any, atesa l'extrema
irregularitat. D'aquí la necessitat absoluta d'irrigació per
fer possible una vida agrícola. Les temperatures mitjanes de l'estació
meteorològica de la Llavanera, a Perpinyà, són de 15,5°C
(7,7°C el gener i 24°C el juliol). La neu i les gelades són
excepcionals a la plana, però poden produir-se de forma brutal (nevades
del 1950 i 1982, gelades del 1956 i 1985). El Rosselló compta solament
60 o 65 dies sense vent. El vent dominant és la tramuntana (41%),
del nord-oest, és sec i fort p;més d'un terç del
temps bufa a més de 54 km/h i fins els 100 i 120 km/h. El ponent
o canigonenc (13%) correspon bé a una brisa de terra alimentada per
les variacions tèrmiques del dia, bé a una pertorbació
oceànica. El vent de llevant, la marinada (21%), pot ser una brisa
de mar o una depressió mediterrània que porta pluges i temps
cobert. Uns altres vents menys importants són el narbonès
(N), el gregal (NE), el vent d'Espanya (S). Aqueixes condicions creen al
Rosselló uns paisatges de regadiu compartimentat per línies
d'arbres (xiprers, llorers, canyissos, polls) destinats a tallar la força
del vent. La constància i la violència del vent han entrat
en els costums de vida dels habitants de Catalunya Nord, però són
difícils de suportar pels forasters. La vegetació del Rosselló
és totalment artificial i humanitzada pels cultius i la urbanització
seculars.
Retorn al sumari dels paisatges i el clima
El Rosselló té paisatges
variats i petites regions molt individualitzades. El Riberal, la part rica
de la plana, seguint l'eix de la vall de la Tet cap a Cerdanya, és
un país de regadiu tradicional. L'embassament de Vinçà
assegura la regularitat de l'alimentació en aigua dels nombrosos
recs, agulles i canals. Els cultius són arbres fruiters, hortalisses,
però es veuen també arbres de riberes, plàtans, xiprers
i cultius intensius abrigats sota hivernacles. Al nord del Riberal, la muntanya
de Força-ral exposa les seves terrasses al vinyer, amb denominacions
d'origen: Ribesaltes, Moscat de Ribesaltes i Costers del Rosselló
Vilatge. La vall de l'Aglí, la zona de Baixàs, el Crest de
Ribesaltes a la part alta de la Salanca també tenen paisatges vitícoles.
La Salanca deu el seu nom a la presència de capes de sal que puja
per capil·laritat i evaporació a la superfície. La zona
s'estén entre l'estany de Salses i la Tet, i entre el Crest i la
mar. Un drenatge de les aigües mal assegurat ha estat millorat gràcies
a la construcció de dics que permeten limitar les inundacions de
l'Aglí. Avui dia la Salanca té més arbres fruiters
(albercoquers, presseguers) i vergers (carxofes, escaroles) que vinyes,
que en aquesta zona eren de gran rendiment i baixa qualitat gràcies
a la inundació dels vinyers. Una competició problemàtica
i polèmica s'ha instaurat entre els agricultors, usuaris tradicionals,
i la població turística, massivament present a l'estiu al
Barcarès i voltants, per al domini de l'aigua. L'ús excessiu
de l'aigua de les capes freàtiques agreuja cada cop més la
salinitat dels sòls i tendeix a l'esterilització de les terres
a llarg termini. Els Baixos Aspres entre Elna i Canet són una altra
zona vitícola que produeix vins dolços i Costers del Rosselló
(negres). Les vinyes són plantades a les terrasses de la Tet i dins
les depressions tancades de la plana. Una d'elles ha estat convertida en
llac artificial, l'estany de Vilanova de Raó, que fa de dipòsit
d'aigua d'irrigació i serveix per a l'esplai. El domini més
gran de l'aigua permet la progressió de l'agricultura. El riberal
del Tec s'estén entre el nord d'Argelers, Elna, Sant Genís,
Palau del Vidre i la Torre del Bisbe. Al peu de l'Albera, la urbanització
escampa les segones residències entre vinyes i alzinars (la Roca
d'Albera, Sureda).
Retorn al sumari dels paisatges i el clima
L'Albera, amb els seus pendents
rosts i rius engorjats, entre les planes del Rosselló i de l'Empordà,
és coberta de bosc mediterrani: suredes, alzines, roures, castanyers
i fageda d'un alt valor científic i ecològic a la zona de
la Maçana. La pressió urbanística i l'abandonament
de terres afavoreix, però, els perills d'incendis. La Marenda, amb
la seva costa de roques, és una de les originalitats i un dels atractius
més forts de Catalunya Nord. El vinyer de Banyuls s'engarrapa per
les feixes damunt dels pobles de Cotlliure, Portvendres, Banyuls i Cervera.
Pateix de difícils condicions d'explotació i el vi produït
té dificultats de comercialització.
Dues menes de balcons resten a identificar damunt de la plana del Rosselló:
els Aspres i les Corberes catalanes. Els Aspres
són terres esglaonades al peu del Canigó que formen muntanyes
esquistoses i arrodonides. Aqueixes altes terrasses de sòls àcids
només permeten el conreu de vinya i una vegetació de bosc
i bosquines. Una xarxa de valls estretes i encaixades, amb masos i veïnats,
fan de la zona gairebé un desert humà. La vegetació
dels Aspres ha estat modelada per l'home: és un país de bosc
d'alzines i suredes, de bosquines mediterrànies, d'erms amb qualques
claps de policultura. La regressió d'aquesta regió provoca
que sigui abandonada als incendis i a les compres especulatives. Els pobles
que tenen el seu terme totalment inclòs als Aspres són Cameles,
Castellnou, Torderes i Vivers. L'aigua hi és canalitzada en torrents
que guien riuades impressionants a la tardor, i queden molt de temps assecats.
Aquest sistema hidrogràfic implica una erosió forta, accelerada
pels repetits incendis. El massís inclou tres conques principals:
les del Bulès, del Rard i de la Canta-rana, i de la Ribera Ampla.
Les valls estretes originen una circulació difícil. Malgrat
unes precipitacions més abundoses que a la plana, és palès
el dèficit d'aigua. La vegetació dels Aspres, típicament
mediterrània, inclou bosc, matolls i landes, associats amb siures
i alzines. Les suredes del sector sud-oriental ara ja no són productives;
se n'havia desenvolupat el cultiu a partir del segle xix, al mateix temps
que l'extensió del conreu de la vinya i la producció de vi.
Alzines i brolles se situen a la part nord i central, i les zones més
fresques afegeixen roures.
Retorn al sumari dels paisatges i el clima
El segon balcó delimita la part més septentrional dels Països
Catalans: les Corberes catalanes.
Són estructures complexes d'altiplans i depressions calcàries,
al mig de les quals trobem la conca d'Estagell, Montner, Òpol, Perellós,
Vingrau, Talteüll i Cases de Pena. Aquí contrasten les zones
vitícoles sobre les terres negres i rogenques de margues i les garrigues
pedregoses, les grans pedreres blanques, grises o de color blavenc. El calcari
és qui indubtablement dóna la tonalitat al paisatge. El modelat
és de tipus càrstic. La infiltració de les pluges en
els terrenys calcaris, amb una tramuntana forta que escombra literalment
les Corberes p;en són proves els troncs inclinats dels arbresp;,
augmenten la sequedat del massís. La vegetació de les Corberes
porta la marca de l'ariditat i d'una desforestació massiva deguda
a l'explotació passada per les carboneres, els focs pastorals o incendis
incontrolats i l'especulació. En una flora fràgil i regressiva
domina la garriga de garrolla, els erms de llistó, les màquies
amb ginebró o càdec, brolles de boixos i romaní. La
vegetació discontínua deixa aparèixer la pedra nua.
També s'hi troben algunes bosquines d'alzines i repoblaments poc
encertats de pins, inadaptats al clima i als incendis.
La comarca de la Fenolleda fa de
transició entre la plana i l'interior, entre el clima mediterrani
i l'oceànic (Aude i Arieja) del sud de França. La secada enmig
de les muntanyes calcàries és molt marcada i una desforestació
intensa deixa lloc a landes sotmeses a un elevat perill d'incendis. L'obertura,
a l'oest de la comarca, amb influències atlàntiques, es tradueix
per una baixa de les temperatures mitjanes (entre 15°C i 10°C)
i unes pluges més nombroses (800 mm i 1.000 mm de precipitacions).
La vegetació de la Fenolleda a la part oriental i seguint l'eix Maurí-Sant
Pau de Fenollet és clarament mediterrània: brolles, màquies,
garrigues i bosquines d'alzines. Més cap al centre de la comarca
les brolles són d'estepa de fulles de llorer i d'argelaga. Després
vénen estatges de roures i, al límit de Catalunya Nord, fagedes
i alguns avets.
Retorn al sumari dels paisatges i el clima
La comarca del Vallespir contrasta
fortament amb l'aridesa del nord. Els paisatges de la comarca més
catalana de Catalunya Nord són verds i boscans. El Vallespir sempre
ha mantingut activitats i molts lligams econòmics i familiars amb
les comarques veïnes del Ripollès i la Garrotxa, que s'hi assemblen
molt. El Baix Vallespir (regió de Ceret) evidencia una vegetació
mediterrània d'alzines i suredes; al nord del massís del roc
de Frausa apareixen a l'estatge montà roures, castanyers i faigs.
Les precipitacions mediterrànies vénen a topar contra el Canigó
provocant així unes pluges exacerbades al vessant sud-est. El Vallespir
mitjà i alt no té cap període sec: a 400 metres d'altitud
la mitjana de precipitacions és de 1.000 mm. Prats de Molló,
a 750 m, té 1.250 mm, i la Presta, a 1.100 m, uns 1.350 mm de precipitacions.
Les temperatures són dolces i fresques, però la marca més
característica del Vallespir és la humitat; és una
de les comarques més humides de tot Catalunya. Les pluges es produeixen
de manera abundant a la tardor, concentrades en pocs dies amb situacions
de bloqueig de les pertorbacions mediterrànies. Els vessants alts
porten bosc subalpí compost de pi roig i pi negre però que
es troba bastant reduït ja que les fagedes pugen molt amunt. La vegetació
del Vallespir també és artificial per la intensa activitat
agrària i ramadera que sempre s'hi ha desenvolupat. Castanyers i
alzines sureres són el testimoni de la gran activitat vitivinícola
de la plana: el segle xix es necessitaven per a la fabricació de
bótes, semals, puntals i estaques, i taps. Les repoblacions forestals
amb conífers són més recents i s'han començat
després del 1940.
La comarca del Conflent, hereva
d'un comtat homogeni i organitzat entorn de Prada, ha tingut un paper històric
de primer pla, en ser el bressol dels comtes que van construir Catalunya
(Guifré el Pilós). La regió de Prada tradueix el clima
mediterrani en alzinars, brolles i garrigues, al nord de la Tet. Les temperatures
mitjanes anuals hi són prou elevades a la comarca: 12°C, i 10°C,
7°C. Una forta oposició es nota entre l'obac i la solana. L'exposició
al sol del massís del Madres, conjuminat amb els sòls calcaris,
permeten una pujada molt forta de la vegetació mediterrània,
gairebé a l'altura de l'estatge subalpí. Els vessants del
Madres porten pins d'alta muntanya, alzinars fins a altituds sorprenents
(1.400 m) i espècies adaptades a la secada. Més avall hi ha
roures. Els fons de les valls poden patir glaçades intenses, la qual
cosa obliga a cultivar només pomeres i presseguers tardans. Els pagesos
practiquen fins i tot la calefacció dels vergers, cremant fuel-oil
dins bótes metàl·liques al mig dels camps. La situació
arrecerada del Conflent p;entre els dos massissos alts del Madres, al
nord, i del Canigó, al sudp; limita força les precipitacions:
menys de 600 mm de mitjana a Oleta i Vinçà, cosa que representa
un contrast extraordinari amb el Vallespir veí. Al Conflent és
freqüent el cel blau i l'aire calent. La vessant sud, en canvi, amb
exposició del Canigó cara al nord es beneficia de faigs, alguns
avets, pins i brolles de neret. Tot i que els dos massissos tinguin hiverns
rigorosos, el Canigó té molta més neu a la primavera,
molla i pesant, que amb el vent augmenta el perill de grans allaus. Les
pluges de l'obac són violentes en períodes decennals; no és
excepcional que caiguin 350 mm en un dia. El 1940 van caure més de
1.000 mm d'aigua en tres dies i l'aiguat que això va provocar es
va emportar la meitat del poble de Vernet. La irregularitat de les pluges
fa necessària la irrigació. L'esforç secular dels homes
pel domini de l'aigua s'ha traduït en llargs canals i recs que porten
l'aigua des de l'alta muntanya fins a les parts baixes, travessant els camps
de la comarca. El rec de Boera és el canal més gran del Conflent:
porta l'aigua des de Serdinyà fins a Prada i Marquixanes. Aqueixes
condicions donen un paisatge humanitzat, construït i ben cuidat, molt
diferent del de la zona nord-oest del Conflent, a les Garrotxes, on els
recs i els camps s'han assecat per l'abandonament de l'espai per l'home.
Retorn al sumari dels paisatges i el clima
La comarca de la Cerdanya, clara
i assolellada com el Conflent, contrasta amb el Capcir i el Ripollès
veïns. L'enfonsament enmig dels cims alts dels Pirineus protegeix aquesta
plana de les pertorbacions mediterrànies i atlàntiques; el
clima és sec, sense, però, patir de secada, i la insolació
és eficaç. Aquestes característiques especialment favorables
han permès de desenvolupar experiències de forns i centrals
solars (Montlluís, Odelló, Targasona) i de sanatoris i cases
de salut per a infants. A la part central de la Cerdanya i al sector de
les Escaldes, a la solana, hi ha menys de 600 mm de precipitacions. La repartició
pluviomètrica és diferent de la irregularitat de la plana.
Les pluges prenen la forma de temporals a l'estiu i de neu a l'hivern. Les
temperatures mitjanes són dolces (7,5°C el gener i 16,5°C
el juliol, 2.400 hores d'insolació) i fins i tot plantegen problemes
a les estacions d'esquí que freqüentment falten de neu. Les
espècies vegetals de la Cerdanya són adaptades a la llum,
i la plana necessita irrigació per als cultius.
Quatre tipus de paisatges s'encontren arreu de la comarca. El primer és
el constituït per les bandes verdejants que ressegueixen els rius,
amb arbres, prats regats i arbusts. Els salzes i polls solien ser tallats
per la llenya. A la zona baixa dels pobles hi ha una tendència a
la urbanització d'aquests espais. El segon tipus de paisatge és
el de les terrasses i glacis que dominen de 10 a 30 metres el fons de les
valls. Apartades del regadiu són destinades al conreu de blat, farratge
i guaret. Configuren camps oberts amb pocs arbres sobre sòls ingrats.
El temps sec de l'estiu hi dóna un color groguenc. Des d'allí,
l'horitzó obert és dominat per les línies horitzontals
de la plana cerdana voltada de l'aspecte vertical de les muntanyes. Un altre
tipus de paisatge és el dels primers pendissos dels grans massissos:
gran falla del sud de la Cerdanya o graó intermedi al nord. S'hi
concentren essencialment pasturatges; hi queden alguns conreus amb tendència
a l'abandonament, al mig de brolles i rius engorjats. La muntanya pròpiament
dita, finalment, també mostra aquí una clara diferència
entre solana (vessant exposat al sud) i la baga (exposada al nord). La primera,
des de Font-romeu fins a la vall del Querol, presenta brolles freqüentades
per ramats i pastures. A la vall que baixa del Puigmal, a l'obac, les brolles
de ginesta o bàlec són seguides de pi roig a la base, i de
pi negre i pastures cap al cim. Les crestes arrodonides i les clarianes
fan de jaces al bestiar. L'espai és actualment objecte d'una concurrència
entre la ramaderia i les activitats turístiques que tendeixen a recuperar
els tradicionals camins ramaders cap a les pastures d'altitud per a l'excursionisme.
La comarca del Capcir, la més
alta dels Països Catalans, és també la més freda
de Catalunya Nord i amb més neu. Els boscos de pins i les pastures
li donen un caràcter d'alta muntanya. L'orientació cap al
nord i l'altitud p;la mitjana de la comarca se situa entre els 1.400
m i els 1.600m; les pertorbacions atlàntiques penetren ben endinsp;
procuren al Capcir un clima particular: molt fred a l'hivern, fresc a l'estiu,
i una humitat important, tot i els pocs quilòmetres que el separen
de la Cerdanya. El període vegetatiu és reduït i el clima
afavoreix l'herba i els boscos, que són els més extensos de
Catalunya Nord. Les precipitacions a Matamala, al fons de la vall, són
de 850 mm. No hi ha cap estació seca, però els temporals són
freqüents. Hi cal afegir la presència de boires, espesses i
fredes, portades per un vent de nord, el carcanet. La neu és present
des de l'octubre fins a final de maig. La qualitat i la regularitat d'aquesta
neu permeten al Capcir disposar de les estacions d'esports d'hivern més
bones de Catalunya Nord (els Angles, Formiguera, Puigbalador). El clima
rigorós (6°C de temperatura mitjana a Matamala, amb el màxim
de 14°C al juliol i temperatures sota zero els mesos d'hivern) genera
l'omnipresència dels arbres a la comarca. El bosc de la Mata és
dels més bonics, amb pins roigs. A l'extrem nord es troben faigs
i avets al bac de la plana. El 90% dels boscos del Capcir són de
pi negre fins als 2.400 m. La gran riquesa botànica a la vall de
Galba i Esposolla es deu a la presència de calcaris i roques variades.
Més amunt dels arbres s'esglaonen llucs, brolles de neret als obacs,
bàlecs als solans i prats alpins a dalt de tot. La repoblació
espontània es fa a tot arreu amb pins. Bona part dels antics pasquers
reials del Carlit, a l'oest de la comarca, són avui dia de l'estat
i els gestiona l'ONF (Oficina estatal dels boscos). L'explotació
forestal i el turisme d'hivern constitueixen un recurs financer important
per als pobles capcinesos.
Retorn al sumari dels paisatges i el clima
Alà Baylac-Ferrer
Professor
Retorn al sumari de Geografia.
Retorn al sumari de "Qui som...